Benvolguts,
L’article parla científicament de la
manipulació de cervells i explica que l’Aznar a la pell de brau, com tothom fa temps que imagina, té molt a veure en aquesta manipulació de cervells. En principi és una manipulació a llarg termini.
Ahir precisament varem anar a veure una
pel·lícula al Texas on uns mestres utilitzen una manipulació semblant, però a
curt termini i es veu el contundent efecte
immediat. En aquest cas en una classe de batxillerat d’alumnes de 15-17 anys la
professora els prepara un treball que anomena d’anagrames que consisteix
a crear paraules diferents a partir d’una paraula base. Per exemple mena-anem,
saïm-mais, mora-amor, etc. Els alumnes estan distribuïts en tres columnes de 6
alumnes cada una i la professora els distribueix un full amb tres mots i va demanant qui ha desobert l’anagrama del primer, del segon i del tercer. Un cop
completat el treball la situació de la classe esdevé caòtica perquè els alumnes de les
dues primeres columnes han resolt tots el anagrames i els de la tercera columna no
n’han resolt cap! Els de la tercera columna estan consternats, plorant perquè es
troben en inferioritat... Llavors la professora els explica que havia fet
trampa i que els dos primers anagrames de la tercera columna eren impossibles de resoldre. Però encara hi ha més trampa perquè llavors explica la professora que el tercer anagrama de totes les columnes és el mateix i a més és fàcil de resoldre! I explica el perquè els alumnes de la tercera columna no l'havien sabut resoldre:
Era la Indefensió apresa!
Tanmateix, el que volia transmetre la professora i els alumnes varen entendre és que hi ha factors aliens, ambientals, que et condicionen continuament i que en els moments crítics et fan dubtar de les teves conviccions i dels teus coneixements i de la teva traça i cal saber comprendre-ho. I cal saber en quins ambients has viscut i t'has mogut, com pots haver-te infectat i com pots desinfectar-te (que dirien els bandarres i botiflers, companys dels ministres fatxes, i companys del Vargas Llosa).
Uns vídeos per aclarir dubtes, sobre la Indefensió apresa:
Era la Indefensió apresa!
Tanmateix, el que volia transmetre la professora i els alumnes varen entendre és que hi ha factors aliens, ambientals, que et condicionen continuament i que en els moments crítics et fan dubtar de les teves conviccions i dels teus coneixements i de la teva traça i cal saber comprendre-ho. I cal saber en quins ambients has viscut i t'has mogut, com pots haver-te infectat i com pots desinfectar-te (que dirien els bandarres i botiflers, companys dels ministres fatxes, i companys del Vargas Llosa).
Uns vídeos per aclarir dubtes, sobre la Indefensió apresa:
Vegem l’article del professor Resina:
La finestra Overton
«La FAES
d’Aznar va programar una estratègia de modificació de la finestra emprant tots
els recursos de l’estat espanyol, inclosos els mitjans de comunicació»
29/07/2018 22:00
A alguns lectors, aquesta expressió potser els resulta familiar. És el
títol d’un thriller polític de Glenn Beck publicat el juny del 2010. Beck es va
inspirar en un concepte
formulat per Joseph P. Overton, que fou vice-president del Mackinac
Center for Public Policy, un think
tank d’ideologia liberal situat a Michigan, als Estats Units.
Overton, que morí el
2003, va definir l’estratègia política que dóna nom a la novel·la de Beck i a
aquest article. Consisteix a fer que
gradualment la societat vagi acceptant polítiques impopulars a fi de
promulgar-les eventualment en lleis.
Overton
parteix de la premissa que la política sempre ve després de l’opinió, i que, per tant, l’instrument més
important per canviar les polítiques, en un sentit o un altre, és incidir en
l’opinió.
Hi ha idees que anys
enrere eren políticament inviables i que han esdevingut no ja acceptables sinó normatives, fins i tot de compliment legal. Per exemple, la
legalització del matrimoni homosexual, l’obligació de destriar la brossa, o la
flexibilització de l’acomiadament a la feina.
És important assenyalar que el concepte de ‘finestra
Overton’ és neutre pel que fa a l’eix esquerra-dreta. L’espectre de
possibilitats, representat en línia vertical de menys a més llibertat, mesura
les polítiques depenent del grau d’intervenció de l’estat. Però no és en cap cas un gràfic de la naturalesa de les
polítiques, sinó del marc del discurs relatiu a com són tolerades en un moment
determinat. El que fa anys podia
semblar radical, avui pot ser considerat conservador, i a l’inrevés. La finestra sols pretén ser un instrument analític per
mesurar la viabilitat d’un projecte polític, tot i que, evidentment, també pot
utilitzar-se com indicador dels esforços que cal fer per alterar-ne les
perspectives d’èxit. No sols per fer acceptable una política que abans no ho
era, sinó també per expulsar del discurs públic postures que abans eren
perfectament assumides.
Un altre cas, el dret
d’autodeterminació dels pobles ibèrics, que va passar de ser d’acceptació
oficial al PSOE, i per tant del centre de la seva finestra Overton, a ser-ne
expulsat, i apartat a la categoria d’idees de les quals no es pot ni parlar.
Que Catalunya és una societat diferent de l’espanyola ho demostra la gran
diferència entre les finestres Overton respectives. El que és inimaginable a la
finestra espanyola ha esdevingut central a la catalana. Tan central que és fins
i tot oficial per al govern català i la majoria parlamentària. És curiós com la
trajectòria del dret d’autodeterminació ha anat en direccions inverses a cada
una de les dues. Durant el darrer franquisme i
la primera transició, els liberals espanyols (les esquerres, per dir-ho grosso modo) el tenien
incorporat a la seva doctrina. Els semblava tan evident, tan d’esquerres, que els hauria
fet vergonya negar-lo. En cavi, per a l’opinió catalana, més poruga, la
independència era inimaginable. Per això acceptà un estatut d’escassa ambició i unes
condicions fiscals lamentables. Durant dècades el govern català va excloure la
independència del discurs polític, amb el vist-i-plau de la majoria social. Més endavant, va començar a ser possible
parlar-ne teòricament, i la independència ingressà al discurs acadèmic primer,
i mediàtic després. El llibre de Xavier Rubert de Ventós, De
la identitat a la independència, marcà un punt d’inflexió. A partir d’aquí i amb l’aportació cada cop més freqüent
de dades de l’espoli fiscal i amb les polítiques cada vegada més agressives de
l’estat espanyol, la secessió començà a semblar una idea assenyada, que anà
esdevenint popular entre el 2010 i el 2014, en què l’opinió va empènyer el
govern de la Generalitat a organitzar un referèndum ell mateix.
A l’altra banda ha passat el contrari. La
FAES d’Aznar va programar una estratègia de modificació de la finestra emprant
tots els recursos de l’estat espanyol, inclosos els mitjans de comunicació. El
projecte no era sols expulsar de l’espai del discurs nocions abans tolerades
per la societat espanyola, sinó introduir-hi i fer cada cop més acceptables
actituds i idees que eren inacceptables pocs anys abans. A la fi hem
vist convertir-se en política d’estat el que hauria estat impensable en una
època no gaire allunyada. Tot el que ha passat
des de l’agressió policíaca del primer d’octubre, la passió persecutòria del ‘a
por ellos’, el violent discurs reial del 3 d’octubre, la criminalització de més
de la meitat de la societat catalana, l’aplicació il·legal del 155, la
permissivitat de la violència neofranquista, els empresonaments contra legem, els intents de forçar
la jurisprudència europea, les crides a un alçament militar, i en fi, la
declaració del nou secretari general del Partit Popular aprofundint en la
fundació de Tabàrnia, o sigui, de l’Ulster anunciat per Ciutadans; tot això,
que ara és acceptat i fins i tot aplaudit per la societat espanyola, és
resultat d’una calculada estratègia de recentralització d’allò que havia estat
inacceptable durant la transició i tota la dècada dels vuitanta. El
canvi ha estat gradual, però el resultat és espectacular. La setmana passada el
World Values Survey (WVS) informava que un 40%
dels espanyols preferiria un règim autoritari a un sistema democràtic.
L’enquesta va del 2010 al 2014; per tant és molt probable que el
percentatge hagi augmentat el darrer any a conseqüència del referèndum i la
resistència de l’independentisme malgrat la repressió.
Ja
hi ha prou perspectiva per entendre que a Espanya la democràcia ha estat
sotmesa a una involució de llarg recorregut. El 23-F en fou el globus sonda i el fracàs (relatiu) dels
colpistes indicà que l’aposta autoritària era
prematura. Però llavors s’engegà un
procés inexorable que arriba fins avui. A
conseqüència de la sentència del tribunal de Slesvig-Holstein, s’ha introduït
una altra idea, fins ara exclosa del règim del discurs, que caldrà vigilar:
La idea d’un possible
Spanexit, o sigui, la sortida de la legislació europea per poder ignorar la
comunitària i retenir Catalunya a qualsevol preu. Arribi o no a convertir-se en política d’estat, caldrà estar
amatent a l’evolució d’aquesta idea dins la finestra Overton espanyola.
Una estratègia relacionada amb la finestra Overton és el ‘cop de porta al nas’. Consisteix a fer una demanda exorbitant sabent que no té
cap possibilitat de ser acceptada. La idea és estovar l’interlocutor perquè
n’accepti una de més moderada, que no hauria acceptat si la hi haguessin
presentat d’entrada. És l’estratègia
del 155, amb l’empresonament dels polítics i el desencadenament de la violència
ultra. Conscient que els catalans
no acceptarien excloure l’autodeterminació de la negociació, l’estat espanyol
creà condicions inacceptables a fi de més endavant poder fer una oferta que els
catalans ‘no podrien rebutjar’:
·
l’alliberament dels presos després de rebaixar-los la pena o
d’indultar-los,
·
la restitució de l’autonomia en termes si cal més restrictius que abans,
·
la retirada de la violència ultra; en definitiva, la ‘normalització’ que
l’estat vol fer passar per assenyada a fi que acabi cristal·litzant en una nova
situació oficial.
L’estat
exclou fèrriament l’autodeterminació del discurs, tractant-la no ja de radical sinó
d’impensable, de cosa de la qual no es pot ni parlar.
Una negativa tan extrema
delata el desplaçament a què s’ha sotmès la finestra espanyola.
Sols
cal recordar que hi hagué una època que el mateix estat assegurava que, en
absència de violència, es podia parlar de tot.
El que revela la finestra Overton són els límits de l’opinió pública, i
la manera de modificar-los tenint en compte el factor temps. No és que una
mentida repetida moltes vegades esdevingui veritat, que també és una estratègia
relacionada, sinó que un concepte reiterat acaba essent plausible. També
intel·lectualment som rutinaris, animals de costums. Però la finestra és manipulable en totes dues direccions. El poder tampoc pot actuar fora de la finestra Overton.
Deia l’intel·lectual abolicionista
Frederick Douglas que el límit d’allò que el poble està disposat a acceptar com
a raonable és la mesura justa de la injustícia que haurà de patir.
El límit de la tirania
el marca la paciència dels oprimits. Per
això, la majoria que ja ha dit prou a l’estat espanyol sols s’ampliarà a mesura
que d’altres estrenyin el perímetre de l’abús que estan disposats a suportar.
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada