Benvolguts,
En Roger Pi de Cabanyes fa una filigrana
de similitud entre el mon fals del “Show de Truman” i el mon fals del “Show de
Llarena” que arriba al final, quan el
mascaró de proa s’encasta contra la paret, però deixa un munt d’incògnites
obertes i una fractura difícil de reparar. Un
repte en què les institucions espanyoles es debaten entre crear les bases per a
un nou acord més enllà de la conllevancia o bé donar ales perquè una part
significativa de la societat catalana vulgui reproduir de nou les últimes
paraules de Truman abans d’abandonar la caverna:
"Per si no ens
veiem després, bon dia, bona tarda i bona nit".
Vegem l’article:
CANAL MADRID: ANÀLISI
El «show de Truman» de Llarena amenaça la
Moncloa
«Els
accidents del jutge han acabat reforçant Puigdemont i creen un altre problema a
Sánchez, que ha de triar entre pressionar sense manies la Fiscalia o deixar-ho
tot en mans del Suprem»
Madrid, 21 de juliol de 2018 a les 07:28 |
"A fora no hi ha
més veritat que la que hi ha al món que he creat per a tu", deia Ed Harris a El show de Truman en
un intent desesperat d’evitar la fugida del protagonista.
Una màxima que Pablo Llarena, jutge del Tribunal Suprem, ha provat
infructuosament d’imposar als exiliats durant la instrucció de la causa del
procés i que les justícies d’Alemanya, Escòcia, Bèlgica i Suïssa han
desballestat sistemàticament. La
"veritat" que el jutge ha fabricat no concorda amb la dels tribunals
europeus, que han vist en les euroordres l’extensió de la violència que l’Estat
va desplegar a Catalunya l’1-O, i el show de Llarena ha acabat fent aigües a més enllà de les
parets del Suprem, últim exponent de l’operació de càstig a l’independentisme.
La decisió del jutge de retirar les euroordres i rebutjar l’extradició de Carles Puigdemont per un suposat delicte de malversació de fons ha exasperat l’equip de Pedro Sánchez que, com explicava Ferran Casas en aquest article hi veia una oportunitat d’or –treballada intramurs– per reconduir la causa i accelerar-ne la resolució. Sánchez havia aplanat el terreny per a una devolució vinculada a la rebaixa substancial de les peticions de pena –12 anys com a màxim per malversació davant els 30 de rebel·lió– que salvava els mobles a totes les parts –inclosa la justícia alemanya–, que hauria justificat un gir a la fiscalia i excarceracions.
En un moment de desorientació del PP i Ciutadans, el president espanyol frisava per encarrilar el flanc judicial de la relació entre Catalunya i Espanya abans de l’inici del període electoral (autonòmiques i municipals el 2019 i generals el 2020), encara que això comportés un àpat de gripau per al jutge Llarena.
Per contra, els accidents del magistrat han acabat reforçant l’estratègia de Puigdemont, un autèntic escull en la reconducció de les relacions del govern espanyol amb la Generalitat i la "pacificació" a Catalunya. Després de la renúncia a l’extradició, el president a l'exili es disposa a culminar des de Bèlgica la guerra civil dins de l’independentisme i activar la Crida Nacional per la República. Puigdemont sacseja la política a Catalunya i posa en escac un cop més no només la justícia espanyola, incapaç d’explicar els empresonaments cautelars dels consellers que es van quedar a l’Estat, sinó també els intents de Sánchez de situar ERC i el PDECat en la lògica del 2004, quan Zapatero va seduir CiU i ERC a base de talante i promeses que no es van acabar de complir mai.
El
"no" del jutge a l’extradició força ara Sánchez a decidir-se entre
deixar córrer la causa al Suprem (on els fiscals Javier Zaragoza, Jaime Moreno,
Fidel Cadena i Consuelo Madrigal aposten fermament per mantenir el delicte de
rebel·lió per als nou empresonats) o fer una senyal a la fiscal general de
l’Estat, María José Segarra, clau en aquest procés. "Si la truquem, no ho
explicarem", apuntava aquesta setmana una veu del PSOE conscient
que qualsevol titular en aquesta direcció pot fer saltar el percussor d’un tret
al peu.
El show de
Llarena arriba al final, quan el mascaró de proa s’encasta contra la
paret, però deixa un munt d’incògnites obertes i una fractura difícil de
reparar
Una porta
mig oberta que pot marcar no només els designis del president espanyol, que depèn dels
escons d’ERC i el PDECat per aprovar, per exemple, el sostre de despesa, sinó
també el paper del PSC a Catalunya, clau per assegurar un bon resultat per a
Sánchez a les eleccions generals del 2020.
El show de Llarena arriba al final, quan el mascaró de proa s’encasta contra la paret, però deixa un munt d’incògnites obertes i una fractura difícil de reparar. Un repte en què les institucions espanyoles es debaten entre crear les bases per a un nou acord més enllà de la conllevancia o bé donar ales perquè una part significativa de la societat catalana vulgui reproduir de nou les últimes paraules de Truman abans d’abandonar la caverna:
"Per si no ens
veiem després, bon dia, bona tarda i bona nit".
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada