Benvolguts,
Tarragona. Diumenge, 29 d'octubre de 2017
16 de gener de
1716. Fa 301 anys. Feia 15
mesos que, al Principat, s'havia acabat la Guerra de Successió hispànica, que
havia enfrontat el rei Felip V de Borbó i l'arxiduc Carles d'Habsburg
pel tron de Madrid. Castella i França contra la Corona d'Aragó, Àustria,
Anglaterra, els Països Baixos i Portugal. I que, a les acaballes (1713-1714),
després del Tractat d'Utrecht —la retirada dels aliats internacionals del
bàndol austríac— i la immediatament posterior declaració de resistència a
ultrança —votada per les institucions catalanes—, havia derivat en un conflicte
estrictament entre el Principat de Catalunya, per una banda, i l'Aliança
de les Dues Corones, és a dir, les monarquies hispànica i francesa, per
l'altra. La derrota de Catalunya comportaria el desballestament del seu edifici
polític. La Generalitat, la Junta de Braços —les
Corts— i les corporacions municipals serien liquidades per
decret i substituïdes per una nova estructura de fàbrica
castellana.
“Justo derecho de conquista”
Aquesta darrera idea
és molt important. Perquè durant segles la historiografia espanyola ha defensat
la idea, convertida en dogma, que la Guerra de Successió de 1705-1715 era un
conflicte que no tenia un caràcter territorial. I es presentava el cas de
Cervera, i de la seva Universitat, com un exemple paradigmàtic que a Catalunya
hi havien tants borbònics com austriacistes. A partir de l'instant en què totes
les institucions de govern catalanes són liquidades “por justo derecho de conquista” i
substituïdes per institucions de fàbrica castellana, queda palesament manifest
que, pel cap baix, totes les elits catalanes, és a dir, les classes dirigents
del país, eren austriacistes. La cancelleria de Felip V, en cap cas, es va
plantejar una simple intervenció de les institucions catalanes, com havia
passat després de la derrota catalana en la Revolució dels Segadors
(1640-1652). Les va materialment arrasar per arrencar a les elits l'instrument
que legitimava el seu poder.
Primer punt del decret
La Generalitat i les Corts catalanes
Les institucions
catalanes tenien una llarga tradició que es remuntava a l'any 1000. Tot i que
la Generalitat va ser fundada l'any 1359 —gairebé dos segles
abans que la monarquia hispànica—, la seva creació responia a una tradició de
govern que es remuntava a l'any 1018 —set segles abans de Felip V—, que
havia derivat cap a un sistema primitiu de parlamentarisme i
que seria pioner a Europa. L'any 1714 les institucions
catalanes estaven formades per la Generalitat, és a dir, el govern,
i per les Corts, que reunien els tres estaments
representatius de la societat de l'època. En aquest punt, cal aclarir que les
Corts no eren un parlament com el coneixem avui. Bàsicament, perquè el sufragi
universal no existia. Però si que se les podria considerar la versió
barroca d'un sistema modern de parlamentarisme: braç nobiliari, braç
eclesiàstic i braç popular, que es repartien a parts iguals
la participació, però no el poder. La Generalitat era
l'organisme permanent entre Cort i Cort.
Generalitat, Corts, virrei
També aquesta darrera
idea és molt important. Perquè la historiografia espanyola també s'ha
entestat amb la idea, convertida també en dogma, que la Generalitat era
un simple organisme de representativitat de les Corts, sense cap
mena de poder. Que el poder de debò estava en mans, exclusivament, del virrei,
que era la representació del rei al territori. La tesi espanyola és ben vàlida
per explicar com s'articulava l'administració colonial hispànica a Amèrica.
Però no ho és per explicar la relació entre el rei i Catalunya. A les
Espanyes, l'absolutisme, el sistema polític que concentrava tot el
poder en la figura del rei, no seria formulat fins el 1701, quan Felip
V, el primer Borbó hispànic, el va importar de França. A Catalunya, durant
segles, el poder va estar compartit entre el rei i els estaments: la
llei era negociada pel rei i les Corts i aplicada per la Generalitat.
El model castellà i el règim absolutista
Dit això, és fàcil
entendre que el desballestament de l'edifici polític català, articulat en
el Decret de Nova Planta, aplegava un caràcter punitiu —de
càstig—, una naturalesa castellanista —de conquesta— i una voluntat absolutista
—de sistema polític. S'ha dit que Felip V sentia un odi
irracional cap als catalans. És cert, la documentació coetània ho posa de
relleu. S'ha dit, també, que tenia un deute amb les oligarquies castellanes pel
suport que li van donar tant en l'obscur capítol del testament de l’últim
Habsburg, com en el decurs del conflicte bèl·lic posterior. És cert, també, i
la documentació coetània ho palesa. Però el desballestament de les institucions
catalanes i, sobretot, la seva substitució per un model polític i administratiu
de fàbrica castellana obeïen, principalment, una qüestió política.
El model castellà, a diferència del català, era bàsicament vertical.
Acusadament jerarquitzat. Era, en definitiva, una plataforma idònia per a
la implantació del règim absolutista.
La Capitanía General i la Real Audiencia
La Nova Planta
borbònica va liquidar la Generalitat i les Corts i va imposar
la Capitania General, que es convertia en el màxim organisme
polític i militar, i la Real Audiencia del Principado de Cataluña, màxima
instància judicial. Aquests dos organismes estaven subordinats al poder
central, és a dir, al Consejo de Castilla, que era l'equivalent a l'actual
Consejo de Ministros del govern central. Posats a liquidar, també es van
carregar la figura del virrei, que era el responsable de vigilar,
en nom del rei, el compliment dels pactes entre la corona i les institucions.
Cal insistir que des de la centúria del 1100, la relació entre el rei i
les institucions catalanes era bilateral, pactada, sense
intromissions ni intermediaris. Al seu lloc es va imposar ara la figura
del capità general, nomenat a dit pel rei a proposta del Consejo de
Castilla, que concentraria tot el poder (polític, militar i judicial) i es
convertiria en la màxima autoritat, imposada, de Catalunya.
Cinquè punt
El capità general, el corregidor i l'alcalde
També el règim
municipal va ser arrasat. Les principals ciutats del país disposaven
d'una carta municipal que consagrava una important autonomia
política. I s'articulaven amb un sistema molt similar a les Corts, és a dir,
amb la participació, que no sempre es traduïa en poder, de tots els
estaments socials. La Nova Planta borbònica va liquidar aquest sistema: el
règim d'autonomia muncipal va ser fulminat i les corporacions van ser
uniformitzades a la manera castellana, a través de la institució de l’Ayuntamiento i
de la figura de l'alcalde, un personatge de la societat local i de la
corda borbònica, nomenat a dit des del poder. Una monumental purga política
que, també, va afectar els funcionaris reials: els veguers i
els batlles, representants polítics i judicials del rei al
territori, van ser fulminats i en el seu lloc es va imposar la figura del corregidor,
un militar castellà subordinat al capità general, que feia les funcions de
governador d'una unitat territorial.
Setzè punt
La ruïna i la mort
La suplantació del
poder que va imposar la Nova Planta va tenir unes conseqüències que anaven més
enllà dels àmbits polític, militar i judicial. La persecució,
l'empresonament i la ruïna d'una bona part de les elits del país va
provocar l'ensorrament de l'aparell econòmic català. Catalunya,
que abans del 1714 ja havia posat en pràctica un sistema econòmic
preindustrial que quasi l'equiparava amb les economies més desenvolupades del
continent, es va descapitalitzar i va perdre els seus mercats
tradicionals: els Països Baixos, Anglaterra, Nàpols, Sicília i Sardenya. A
tot això es van afegir els terribles tributs que les noves
autoritats van imposar a la població, en bona part destinats a compensar la
despesa que la causa borbònica havia fet en aquell conflicte. El resultat seria
que la crisi pròpia d'un paisatge de postguerra es transformaria en un escenari
dramàtic, amb episodis de fam, de malalties i de mortalitat disparada, que
trigaria dècades a ser revertit.
Quaranta-vuitè punt
El genocidi
cultural
I per reblar el clau
es va posar en pràctica una formidable maniobra de desnacionalització, que de
seguida es va fer notar. La llengua catalana va ser prohibida en
els àmbits polític, judicial i acadèmic. Es desfermaria una brutal
persecució que, posteriorment, afectaria també els àmbits dels negocis
i de l'ensenyament. El propòsit era —està perfectament documentat— reduir el
català a l'esfera de la gent rústica i illetrada i provocar-ne la mort.
Els catalans que van patir els primers efectes de la Nova Planta van pensar,
equivocadament, que la situació revertiria amb el temps. Però els greuges
presentats a Carles III (1768), mig segle després d'acabar la guerra,
anirien a parar a una paperera del Palacio Real. I la història demostraria
que aquell decret no seria mai del tot revocat. Les constitucions que s'han
promulgat des de llavors (segles XIX i XX) sempre s'han inspirat en
l'organització territorial que va instaurar la Nova Planta
borbònica.
Cinquanta-novè punt
Marc Pons
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada