Benvolguts,
En Jofre Llombart
fa una fina anàlisi de les accions de la “justicia” española, en particular explica
les motivacions que han fet que la jutgessa Lamela s’hagi encarregat dels independentistes
catalans i troba les motivacions per les que s’ha tractat de manera diferent en
Santi Vila de la resta. I en treu una conclusió:
Quina és la única diferència doncs que explica la presó o la llibertat? La
“reiteració del delicte”. A Vila se li descompta, a la resta se li manté. I
quin és el delicte? Fer la independència. És a dir, ja no és una frase
reivindicativa o un eslògan. És tècnicament així: Són
presos polítics. Presos polítics perquè el delicte imputat només és polític.
Si Junqueras i la resta haguessin renunciat a
aplicar la independència, estarien lliures.
D'altra part, el fiscal general es va espavilar per tal que tots els casos dels independentistes que van caient anessin a parar a la jutgessa Lamela, fins i tot retardant el lliurament dels casos per tal que li toqués a la jutgessa esmentada estar de guàrdia el dia que arriben els indepes. El procediment fa que per analitzar els casos que li cauen cal treballar amb la documentació subministrada per la Guàrdia Civil. Com a curiositat (?) fa un parell de mesos que la jutgessa Lamela havia rebut una condecoració de la Guàrdia Civil...
Vegem l'article:
O rendició, o presó
"l’Estat
no ofereix cap sortida política, només la policial primer i la judicial
després"
per Jofre Llombart
03/11/2017
Definició Interlocutòria (en castellà, auto)
En dret processal hi ha
tres tipus de resolucions judicials, que es distingeixen per la forma i el
contingut: provisions, interlocutòries i
sentències.
La interlocutòria és una
resolució judicial motivada que decideix una incidència en un procés i no les
qüestions de fons, que han d'ésser resoltes per mitjà de sentència.
D'acord amb l'article
206 de la Llei d'enjudiciament civil, les interlocutòries decideixen sobre
recursos contra provisions, l'admissió o la inadmissió de la demanda, la
reconvenció, l'acumulació d'accions, pressupòsits processals, l'admissió o la
inadmissió de la prova, l'aprovació judicial de transaccions i convenis,
anotacions i inscripcions del registre, mesures cautelars, nul·litat o validesa
de les actuacions o qualssevol qüestions incidentals o que posen fi a les
actuacions d'una instància o un recurs abans que en conclogui la tramitació
ordinària.
Pel que fa al terme per
designar aquest document, la Resolució de 3 d'abril de 1991, per la qual es
publiquen acords sobre llenguatge administratiu (DOGC núm. 1438, de 3 de maig
de 1991), estableix la forma interlocutòria (en castellà, auto).
M’he llegit les
interlocutòries de la
jutgessa Lamela. N’hi ha una per Santi Vila i una
altra per la resta. I hi ha una diferència que m’ha cridat l’atenció. Santi Vila és al carrer perquè, a
diferència dels que segueixen en presó, va “desistir voluntàriament –diu literalment- de prosseguir amb el
procés sobiranista el dia 26 d’octubre, un dia abans que la DUI fos votada al Parlament, el que posa de
manifest la seva voluntat contrària a consumar l’intent secessionista”.
Però atenció, la resolució de Vila sí que percep els altres dos riscos que
també imputa a Junqueras, Turull, Romeva, Rull, Bassa, Borràs, Mundó i Bassa.
És a dir, la jutgessa també pensa que Vila pot fugir i també pensa que
pot destruir proves. Per això li imposa presó. Però és eludible amb fiança
a diferència de la resta, que pateixen presó incondicional.
Quina és la única diferència doncs que explica la presó o
la llibertat? La
“reiteració del delicte”. A Vila se li descompta, a la resta se li
manté. I
quin és el delicte? Fer
la independència. És a dir, ja no és
una frase reivindicativa o un eslògan. És tècnicament així: Són
presos polítics. Presos polítics perquè el delicte imputat només és polític. Si
Junqueras i la resta haguessin renunciat a aplicar la independència, estarien
lliures.
Si haguessin
renunciat a aplicar el seu programa electoral no serien a presó. Insisteixo, no és un manual de l’ANC o Òmnium: és la interlocutòria de la jutgessa Lamela que deixa ben
clara la diferència de criteri. Perquè pel que fa a l’aspecte més ‘criminal’ de
la situació -risc de fugida i destrucció de proves- tant a uns com a altres,
els hi atribueixen el mateix.
Aquesta és doncs la
única sortida política que ofereix l’estat: si abandones, et lliuraràs de la presó. Encara que
puguis destruir proves, encara que fugis.
Si
renuncies explícitament al teus objectius polítics, la teva vida serà millor que els que no ho han fet.
I Santi Vila com a mostra. No és una
interpretació subjectiva ni una crítica a Vila, és un fet jurídic i la crítica és per a l’Estat, que només
contempla la causa catalana com una qüestió d’ordre públic.
El mateix es podria
dir de molts exemples recents que no són opinions sinó fets demostrables. Un altre de ben
recent. La querella global contra l’independentisme conclou que hi va haver
delicte de rebel·lió i sedició. Com és sabut, perquè hi hagi rebel·lió i
sedició hi ha d’haver violència. Com que és
evident que no n’hi ha hagut, se
l’han hagut d’inventar. I per això, considera
violència les cassolades fetes davant dels hotels on s’estaven els policies
espanyols que no cabien al Piolín. Fins aquí ja és prou surrealista. Però el cas és que
dimecres al vespre, Societat Civil Catalana delegació Madrid i Hogar Social
Madrileño (neonazis) van organitzar un escrache a l’estació d’Atocha. I hores més tard, la fundació
Denaes (Defensa Nacional Española), va organitzar una cassolada a l’hotel on s’allotjaven Anna Simó i la resta
de membres de la Mesa del Parlament que van
viatjar a Madrid el dia abans de declarar al Tribunal Suprem. Ni un sol
identificat en cap de les dues accions. Però cap acció tampoc contra els qui ho
van organitzar.
Si és una cassolada
igual, si és un intent de pertorbar el descans de representants públics, si és
una cosa organitzada, perquè a uns se’ls imputa aquests delictes tan greus i
als altres ni una sola denúncia? La única diferència contrastable que
hi ha és l’arrel política. I el mateix es podria fer amb la resta d’accions
violentes. Només
cal imaginar-se què hauria passat si algú amb una estelada hagués rebentat la
porta d’un mitjà de comunicació públic (com van fer contra Catalunya Ràdio).
El cas és que amb
aquestes accions de diversa naturalesa queda clara una pauta:
l’Estat
no ofereix cap sortida política, només la policial primer i la judicial després.
O rendició o presó, negociació equival a humiliació i referèndum
pactat, alta traïció. Segons aquest full de ruta, el màxim que se
li permet a l’ independentisme és imaginar la independència: us podeu presentar
a les eleccions perquè som una democràcia, no podeu aplicar el programa
electoral perquè som un estat. I la resta és cosa de l’Audiència Nacional. Encara que hi hagi una majoria política, com
la sorgida del 27-S. Encara que la repeteixi el 21 de desembre.
Jofre Llombart
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada