S'ha proclamat la República?
Només cal que feu servir el sentit comú
Hi ha
independentistes preocupats per alguns aspectes de la declaració de la
presidenta Forcadell i els membres de la mesa davant el Tribunal Suprem
espanyol. Més en concret, per la versió d’aquesta declaració que
presenten alguns polítics i mitjans amb una clara voluntat de burla i escarn.
Curiosament, en
una setmana que ha representat la recuperació del lideratge social de
l’independentisme i l’activació de les estructures del govern a l’exili,
per a molta gent les presumptes declaracions de Carme Forcadell i els
altres membres de la mesa han caigut com un gerro d’aigua freda.
És comprensible
que, amb tot el que ens arriba, molta gent es demane què caram celebràvem
a Sant Jaume després de la proclamació del parlament. Si ara alguns dels
protagonistes d’aquell fet diuen davant el jutge que la República no va
ser mai cap realitat jurídica, què era tot allò? I és normal, en conseqüència, que
això desemboque en una crítica, fins i tot en una crítica àcida, a
l’estratègia que ens va portar a aquell 27 de setembre i a tot el que va
passar després.
Si m’ho
permeteu, però, m’agradaria fer dos comentaris amb la voluntat
d’asserenar el debat i d’introduir-hi alguns elements de sentit comú.
Sobre les
declaracions en defensa pròpia dels membres de la mesa, vull advertir que
moltes de les coses més feridores que ens han explicat amb tot luxe de
detalls ni tan sols sabem si les van dir o no. No
cal ser gaire llestos per a entendre que tot això que ‘els líders
separatistes’ es tornen uns xaiets quan veuen la presó a prop i són capaços
d’abjurar del procés és una caricatura interessada, destinada a
desmobilitzar el possible electorat.
Cal aclarir, en
aquest sentit, que en la interlocutòria del jutge no hi ha cap referència
ni una al fet, tan esbombat pels mitjans, segons el qual els membres de
la mesa van dir que la declaració era simbòlica. No ho diu enlloc. En
canvi, sí que hi ha una referència clara que els membres de la mesa
accepten la constitució espanyola com a marc d’obediència, decisió molt
difícil d’entendre tret que siga una estratègia, i encara discutible, de
defensa.
Ara bé, i
aquesta és la segona part, fins i tot si la presidenta del parlament ho
negués, la República va ser proclamada. I hi ha una prova evident i
indiscutible sobre això, de simple dret positiu, que és la reacció dels
altres estats. Només cal aplicar el sentit comú per a entendre que si els
altres estats del món es van sentir impel·lits a respondre de manera
oficial, negativament o amb el seu silenci, a la proclamació de la
independència és perquè n'hi va haver. I tothom pot entendre que el fet
que, com ha estat provat, l’estat espanyol enviés missatges oficials
demanant a les cancelleries dels altres països que deixaren clar que no
reconeixien la República Catalana només pot justificar-se perquè que la
República havia estat proclamada. Per quins set sous ho farien, si no?
O és que heu
vist mai el govern alemany dient que no reconeix diplomàticament la
república d’Extremadura? Oi que no? O heu vist mai el govern francès
dient que no reconeix l’Escòcia independent, per posar un tema més
interessant encara i pròxim? Apliquem, doncs, el sentit comú: si Espanya
demana als altres estats que no reconeguen l’aparició d’un nou estat
només pot ser perquè aquest acte s’ha fet efectiu. I és ací on som
ara mateix.
El naixement d’un estat és un fet conforme a dret
internacional, no subjecte a la legislació interna, cap tribunal espanyol
pot anul·lar-lo perquè ja s'escapa del seu marc.
I la proclamació d’una
república és un acte, no és una opinió. Encara que alguns dels polítics
que la van proclamar se’n desdigueren, que no sé si és aquest el cas de
la mesa del parlament, això no canvia la validesa del fet. Perquè és com
si em digueren que una llei aprovada pel parlament passa a ser invàlida
perquè els diputats, després, fora de l’hemicicle, consideren que no ha
estat proclamada. I això no és així.
Una altra
qüestió és demanar-nos si va valer la pena i si tenia sentit o no
l’estratègia d’intentar arribar a la independència per aquest camí. I em
deixareu que torne al sentit comú. Arribar-hi, hi vam arribar. La
República ha estat proclamada. És evident que estaríem en una posició
molt diferent avui si això no hagués passat. Que pel despatx del
conseller Romeva campe un ambaixador espanyol, o que un enviat de Madrid
obligue els funcionaris a escriure en castellà, o que la conselleria
intervinguda d’Interior autoritze una manifestació feixista a Manresa no
esborra la República. Només ens diu que no som encara prou forts per a
imposar-la en l'àmbit administratiu. Que és un fet molt rellevant, és
cert, però de cap manera irreversible.
Entre altres
coses perquè és tan simple com guanyar les eleccions del desembre.
Imagineu la fotografia del mateix govern que va proclamar la República el
27 d’octubre, reunit només dos mesos després en la mateixa taula del
mateix palau. No necessiten pas proclamar-la de nou i aquest és el sentit
últim i transcendental de la maniobra del president Puigdemont anant-se'n
a Bèlgica.
Hi ha anat
per internacionalitzar la qüestió catalana i per demostrar, també en
favor del vice-president i dels consellers empresonats, que la justícia
espanyola no és democràtica. Ara bé, sobretot hi ha anat per preservar
la institució. O us penseu que fa broma, ell, quan es
presenta com el president del país? Espanya
considera que no ho és perquè amb la seua aplicació desmesurada de la
constitució pensa que ja està, que ha aniquilat la República i que això
és suficient. Però no és tan senzill com volen creure. Perquè
Puigdemont és el president quan
els batlles els visiten a Brussel·les, és el president quan la CUP o
Barcelona en Comú els visiten a Brussel·les, és el
president quan milers i milers de persones tallen les infrastructures del
país en el nom de la República que ell va proclamar i és el president
quan parla.
Per això el món
sencer l’escolta: perquè és qui és i representa el país. Per quins set
sous seria notícia qualsevol intervenció seua, si no?
Amb tot
plegat vull dir que la República Catalana, que existeix, s’ha fet més
forta aquesta setmana, a Brussel·les i als carrers del Principat. I
que ho serà molt més encara si som capaços de deixar de jugar a les
eleccions autonòmiques i ens prenem seriosament l’envit electoral del
desembre. I
si continuem ocupant els carrers, avui mateix a Barcelona, deixant clar
que hi ha una majoria social activa i decidida, que és precisament la
gent de la República.
Ho resumiré:
hi ha una batalla en marxa amb la qual l’estat intenta esborrar i desfer
el que va passar el 27 d’octubre, perquè és això que li fa por de debò. I hi ha
un govern que, amb la seua dignitat a les presons i l’exili, ens recorda
que la República es va proclamar –o no és per això mateix que hi són, a
les presons i l’exili? Hi ha un poble que està disposat a fer créixer
aquesta República, com es va veure clarament dimecres, com espere que es
veja avui a Barcelona i com, sobretot, s’hauria de veure a les eleccions,
perquè són una oportunitat d’or per a esclafar el règim. I hi ha una
administració ocupada pel govern espanyol de manera il·legal. Jo diria
que el sentit comú ens diu que la prioritat és precisament canviar aquest
fet darrer, en comptes de perdre’ns en falsos debats.
Vicent Partal
Joan A. Forès
Reflexions
PD. Només perquè alguns es queden més tranquils:
—Irlanda va declarar la independència el 21 de gener del 1919,
però no va poder controlar l’administració del país fins al 6 de desembre
del 1921.
—Israel va declarar la independència el 14 de maig del 1948,
però no va controlar l’administració del país fins al 24 de juliol del
1949.
—Croàcia va proclamar la independència en juny del 1991, però no
va controlar l’administració del país fins al mes d’octubre i no va ser
reconeguda internacionalment fins al gener del 1992.
—Eslovàquia va proclamar la independència el 17 de juliol del
1992, però no va poder controlar l’administració del país fins al primer
de gener del 1993.
|
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada