Aquí es demostra que la guerra judicial (el Lawfare) que l'Estat espanyol amb el rei al davant va iniciar contra Catalunya està fracassant estrepitosament.la veritat sempre guanya i que
EDITORIAL
Un altre cop, el carrer i la unitat
José
Antich
Barcelona. Dissabte, 14 de juliol de 2018
Barcelona. Dissabte, 14 de juliol de 2018
En plena discussió sobre
l'estratègia a seguir per l'independentisme i debats moltes vegades estèrils
entre els seus dirigents, el moviment cívic que li dona suport ha
demostrat aquest dissabte al carrer que són poc permeables a tacticismes i
interessos partidistes. Més de cent mil persones, 110.000 segons la
Guàrdia Urbana, han recorregut el centre de Barcelona demanant
la llibertat dels presos polítics i el retorn dels exiliats.
I han demostrat, una vegada més, la musculatura
d'un moviment capaç d'expressar un
dissabte d'un mes de juliol pacíficament i multitudinàriament la
injustícia de les causes penals amb privació de llibertat contra els líders
independentistes.
En una setmana fortament marcada pel revés de la justícia
alemanya al jutge Pablo Llarena i, per extensió, a tota la Sala del
Tribunal Suprem però també a la fiscalia, als partits del 155
i a la monarquia espanyola, la mobilització d'aquest dissabte torna a
exercir pressió per a la immediata llibertat dels presos polítics.
Espanya ha perdut la
partida de la rebel·lió que es va inventar per poder sustentar el discurs polític i
mediàtic que va crear i que, a la fi, va desembocar en la suspensió
del Govern i de l'autonomia.
Avui es veu amb absoluta claredat la pantomima
que va permetre fer tot allò. Arrasar
l'autonomia i intentar liquidar amb empara legal una generació política. No
valia l'acusació de malversació, que, d'altra banda, tampoc no ha pogut ser
provada i el govern espanyol diu que no va existir. Per donar l'escarment
buscat s'havia d'armar una causa judicial que després del pronunciament alemany
és indefensable.
Per això el Tribunal
Suprem prefereix enrocar-se i jutjar
únicament els que són a la presó. També
els fiscals del cas viuen com una humiliació haver de rebaixar la petició de condemnes.
Davant els que defensen
que les manifestacions i la solidaritat amb els presos ja són
sobreres, val la pena ressaltar que mentre no es reverteixi la situació de tots
els que són a la presó i en l'exili mai no en sobren. I que el moviment independentista troba sempre al carrer la
força que se li nega. Que no és patrimoni de
ningú: ni de partits ni d'entitats; ni de moderats ni de radicals; ni de
pragmàtics ni d'aventurers.
És de tots, excepte d'aquells independentistes que no hi volen ser.
José Antich
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada