Benvolguts,
Primer dels articles del Despertador de Nació Digital d'avui:
LA VEU DE NACIÓ.
Ningú més fa autocrítica?
«L'aval del Congrés al 155 és, amb tota cruesa,
l'exhibició de la renúncia de la via política per resoldre el repte democràtic
més gran que ha tingut l'Estat des de la transició»
Irene Ramentol | 29/11/2017 a les 22:00h
El Congrés dels
Diputats avalarà
aquest dijous l’estratègia de Rajoy per
aturar el full de ruta independentista que ha passat per arrabassar el control de les
institucions a un govern escollit a les urnes forçant-ne la seva dissolució. La
cambra baixa tombarà la moció del PDECat
que insta:
A derogar el 155 i a reformar el sistema
judicial de l’Estat per garantir-ne la independència, qüestionada després de
l’ofensiva judicial contra el procés català.
Per més esperable, l’aval del Congrés no pot passar per alt perquè és, amb tota cruesa, l’exhibició de la renúncia de la via política per resoldre el repte democràtic més gran que ha tingut l’Estat des de la transició. Una renúncia al voltant de la qual ha pivotat la gestió del govern espanyol, però que ha acabat assumint també el PSOE malgrat haver fet bandera de la crítica a l’immobilisme de Rajoy.
I és que l’única resposta política fins ara al conflicte obert entre Catalunya i l’Estat -que acumula el trist balanç d’un miler de ferits per càrregues policials, prop d’un miler més de càrrecs electes i dirigents investigats, mig executiu empresonat, mig més exiliat a Brussel·les i un buit institucional- ha estat un pacte a porta tancada entre PP i PSOE per “parlar” d’una hipotètica reforma constitucional que descarta debatre a fons el model territorial. Aquest és el compromís aigualit que el PSC li toca ara defensar a les urnes, després que aquest mateix dimecres Rajoy hagi menystingut el pacte a la Moncloa que els socialistes havien presentat com la solució a la situació política a Catalunya. Sens dubte, Iceta haurà de tirar dels seus dots oradors per convèncer del valor de la proposta fallida, un esforç que se suma al complicat paper pacificador que vol exercir per maquillar la seva actuació de part en el conflicte. De fet, els diputats del PSC no es mouran aquest dijous al Congrés del bloc del 155.
La posició frontissa és una zona política de confort, però no per això fàcil de defensar. Exigeix coherència i capacitats per no aigualir el discurs en el posat de neutralitat. I en la pugna per aquest espai, el PSC topa amb la posició sostinguda pels “comuns” d'impugnar els blocs. La formació de Domènech es veu abocada, com els socialistes, a fer equilibris per sostenir les pressions internes i a casar els seus postulats amb els dels seus socis al Congrés. Sobre ells pesen crítiques del sector sobiranista que els acusen de no haver superat la pantalla discursiva en moments decisius, renunciant a tenir un paper actiu en la defensa del dret a decidir. El partit de “ni DUI ni 155” tampoc està exempt de contradiccions en aquesta campanya, després que la coalició de la qual forma part al Congrés hagi rebutjat l’aplicació del 155 però no hagi presentat encara recurs al Constitucional malgrat tenir el número de diputats necessaris (han de ser un mínim de 50) per fer-ho.
I mentrestant el PP segueix traient pit de la seva gestió, obstinat a exhibir-se com a guanyador de la partida. Però el conflicte s’albira més a prop d’enquistar-se que de resoldre’s. Ho constaten les enquestes, que auguren que l’independentisme revalidarà la victòria a les urnes, però també les dades econòmiques, que rebaixen les previsions de creixement a Espanya per al 2018 i 2019 per la situació a Catalunya.
Enmig d’aquest escenari de tensions i autocrítiques absents, la pregunta és inevitable:
Per més esperable, l’aval del Congrés no pot passar per alt perquè és, amb tota cruesa, l’exhibició de la renúncia de la via política per resoldre el repte democràtic més gran que ha tingut l’Estat des de la transició. Una renúncia al voltant de la qual ha pivotat la gestió del govern espanyol, però que ha acabat assumint també el PSOE malgrat haver fet bandera de la crítica a l’immobilisme de Rajoy.
I és que l’única resposta política fins ara al conflicte obert entre Catalunya i l’Estat -que acumula el trist balanç d’un miler de ferits per càrregues policials, prop d’un miler més de càrrecs electes i dirigents investigats, mig executiu empresonat, mig més exiliat a Brussel·les i un buit institucional- ha estat un pacte a porta tancada entre PP i PSOE per “parlar” d’una hipotètica reforma constitucional que descarta debatre a fons el model territorial. Aquest és el compromís aigualit que el PSC li toca ara defensar a les urnes, després que aquest mateix dimecres Rajoy hagi menystingut el pacte a la Moncloa que els socialistes havien presentat com la solució a la situació política a Catalunya. Sens dubte, Iceta haurà de tirar dels seus dots oradors per convèncer del valor de la proposta fallida, un esforç que se suma al complicat paper pacificador que vol exercir per maquillar la seva actuació de part en el conflicte. De fet, els diputats del PSC no es mouran aquest dijous al Congrés del bloc del 155.
La posició frontissa és una zona política de confort, però no per això fàcil de defensar. Exigeix coherència i capacitats per no aigualir el discurs en el posat de neutralitat. I en la pugna per aquest espai, el PSC topa amb la posició sostinguda pels “comuns” d'impugnar els blocs. La formació de Domènech es veu abocada, com els socialistes, a fer equilibris per sostenir les pressions internes i a casar els seus postulats amb els dels seus socis al Congrés. Sobre ells pesen crítiques del sector sobiranista que els acusen de no haver superat la pantalla discursiva en moments decisius, renunciant a tenir un paper actiu en la defensa del dret a decidir. El partit de “ni DUI ni 155” tampoc està exempt de contradiccions en aquesta campanya, després que la coalició de la qual forma part al Congrés hagi rebutjat l’aplicació del 155 però no hagi presentat encara recurs al Constitucional malgrat tenir el número de diputats necessaris (han de ser un mínim de 50) per fer-ho.
I mentrestant el PP segueix traient pit de la seva gestió, obstinat a exhibir-se com a guanyador de la partida. Però el conflicte s’albira més a prop d’enquistar-se que de resoldre’s. Ho constaten les enquestes, que auguren que l’independentisme revalidarà la victòria a les urnes, però també les dades econòmiques, que rebaixen les previsions de creixement a Espanya per al 2018 i 2019 per la situació a Catalunya.
Enmig d’aquest escenari de tensions i autocrítiques absents, la pregunta és inevitable:
Fins
quan ajornarà el Congrés la possibilitat d’obrir la via política per resoldre
el conflicte català?
Irene Ramentol
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada