Benvolguts,
Els articles d’en
Vicent Partal gaudeixen d’una virtut que no tots els articulistes tenen.
Tots els paràgrafs són substancials. No hi ha palla. Tot s’aprofita! Vegem l’ especejament (mai més
ben trobat un mot típic dels escorxadors per explicar aquest cas) de l’article d’en
Partal d’acord amb aquestes premisses:
·
Els membres del govern català que són a Brussel·les es van presentar
ahir davant la justícia belga per respondre a l’ordre de detenció que el govern
espanyol havia dictat contra ells i van ser deixats en llibertat.
·
Volen confrontar la peculiar justícia espanyola amb la justícia. La
decisió d’ahir al vespre ja és una victòria enorme i no serà la darrera. Per
aquest motiu tot l’aparell polític i mediàtic espanyol es concentra tan
intensament a provar de destruir la imatge pública del 130è president de la Generalitat.
·
Inclou també aquesta campanya insistent per a ridiculitzar-lo amb
acusacions de covardia o d’haver abandonat els altres membres del govern, cosa
que, evidentment, és falsa, com s’acaba de demostrar. O la vehemència amb què
el govern espanyol pressiona la Unió Europea –i hi ha indicis consistents que
aquesta actitud se li va girant en contra.
·
En Puigdemont i els consellers són a Brussel·les perquè si s’haguéssin
quedat a l’estat espanyol ara serien a la presó, on hi ha la meitat dels
membres del govern, de resultes d’una clara violació dels seus drets civils.
·
Però hi ha una raó més essencial encara que explica el nerviosisme
espanyol: el president de la Generalitat és Carles Puigdemont i mentre puga
parlar lliurement i comunicar-se, el govern legítim del país té veu i pot ser
escoltat per la població. Per això els voldrien tancat i amagat rere murs ben
alts. Perquè la seua presència al carrer manté la institució que ells creuen
que han escapçat i la fa viure.
·
És previsible que el govern comence a governar en la mesura que li siga
possible. Prendrà decisions que els ciutadans o les altres institucions lliures
del país, com els ajuntaments, podran seguir, i d’aquesta manera impugnarà
directament i pública el 155 i la maniobra espanyola contra l’autogovern.
·
Però ara mateix la prioritat és la causa judicial. I cal dir que a
l’estat espanyol la justícia té un funcionament molt peculiar, perquè és
completament subordinada a les decisions i voluntats del govern.
·
A Bèlgica al president Puigdemont no el jutjarà ningú per allò que és o
per allò que ha fet. Això no correspon a la justícia belga en cap cas. La
justícia belga es limitarà a estudiar els aspectes jurídics de l’afer. Mirarà
si es pot aplicar un delicte com el que Espanya imputa al govern i si les
garanties judicials espanyoles són correctes o no per als estàndards europeus.
I només –només– en conseqüència amb això decidirà si lliura el president de la
Generalitat a les autoritats espanyoles o no. A més, també a diferència d’allò
que passaria a Espanya, el govern belga no intervindrà absolutament gens en el
procés.
·
El jutge belga haurà de decidir sobretot si Espanya viola els drets
civils a què té dret qualsevol ciutadà europeu a Europa. I el procediment
espanyol és tan barroer que el jutge tindrà molts fils a estirar. Per
l’alteració evident dels temps processals que neguen la garantia de defensa.
Perquè l’Audiència espanyola no té competències per a atendre el presumpte
delicte que s’imputa al govern, tal com l’Audiència mateix va deixar clar el
2008. Perquè el fiscal Maza no defensa en cap moment els drets dels encausats,
malgrat tenir-ne l’obligació. Perquè la citació no fou lliurada personalment.
Perquè s’ha negat als advocats de Puigdemont el dret de saber les declaracions
dels altres acusats, cosa que mena a una evident indefensió. Perquè la jutgessa
Lamela ha enviat a la presó els encausats sense valorar-ne l’arrelament. I per
la violació del secret de les comunicacions, una falta tan greu que podria fins
i tot motivar la nul·litat del procés sencer –com ja va passar amb el cas
Naseiro.
·
No sabrem el resultat del procés fins d’ací a dues setmanes o tres,
molt probablement, però imagineu només què significaria que la justícia belga
apreciàs algunes d’aquestes irregularitats en el funcionament de la justícia
espanyola i es negàs a enviar els membres del govern a Madrid. Quin problema
més gros no tindria l’estat espanyol…
·
Siga com siga, és ben clar que Carles Puigdemont no ha abandonat cap
vaixell. A Brussel·les, d’una sola tirada, ha internacionalitzat el conflicte
català, ha posat en evidència la justícia espanyola i ell i els consellers
s’han mantingut lliures per a continuar actuant com a govern que són. No s’han
agenollat davant Mariano Rajoy, han tirat endavant i miren de trobar la millor
manera de prosseguir la decisió històrica que el Parlament de Catalunya va
prendre el 27 d’octubre. De manera que, d’ara endavant, quan us facen una altra
brometa o sentiu un altre comentari desagradable penseu que el president Carles
Puigdemont els fa molta, molta, por. I ja tenen raó de témer-lo, ja…
Vegem, si ens cal, l’article complet:
Per què l’obsessió de destruir el
president Puigdemont?
«A Brussel·les, d'una sola tirada, ha internacionalitzat el conflicte
català, ha posat en evidència la justícia espanyola i ell i els consellers
s'han mantingut lliures per a continuar actuant com a govern que són»
Per: Vicent Partal
05/11/2017 22:00
Els membres del govern català que són a Brussel·les es van
presentar ahir davant la justícia belga per respondre a l’ordre de detenció que
el govern espanyol havia dictat contra ells i van ser deixats en llibertat.
En una entrevista a la
televisió belga, el president Puigdemont ja va avisar que ho farien, perquè no
volen pas fugir de la justícia, sinó confrontar la peculiar justícia espanyola amb la justícia.
La decisió d’ahir al vespre ja és una victòria enorme i no serà la darrera. Per aquest motiu
tot l’aparell polític i mediàtic espanyol es concentra tan intensament a provar
de destruir la imatge pública del 130è president de la Generalitat.
Com siga.
Aquest ‘com siga’ inclou les falsedats evidents
que alguns periodistes afins al règim han publicat aquests dies, manipulant els
fets del dia 27. Inclou també
aquesta campanya insistent per a ridiculitzar-lo amb acusacions de covardia o
d’haver abandonat els altres membres del govern, cosa que, evidentment, és
falsa, com s’acaba de demostrar. O la vehemència amb què el govern espanyol pressiona la
Unió Europea –i hi ha indicis consistents que aquesta actitud se li va girant
en contra.
Puigdemont –juntament
amb els consellers– és a Brussel·les
perquè és, com tots nosaltres, un ciutadà europeu i, per tant, pot viure-hi si
vol. Però sobretot és a Brussel·les perquè si s’hagués
quedat a l’estat espanyol ara seria a la presó, on hi ha la meitat
dels membres del govern, de resultes d’una clara violació dels seus drets civils. Denunciar això és la tasca principal del president de
la Generalitat ara mateix i és el
fet més important de tot això que va passar ahir: la justícia belga ha
despullat la justícia espanyola davant Europa.
Però hi ha una raó més
essencial encara que explica el nerviosisme espanyol: el president de la Generalitat és Carles Puigdemont i mentre puga
parlar lliurement i comunicar-se, el govern legítim del país té veu i pot ser
escoltat per la població. Per això els voldrien tancat i amagat rere murs ben alts. Perquè la seua
presència al carrer manté la institució que ells creuen que han escapçat i la
fa viure.
Aquests darrers dies
la prioritat número u del govern de
Catalunya –no de l’administració: del govern– ha estat la situació personal
dels seus membres. De tots. Però en el moment que s’estabilitze aquesta situació
personal és previsible que el govern comence a governar en la mesura que li
siga possible. Prendrà decisions que els ciutadans o les altres institucions
lliures del país, com els ajuntaments, podran seguir, i d’aquesta manera
impugnarà directament i pública el 155 i la maniobra espanyola contra
l’autogovern. Evidentment, si es
presenta a les eleccions, com explicava ahir Andreu Barnils, ell sol ja és el
programa, car presentar el president de la República Catalana i guanyar-les
seria una victòria, indiscutible, de la República. Ja veurem, tanmateix, què passa amb la
qüestió electoral…
Però ara mateix la prioritat és la causa
judicial. I cal dir que a l’estat espanyol la justícia té un funcionament molt peculiar,
perquè és completament subordinada a les decisions i voluntats del govern.
Però això a Bèlgica no passa, com s’ha vist ja només en les primeres hores del
llarg procés d’extradició que s’ha engegat. En aquest sentit cal entendre bé una cosa:
a Bèlgica al president Puigdemont no el jutjarà ningú per allò que és o per
allò que ha fet. Això no correspon a la justícia belga en cap cas. La justícia
belga es limitarà a estudiar els aspectes jurídics de l’afer. Mirarà si es pot
aplicar un delicte com el que Espanya imputa al govern i si les garanties
judicials espanyoles són correctes o no per als estàndards europeus. I només
–només– en conseqüència amb això decidirà si lliura el president de la
Generalitat a les autoritats espanyoles o no. A més, també a diferència d’allò que passaria a
Espanya, el govern belga no intervindrà absolutament gens en el procés. Tal com els ninots d’en Ferreres ens expliquen:
El jutge belga haurà de decidir sobretot si
Espanya viola els drets civils a què té dret qualsevol ciutadà europeu a
Europa. I el procediment espanyol
és tan barroer que el jutge tindrà molts fils a estirar. Per l’alteració
evident dels temps processals que neguen la garantia de defensa. Perquè
l’Audiència espanyola no té competències per a atendre el presumpte delicte que
s’imputa al govern, tal com l’Audiència mateix va deixar clar el 2008. Perquè
el fiscal Maza no defensa en cap moment els drets dels encausats, malgrat
tenir-ne l’obligació. Perquè la citació no fou lliurada personalment. Perquè
s’ha negat als advocats de Puigdemont el dret de saber les declaracions dels
altres acusats, cosa que mena a una evident indefensió. Perquè la jutgessa
Lamela ha enviat a la presó els encausats sense valorar-ne l’arrelament. I per
la violació del secret de les comunicacions, una falta tan greu que podria fins
i tot motivar la nul·litat del procés sencer –com ja va passar amb el cas
Naseiro.
El tribunal belga té, doncs, una llista ben
completa d’irregularitats a jutjar i valorar abans de decidir si deté els
membres del govern català i els envia a Espanya, com demana el govern espanyol. De moment ja ha
decidit que no cal detenir-los preventivament, en un vivíssim contrast amb
l’actuació de l’Audiència espanyola pel que fa a la resta del govern. No sabrem el resultat del procés fins d’ací a dues
setmanes o tres, molt probablement, però imagineu només què significaria que la
justícia belga apreciàs algunes d’aquestes irregularitats en el funcionament de la justícia espanyola i es negàs a enviar els membres del govern a Madrid.
Quin
problema més gros no tindria l’estat espanyol…
Siga com siga, és ben
clar que Carles Puigdemont no ha abandonat cap vaixell. A Brussel·les, d’una sola tirada, ha internacionalitzat el conflicte català, ha
posat en evidència la justícia espanyola i ell i els consellers s’han mantingut
lliures per a continuar actuant com a govern que són. No s’han
agenollat davant Mariano Rajoy, han tirat endavant i miren de trobar la millor
manera de prosseguir la decisió històrica que el Parlament de Catalunya va prendre el 27 d’octubre.
De manera que, d’ara endavant, quan
us facen una altra brometa o sentiu un altre comentari desagradable penseu que
el president Carles Puigdemont els fa molta, molta, por. I ja tenen raó de
témer-lo, ja…
Vicent Partal
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada