20/07/2018. EDITORIAL. José Antich. El PDeCAT, el partit que no es va fer gran. La història s'hauria escrit d'una altra manera, segurament, si Artur Mas no hagués hagut de renunciar a la presidència de la Generalitat el gener del 2016 o bé si l'Estat espanyol no hagués concentrat en la seva persona els primers atacs contra l'independentisme i la guerra bruta desfermada pel Ministeri de l'Interior. També, si Carles Puigdemont hagués acceptat el lideratge de l'organització en desaparèixer Mas del primer pla de l'escena política. I, finalment, també hauria estat tot diferent si a la direcció del PDeCAT hi hagués hagut una mirada integradora i s'hagués reconegut sense matisos i travetes el lideratge del president a l'exili. En el 1984 Georges Orwell estableix que: “El Partit busca el poder pel seu propi bé. No ens interessa el bé dels altres; només ens interessa el poder, únicament el poder.” Frase aplicable a gairebé tots els partits: catalans? espanyols? europeus?

Benvolguts,

Per comentar sobre el PDecat crec que cal recordar aquesta encertada frase del 1984 de George Orwell:

“El Partit busca el poder pel seu propi bé. No ens interessa el bé dels altres; només ens interessa el poder, únicament el poder.”

Frase aplicable a gairebé tots els partits: catalans? espanyols? europeus?

Vegem l'Editorial de José Antich:

EDITORIAL

El PDeCAT, el partit que no es va fer gran

José Antich

Barcelona. Divendres, 20 de juliol de 2018

El PDeCAT celebra aquest cap de setmana una assemblea política a Barcelona prevista inicialment per marcar perfil ideològic i que acabarà sent, segurament, l'últim servei d'una organització que va voler ser l'hereva de Convergència i ha esdevingut una formació política sense prou gas per liderar l'independentisme a Catalunya. La història s'hauria escrit d'una altra manera, segurament, si Artur Mas no hagués hagut de renunciar a la presidència de la Generalitat el gener del 2016 o bé si l'Estat espanyol no hagués concentrat en la seva persona els primers atacs contra l'independentisme i la guerra bruta desfermada pel Ministeri de l'Interior. També, si Carles Puigdemont hagués acceptat el lideratge de l'organització en desaparèixer Mas del primer pla de l'escena política. I, finalment, també hauria estat tot diferent si a la direcció del PDeCAT hi hagués hagut una mirada integradora i s'hagués reconegut sense matisos i travetes el lideratge del president a l'exili.

Cap d'aquestes tres coses no ha succeït i, per això, el PDeCAT celebra una estranya assemblea política la mateixa setmana en què els presidents Puigdemont i Torra, Jordi Sànchez, els consellers Turull, Rull i Forn i un llarg etcètera han prescindit pràcticament d'aquesta convenció i han llançat la Crida Nacional per la República. Un moviment polític que pretén ser el nou referent de l'independentisme. Un objectiu gens fàcil, ja que si bé al capdavant hi ha el president a l'exili, reforçat novament amb la retirada de l'ordre d'extradició del jutge Pablo Llarena davant de la justícia alemanya, les enquestes que s'han estat publicant des de les eleccions del 21 de desembre ―l'última, el baròmetre del CEO d'aquest divendres― atorguen a Esquerra Republicana la preeminència en l'espai independentista.

En qualsevol cas, de l'èxit de la Crida i de la musculatura política de Puigdemont dependrà que el nou moviment deambuli com el PDeCAT per l'escenari polític català amb un paper clarament subsidiari o es converteixi en un actor de primera divisió. Com passa sempre als partits, el que més emergirà és la batalla entre Marta Pascal i el sector crític. Curiós sector crític, quan al seu si hi ha els principals referents del partit.

Amb les municipals a quatre passes i la lluita ―implacable― per l'hegemonia amb Esquerra Republicana, la convenció del PDeCAT és un acte polític bastant menor però que els seus responsables haurien de tancar bé, si no volen anar deixant pel camí el capital polític que els queda.

José Antich