Benvolguts,
Ja sabem que Catalunya ha estat més de 10 anys, des de l'aprovació del nou Estatut el 2006, passant pel treball de ribot d'en Guerra al Congreso i el Senado, de les meses peticionàries per Andalusia i per altres llocs d'en Rajoy demanant al poble (quin poble?) que la gent votessin contra Catalunya, no contra l'Estatut de Catalunya sinó contra Catalunya tout court, del fi treball del PP i del Defensor, del PSOE, del poble (quin poble?) tot portant la rampoina del nou Estatut al Tribunal Constitucional i del mateix TC usant 5 anys del seu preciós temps a estudiar i emetre el seu veredicte, amb el resultat que tots sabem: un Estatut capat. Amb el retall d'una misèria del 5% del text de l'Estatut, segons varen dir Felipe González i Carmen Chacón. Un miserable 5%! I en van deixar un 95% més o menys dret, però així i tot els catalans que són rondinaires de mena no hi varen estar d'acord i varen començar a demanar audiències i més audiències al Rajoy de torn per a dialogar sobre el nyap que va resultar-ne.
Per sort, en Rajoy que és un veritable home d'Estat, no va estar disposat a parlar mai de res, ni del Pacte Fiscal, ni de res més.
Resultat:
Per sort, en Rajoy que és un veritable home d'Estat, no va estar disposat a parlar mai de res, ni del Pacte Fiscal, ni de res més.
Resultat:
Catalunya volia un Estatut pactat i Espanya no volia dialogar ni pactar ni res. Al final Catalunya va fer un Referèndum il·legal perquè no havia tingut opció a fer-lo legal... I ja veiem on hem arribat!
En David Marin, sàviament, ha extrapolat l'odissea de l'Estatut a la d'altres contenciosos com el divorci i l'avortament. I n'ha sortit una magnífica reflexió!
Vegem-la:
11 juliol
2018 2.00 h
Com dividir una societat
La millor manera de
dividir una societat és no deixar-la decidir sobre allò de què discrepa. La
societat espanyola estava molt dividida al voltant del divorci i de
l’avortament. Dos temes tabús durant el franquisme i que amb l’obertura del
règim van ser posats sobre la taula per una part cada cop més important de la
societat.
S’imaginen que no
s’hagués permès en cap moment ni discutir ni negociar res sobre l’avortament,
durant anys i panys, ja que la llei no ho permetia i no era interpretable?
S’imaginen que el govern de torn i els seus braços mediàtics haguessin decidit
que aquell tema era d’una gran irresponsabilitat perquè “dividia la societat” i
que els seus defensors el que havien de fer era tenir seny i deixar-ho córrer?
L’olla de pressió d’una majoria a
favor de la llibertat de la dona a decidir sobre el seu cos hauria acabat
esclatant en la unilateralitat de xarxes clandestines de clíniques avortistes,
manifestacions multitudinàries, monotema als mitjans de comunicació, i en una ferotge
repressió policial i penal sobre elles, unida a l’actuació de grupuscles
antiavortistes aplicant per ells mateixos la duresa per mantenir a ratlla els
sediciosos avortistes.
El PSOE de Felipe González va fer als anys vuitanta una feina
modernitzadora de l’Estat, portant aquests temes a debat, votant sobre ells al
Congrés i incorporant-los als corpus legal i institucional espanyol després
d’haver passat pel sedàs del debat públic i les cites electorals. Fi de la
divisió: la societat dialoga, negocia, ho vota, uns guanyen i uns altres ho
accepten.
La primera cita entre el president Torra i el president espanyol Pedro
Sánchez va acabar amb el sobiranisme enviat a la friend-zone on el vol el nou govern del PSOE després d’haver
aconseguit els seus vots d’investidura: “Jo també us estimo, caris, però com a autonomia.”
Si
tingués coratge, Pedro Sánchez podria passar a la història com un nou
modernitzador de l’Estat destapant un altre tabú del franquisme, el de la
unitat d’Espanya i la repressió a l’autodeterminació. Però tot indica que el
corresponsable del 155 i de l’estratègia judicial repressiva contra
l’independentisme es troba de moment més còmode mantenint el bloqueig i, per
tant, aprofundint en la divisió de la societat catalana i en l’ofec de les
seves majories. I tot això amb l’olla de pressió catalana bullint en silenci.
David
Marín
Joan A. Forès
Reflexions
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada