03/07/2018. Jordi Barbeta. La batalla campal del sobiranisme. Els posicionaments polítics expressats en els darrers dies per líders i organitzacions polítiques sobiranistes permeten albirar una propera batalla campal de l’independentisme polític que, d’entrada, serà vista com una gran preocupació com si es tractés d’un fenomen autodestructiu. La convenció d’Esquerra Republicana ha deixat clar que no pensa participar en noves experiències unitàries; l’Assemblea Nacional Catalana ha decidit tot el contrari, propiciar eleccions primàries per presentar candidatures, suposadament unitàries, però inevitablement pròpies a les principals ciutats; el PDeCAT defensarà JxCat com l’instrument polític unitari del sobiranisme contraposat als anteriors i està per veure si JxCat es deixa. I la CUP seguirà guanyant suports a còpia d’omplir-se la boca al Parlament del que haurien de fer i no fan els altres. I a més en Jordi Graupera a Barcelona, que és a prop d’arribar a les 40.000 signatures de suport. Dit d’una altra manera, tots estan a favor de la unitat sempre que la liderin ells, però si no, a les barricades!

Benvolguts,

Vegem l'article d'en Jordi Barbeta sobre la situació actual de les relacions entre els partits i entitats sobiranistes:

La batalla campal del sobiranisme

Jordi Barbeta

Barcelona. 

Dimarts, 3 de juliol de 2018 

Els posicionaments polítics expressats en els darrers dies per líders i organitzacions polítiques sobiranistes permeten albirar una propera batalla campal de l’independentisme polític que, d’entrada, serà vista com una gran preocupació com si es tractés d’un fenomen autodestructiu- 

―possibilitat no gens descartable― però que, a la llarga, pot esdevenir la catarsi necessària perquè el moviment partidari del dret a decidir dels catalans aclareixi d’una vegada qui són, qui el lidera i cap a on va. Sovint es diu que perquè neixi el nou, primer ha de morir el vell, així que quan abans rebenti tot, millor per als impacients.

Per començar, la convenció d’Esquerra Republicana ha deixat clar que no pensa participar en noves experiències unitàries; l’Assemblea Nacional Catalana ha decidit tot el contrari, propiciar eleccions primàries per presentar candidatures, suposadament unitàries, però inevitablement pròpies a les principals ciutats; el PDeCAT defensarà JxCat com l’instrument polític unitari del sobiranisme contraposat als anteriors i està per veure si JxCat es deixa. I la CUP seguirà guanyant suports a còpia d’omplir-se la boca al Parlament del que haurien de fer i no fan els altres. I com tot està tan mogut, sorgiran noves iniciatives arreu com la de Jordi Graupera a Barcelona, que és a prop d’arribar a les 40.000 signatures de suport.

Dit d’una altra manera, tots estan a favor de la unitat sempre que la liderin ells, però si no, a les barricades! 

Apliquen la tesi desenvolupada als anys vuitanta per Alfonso Guerra en les batalles internes del PSOE a l’hora d’elaborar llistes electorals: “Prefiero perder con los nuestros que ganar con los suyos”, deia. Els dirigents de partit, si perden “amb els seus”, poden continuar controlant l’organització, mentre que si contribueixen a la victòria amb uns altres líders, corren el risc de desaparèixer del mapa. Un exemple paradigmàtic és el que va passar amb Iniciativa per Catalunya. Va veure la possibilitat de guanyar ajuntant-se amb Podem i amb Ada Colau i ho van aconseguir. Van tenir més èxit que mai. Van guanyar les generals i l’alcaldia de Barcelona, però d’Iniciativa ningú se’n recorda i de Joan Herrera i Dolors Camats només els que els enyorem encara que no s’ho creguin.

Les hostilitats acaben de començar i creixeran fins gener, quan s’ajuntaran els judicis contra els líders empresonats, les batalles municipals i una crisi al Govern de la Generalitat susceptible de desembocar en eleccions anticipades

Cal dir, a més, que els partits sobiranistes internament no són una bassa d’oli. S’ha destacat, per exemple, que el 96% dels militants republicans ha aprovat la ponència política d’ERC, però també és cert que la direcció va haver d’assumir bona part de les 1.450 esmenes presentades per les bases, entre elles l’assumpció de la via unilateral per la independència i el significatiu canvi del títol del document. De “Fem República” es va passar a “Ara, la República catalana”, per imperatiu dels militants, després que el líder del partit, Oriol Junqueras, carregués per escrit contra les “proclames acalorades i buides”.

Paradoxalment, on el pragmatisme de Junqueras trobaria més comprensió seria en una part del PDeCAT que té ganes de tornar a fer política a Catalunya, a Barcelona i a Madrid, però ja se sap que ERC i PDeCAT s’odiaran cordialment i eterna. Tanmateix, els exconvergents, en el seu conjunt, segueixen tenint el cor dividit entre reivindicar-se i refundar-se, amb bona part de la militància entregada en cos i ànima al lideratge legitimista de Puigdemont i una altra convençuda que cal recuperar les senyes d’identitat de l’antiga Convergència per tornar a ocupar la centralitat política del país. Tanmateix, l’antiga CDC és dins de Junts per Catalunya, on manen els independents reclutats per Puigdemont, començant pel president Torra i seguint amb les conselleres amb més visualitat com ara Elsa Artadi i Laura Borràs.

Així doncs, la batalla campal i multilateral del sobiranisme es lliurarà abans de les municipals de l’any que ve, però començarà molt aviat. La carta d’Oriol Junqueras a la convenció d’Esquerra Republicana rebutjant el “nacionalisme excloent” i “les proclames buides", que tothom ha interpretat com un atac directe a Quim Torra, denota unes ganes enormes per part del líder d’ERC d’aclarir definitivament la situació, però introdueix al mateix temps un altre factor d’inestabilitat. L’animadversió constatada fa difícil imaginar una acció de govern cohesionada. Tampoc no hi ha majoria parlamentària estable i la CUP seguirà tan estupenda burxant les contradiccions des de l’oposició.

Les hostilitats acaben de començar i creixeran fins al gener, quan s’ajuntaran els judicis contra els líders empresonats; les batalles municipals, que en segons quins pobles i ciutats, especialment a Barcelona, tindran components caïnites, i una crisi al Govern de la Generalitat susceptible de desembocar en eleccions anticipades. Que ningú s’espanti. Inexorablement, després de la tempesta, vindrà la calma.

Jordi Barbeta