Benvolguts,
Dóna gust veure la precisió amb la què el catedràtic de dret
penal Joan J. Queralt analitza la demanda espanyola a la justícia belga de l’extradicció del President de la Generalitat i dels consellers del seu govern. La justícia
espanyola ha actuat segons l’autor amb grolleria
inacceptable. I afegeix: Més raó i
menys testosterona podria ser la clau. És a dir, democràcia efectiva també al
Palau de Justícia.
I quina casualitat que el tema de la corrupció fos el més difícil d'adaptar a la constitució espanyola! L'Estat espanyol té l'índex de corrupció més alt de tota Europa, al nivell de Bostwana (135è sobre 160) segons varen explicar fa un parell d'anys els mitjans diplomàtics espanyols. I només el PP té un centenar de càrrecs imputats de corrupció en el cas Gürtel i en d'altres! Per cert que també s'ha explicat fa uns dies que les 155 monedes de plata que entre tots els espanyols hem de pagar per compte del PSOE serviran per cancel·lar els deutes del PSOE amb Hisenda!
Aquest inici de dictàmen fa veure d’entrada la prepotència de
la justícia borbofranquista espanyola i per tant el menyspreu no tant sols a l’Executiu
català sinó a la justícia belga i comunitària.
Llegiu el document que
és per a sucar-hi pa:
OPINIÓ
Hi ha jutges a Brussel·les, i que
duri
Joan J. Queralt
Barcelona. Diumenge, 19 de novembre de 2017
“Encara hi ha jutges
a Berlín”, frase atribuïda a Frederic el Gran de Prússia —falsa, per impossible
en un dèspota, i més amb una sentència en contra—, però se non è vero, è ben trovato. Ara ens
interessa que siguin a Brussel·les.
Divendres passat va
succeir quelcom d’important al Palau de
Justícia de la capital dels belgues. Malgrat la predisposició del fiscal d’acordar, dins
de l’espai europeu, el lliurament del president Puigdemont i els consellers que
l’acompanyen, descarta el delicte de corrupció i
s’ajorna la decisió judicial. Aquest gir
manifesta tres aspectes d’alt interès jurídic i, per tant, polític.
En primer terme, el lliurament no pot ser automàtic, tal com ha de ser entre estats d’un mateix club
supranacional, malgrat haver acordat el
lliurament automàtic! L’obstacle: no és possible l’entrega automàtica perquè cap dels
delictes pels quals es demana l’entrega dels momentàniament exiliats a
Brussel·les no es troba a la llista de 32 delictes acordada en una directiva
europea.
Aquests 32 delictes obliguen a
lliurar sota procediment penal ciutadans que es trobin en un altre estat
de la UE, amb independència de si un d’aquests delictes està doblement
incriminat, és a dir, tant a les lleis de l’estat de l’òrgan judicial
requeridor com a les de l’òrgan judicial requerit. De passada, és molt rellevant reiterar que és una operació
judicial i no política.
Ni la rebel·lió, ni la sedició, ni la
malversació, ni les afegides prevaricació i desobediència es troben en aquesta
llista, que la llei 23/2014 explicita en el seu article 20,
deixant al marge el detall no menor que els dos últims delictes no
són objecte d’acusació per part del fiscal a
l’hora de confeccionar materialment l’ordre europea de detenció —ni la causa judicial s’ha obert per les dites
infraccions.
Error o trampa, és una grolleria inacceptable. Tant, que la
fiscalia belga ho va desestimar d’entrada.
En efecte, el terme corrupció, entre nosaltres, no és
cap delicte, sinó un grup de delictes que és qualificat per les ciències
socials (criminologia, politologia, sociologia, dret penal...) com a corrupció. Dit d’una altra manera: la
corrupció és un fenomen, no un delicte pròpiament dit. Un fenomen integrant per la comissió
simultània de diverses infraccions penals.
En dret penal internacional, corrupció és el nom que rep el suborn o subornació en
el codi penal espanyol. Ho demostra una
lectura superficial de les següents disposicions convencionals: Conveni contra la corrupció d’Agents Públics
estrangers en les transaccions comercials internacionals (OCDE, 1997), Convenció de les Nacions Unides contra la Corrupció
(31-12-2003) i Conveni penal sobre la corrupció del Consell
d’Europa (27-1-1999, ratificat 26-1-2010). Aquest darrer és sense dubte el més important
per la seva obligatorietat. Per això, va trigar onze anys a ser ratificat i
poder entrar en vigor a Espanya. Onze anys. Dit sia de passada.
Tant si és per
malícia, per error o per consum intern,
etiquetar de corrupció la causa per la qual es demana l’auxili judicial europeu
és tot un tret per la culata per a qui ho ha
obrat. Denota, a més, com les gasta alguna part del sistema judicial espanyol,
lluny dels estàndards de garanties que tenen una base imprescindible en la bona
fe processal, la del jutge també.
Més raó i
menys testosterona podria ser la clau. És a dir, democràcia efectiva també al
Palau de Justícia.
A partir d’aquest
punt, s’obre formalment una porta d’esperança per als compatriotes residents
forçosament al regne dels belgues. En efecte, exclòs el
lliurament interjudicial automàtic, el
procediment esdevé, de fet, un procediment d’extradició ordinària. Aquesta
és l’altra conseqüència de l’exclusió ex officio per part del
fiscal brussel·lès de la corrupció. Ara caldrà, d’una banda, verificar si el nivell de
garanties processals que ofereix el Regne d’Espanya s’ajusta al que la justícia
belga entén per estàndards europeus. Els indicis que té a la mà
permeten albirar
un moderat optimisme respecte al fracàs de l’expedició judicial de l’Audiència
Nacional en terres europees.
L’altre extrem que
caldrà revisar, si se supera el llindar de les garanties, és la identitat
d’incriminacions en els codis penals belga i espanyol. És cert que la rebel·lió
és a la llei belga. Per una banda, sota el mateix nom, rebel·lió (arts. 269 i següents del CP belga), però
la figura és molt semblant al delicte d’atemptat a Espanya en algunes de les seves manifestacions (agressió a
funcionaris públics), quelcom previst als articles 550 i següents del CP i en cap cas
referent a la rebel·lió imputada a Espanya.
Hom esmenta també la possibilitat
d’equiparar la rebel·lió del codi penal hispà a la coalició de funcionaris (art. 233 del Codi belga). Es tracta d’una mena
d’insubordinació col·lectiva, una mena de plante que
pot ser castigat amb la pena de presó de fins a sis mesos.
Res
a veure amb les draconianes penes previstes ací per un delicte que pretenen que
sigui equivalent.
Quant a la malversació, respecte a la qual sí que
hi ha una equivalència raonable (encara que substancialment més benigna
la belga que l’espanyola), el que és cert és que, com deia una de les
interlocutòries del Tribunal Suprem del 9 de novembre passat, res està
acreditat sobre la disposició il·lícita de partides del pressupost de la
Generalitat. És més: hi consta, com han aportat documentalment les
defenses, el contrari: les certificacions de la Intervenció de la Generalitat
són negatives respecte d’aquests pressuposades disposicions pressupostàries.
Tornem, com a tercer apartat, a les
conseqüències de la decisió del fiscal de Brussel·les de no empassar-se la fantasmagoria de la corrupció. S’ha acordat
donar quinze dies a les defenses per
preparar les al·legacions. El jutjat
central d’instrucció [espanyol]
núm. 3 va donar dos dies, un dels quals festiu. El TS, després de fer comparèixer a
tothom, va donar una setmana per preparar la declaració respecte a una querella
del fiscal de quasi 120 pàgines, un tallar i enganxar de la presentada davant
l’AN.
Sense fer cap mena de pronòstic, s’albira
que a Brussel·les filaran prim amb el tema de les garanties. Fins ara allà li
han donat una importància capital. Més raó i menys testosterona podria ser la
clau. És a dir, democràcia efectiva
també al Palau de Justícia.
NB: Amb permís de
vostès, avui, de primer, ensalada russa; de segon, filet rus flamblé amb un
generós xupito de vodka, i de postres, assortiment de xocolata. Belga, és clar.
Bon profit.
Joan J. Queralt
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada