22/07/2018. Andreu Barnils. Josep Alay: ‘La tornada del president Puigdemont cada cop està més a prop’. Com és que sou tan amic de Carles Puigdemont? Hi havia gent que us veia i deia: què fa l’Alay viatjant amb Puigdemont? Com és que l’acompanyeu a tots aquests viatges? Només dic que ens coneixíem i que hi ha un moment que hi ha un compromís per part meva. Quan ell es veu obligat a marxar a l’exili. El compromís de donar-li tot el suport possible. Hi ha un moment que el suport no pot ser només de paraula. I en la seva primera arribada a Flandes i Bèlgica, pels anys que jo hi vaig viure, gairebé cinc, doncs hi tenia certa familiaritat. I és obvi que amb la meva biografia, encara que no m’he dedicat a la política, sí que internacionalment una mica de coneixement. No solament d’Àsia. I llavors, suposo, per una confiança personal doncs aquí comencem a fer coses junts.

Benvolguts,

Vegem l’extraordinària història del director de l'Oficina del President Puigdemont a Barcelona. Tres doctorats, 10 llengues:

Josep Alay: ‘La tornada del president Puigdemont cada cop està més a prop’

Entrevista al director de l'Oficina del President Puigdemont

Per: Andreu Barnils i Albert Salamé (fotografies)

22/07/2018  22:00

Josep Alay, divendres a Barcelona (Fotografia: Albert Salamé)                                                                                                          

Josep Alay (1966) és un acadèmic de carrera brillant que s’ha convertit en el director de l’Oficina del President Puigdemont. En aquesta entrevista explica el seu increïble expedient acadèmic (parla més de deu llengües, té tres doctorats, en Física, Història i Ciències i és un dels grans experts en món tibetà) però també descriu els seus darrers mesos, ben intensos. 

Alay és un dels homes que anava dins el cotxe quan Puigdemont va ser detingut a Alemanya. Rep VilaWeb al seu despatx de la Generalitat. I explica com ha estat la seva vida, els seus lligams amb Puigdemont i com serà el seu futur.

—Qui eren els pares de l’Alay?
—Mon pare va morir al vuitanta-un anys. Juliol del 2009. És una de les coses que més greu m’ha sabut: que els grans no hagin pogut veure-ho, tot això, i que se n’anessin amb la imatge d’un gairebé impossible. El meu pare era director d’una petita empresa. Fill del carrer Nou de la Rambla. I ma mare de Sant Gervasi. Tots dos es van trobar a Gràcia, on vaig néixer jo. Nosaltres som tres germans i jo sóc el petit. El gran va fer arqueologia i el mitjà és músic. El meu germà músic, no el coneixies, però l’hauràs sentit. Anuncis, sèries de televisió. I el més famós són Els Segadors que toquen amb estil de polca polonesa al programa ‘Polònia’. Molt diferents tots tres. El meu germà gran es va dedicar al món de les assegurances. ‘Investigació forense’, que diuen en l’arqueologia. Per mirar de trobar els espoliadors, els qui rebenten jaciments. I això es fa amb la policia i els Mossos d’Esquadra. Ara ja està jubilat.

—Explicar la vostra carrera acadèmica no serà fàcil.
—La meva carrera acadèmica comença amb la llicenciatura de Física a Barcelona. I en aquella època per continuar la teva carrera acadèmica la millor cosa que podies fer era marxar d’aquí. I sobretot en Ciències. I me’n vaig anar a Bèlgica, precisament. A Flandes. A Lovaina. A la Universitat Catòlica de Lovaina. A l’institut IMEC. Que continua essent un dels instituts punters, de recerca en tecnologia i microelectrònica. Allà em vaig dedicar allò meu: Física de Superfícies. I vaig acabar el doctorat allà, a Lovaina. El vaig presentar en anglès i holandès. I vaig tenir una oferta que no vaig poder rebutjar. Anar-me’n al Japó. Era anar a un món diferent. L’estada al Japó és important. Hi vaig com a doctor en Física per continuar la recerca en els laboratoris japonesos que hi ha al costat de la universitat d’Hiroshima. Me’n vaig al sud. Ara, sí que és cert que una de les meves grans passions han estat les llengües. Des del principi.

—Quantes en parleu?
—Difícil de calcular. Jo no parlo igual l’hebreu que l’italià. L’anglès que el rus. El japonès que el tibetà. Tens gradacions. Algunes d’aquestes llengües que jo he estudiat estant mortes. No les parles. Les llegeixes.

—Però digueu una xifra. Més o menys. Quantes en diríeu?
—En diria unes deu: Català, castellà, anglès, francès, alemany, japonès. Holandès, italià, tibetà, hebreu.            

—I altres llengües que sapigueu, potser no tan bé?
—Rus, àrab, siríac. I mongol. Perquè la meva entrada al Tibet és via Mongòlia. Mongòlia i el Tibet són dues cultures germanes. L’atracció de Mongòlia i del Tibet no em ve pel vessant religiós o espiritual. La meva tesi doctoral és més sobre una religió que és precisament la minoritària del Tibet. Que és l’antiga. Que és la religió bon. Que no és la budista. Jo hi entro més per com entenen ells la vida. Una forma de vida nòmada. Lliure. Aquí és on enllaça amb el meu recorregut. A la Universitat d’Hiroshima, al departament de filologia índia, hi ha un gran especialista en llengua tibetana clàssica. I és qui a mi m’ensenya el tibetà clàssic. Qui em dóna els elements per a fer la meva recerca sobre el Tibet entre Barcelona i el Tibet. Anys ho he fet.

                                                        

—I del Japó a Barcelona.
—On torno a treballar com a físic a la Universitat. I després vaig voler ordenar acadèmicament els coneixements de filologia. I per això, amb més de trenta anys, començo a estudiar filologia semítica. I a banda vaig fer el doctorat en història, però molt filològica. Era el repàs d’una biografia del monjo Khyung Sprul Rin Po Txe. En fi, va arribar un moment aquí que el vice-rector Màrius Rubiralta es va adonar que faltaven temes d’Àsia a la Universitat de Barcelona. I vam crear un petit centre de recerca molt modest, que és l’Observatori del Tibet i Àsia Central. I en aquests moments, et parlo de fa deu quinze anys, començo a fer classes d’història d’Àsia. I encara ara.

—Encara ara?
—Sí. Encara ara. Aquest any ha estat el pitjor, pobres. Entre detencions, han estat molt comprensius.

—He llegit que sou el primer traductor d’un text del tibetà al català.
—M’atreveixo a dir que de poesia tibetana, sí. Són les poesies d’amor del sisè Dalailama. L’actual és el catorzè. Personatge molt popular en l’imaginari tibetà. I considerat un dels millors poetes.

—Com és que sou tan amic de Carles Puigdemont? Com és que l’acompanyeu a tots aquests viatges?
—De l’àmbit privat d’aquest tema prefereixo no donar detalls. Només dic que ens coneixíem i que hi ha un moment que hi ha un compromís per part meva. Quan ell es veu obligat a marxar a l’exili. El compromís de donar-li tot el suport possible. Hi ha un moment que el suport no pot ser només de paraula. I en la seva primera arribada a Flandes i Bèlgica, pels anys que jo hi vaig viure, gairebé cinc, doncs hi tenia certa familiaritat. I és obvi que amb la meva biografia, encara que no m’he dedicat a la política, sí que internacionalment una mica de coneixement. No solament d’Àsia. I llavors, suposo, per una confiança personal doncs aquí comencem a fer coses junts.

—Hi havia gent que us veia i deia: què fa l’Alay viatjant amb Puigdemont?
—La meva feina és ser discret. I continua essent així. Però hi ha un moment que aquesta discreció es trenca, i no per voluntat pròpia. Me la trenquen. El moment que es trenca és Dinamarca. Quan un energumen apareix amb una bandera espanyola i vol obligar al president a fer un petó a la bandera espanyola. Mentre la xicota ho enregistra amb un vídeo. I allà se m’enregistra al costat del president Puigdemont. I és la primera vegada que jo aparec, sí.

—I què ens dieu, dels contactes discrets de Puigdemont aquests mesos. No devia ser fàcil.
—No era fàcil. Sempre s’ha intentat fer amb la màxima discreció per no posar a ningú en cap compromís. Però s’ha fet amb polítics de tot l’espectre. De tot l’espectre. I ho he dir, hi ha un punt que m’entristeix.

—Quin?
—L’esquerra alternativa a Puigdemont el rep molt bé a Europa. I aquí… A Europa el tenen com un dels lluitadors per la llibertat. Així el defineixen, per exemple, els de Die Linke. Però també la coalició roja-verda a Dinamarca. I a Finlàndia, igual. Probablement la política amb més futur a Finlàndia, una noia molt jove, que és la que porta aliança verda esquerra alternativa, s’ha reunit amb el president Puigdemont, ha dinat amb ell. Per a tots ells Puigdemont representa un desafiament a l’Europa antiga dels funcionaris, encarcerada, aquella que no és capaç de veure en el moviment català un moviment popular, no populista, i democràtic, que intenta trencar els estereotips de l’Europa dels estats. I amb tot això ell se n’ha convertit en una de les icones.

—No es va arriscar molt?
—Les nostres discussions fins a altes hores de la matinada vam tenir. És cert. Però érem perfectament conscients dels riscos, dels perills, i de com podia acabar cadascun d’aquests viatges. Però com no has de prendre el risc? L’exili del Puigdemont no ha estat l’exili d’anar-se’n a la casa daurada i que et vinguin a veure. Aquí ha estat un exili en moviment. D’anar a explicar la situació que hi ha Catalunya, amb tots els riscs del món.

—Arribem al moment de la detenció del president a Alemanya.
—De tot allò que han dit, que hi ha moltes mentides i alguna veritat, tu pots saber que, d’una bona part del recorregut que vam fer, ni en tenien, ni en tenen ni idea encara. I que hi ha una part que coneixen. I dins aquesta part, algú, en algun lloc a Madrid, va interpretar que Alemanya seria un lloc més favorable per a entrar-hi euroordre. Em fa intuir que, per a ells, Escandinàvia no era un bon lloc. Abans de l’arribada del president Puigdemont, Alemanya no era un país excessivament procliu per a nosaltres. I aquí hi ha un dels grans mèrits de l’exili: per tot arreu on ha passat, i en aquest cas, Alemanya i Finlàndia, Catalunya ha passat a ser un dels temes normals de conversa i perquè els governs el tinguin damunt la taula. La major part dels mitjans són clarament favorables no a la independència però sí a la defensa de drets civils, llibertats, democràcia i llibertat d’expressió. I això, a l’exterior ho encarna el president Puigdemont.

—Una escena dels darrers mesos?
—Una de les imatges del darrer any és un dinar molt reduït amb el president Barzani del Kurdistan. Just després del referèndum. Allà. I amb alguns personatges de política mundial importants. L’ex-ministre d’afers exteriors francès, Henry Levy, filòsof. Els kurds ens tenen una gran estimació, molta més que la que nosaltres hem demostrat a ells. Però al referèndum, hi vam ser presents. A través meu, via el president Puigdemont. I vam fer que tots dos presidents mantinguessin una conversa. Els kurds continuen funcionant com un estat independent. Els hi cal més autonomia financera. Encara Bagdad recull taxes. L’altre problema ha estat la traïció. La UE no ha volgut problemes. I els Estats Units, igual. I els deixen abandonats. I Bagdad segueix fil per randa el full de ruta que marca Madrid. No és casualitat. Estic segur que Madrid i Bagdad van tenir comunicació aquells mesos.

—I escenes de l’equip rival?
—La meva detenció en un pàrquing de Barcelona. Fet que mai a la meva vida hauria pogut imaginar que em passaria. Amb potser deu agents de paisà amagats a les columnes que m’apareixen de cop quan anava a obrir la porta del cotxe. Cridant. ‘Vostè és Josep Alay? Cuerpo Nacional de Policia! Vostè està detingut!’ Et llegeixen els drets. T’escorcollen i et diuen que se t’enduen acusat de delicte d’encobriment. Em posen en un cotxe de camuflatge i amb la sirena a tota pastilla cap a la Verneda. Com si s’enduguessin un delinqüent perillosíssim.

—A la Verneda. On treballa el policia que ha agredit Jordi Borràs.
—Correcte.

—El cas Puigdemont ha caigut. També el vostre encobriment?
—Seria del tot lògic. Esperarem i quan el meu advocat, Jaume Alonso Cuevillas, consideri oportú, doncs imagino que demanarem l’arxivament de la causa. O la mateixa Audiència, si aplica una mica de lògica, la farà caure. Però encara hi és.

—Passem a l’Oficina. Què hi podeu fer, i com ha canviat després de la caiguda de la tesi Llarena? El president viatjarà més que mai, ara que es pot moure?
—Bàsicament la nostra funció és donar suport al president en tot allò que necessiti per a organitzar esdeveniments. Jo interpreto que sí que viatjarà més. Ja et puc dir que ahir mateix teníem invitacions perquè es desplacés. El volen de tot arreu. En principi ell es pot moure lliurement a Schengen. Excepte a casa nostra.

—L’Oficina, exactament què farà?
—Li hem de donar tot el suport però sense la seva presència. Però ja ens ocuparem, avui dia amb la tecnologia que tenim, que la seva presència a casa nostra, ja no en acte polítics de la Crida, sinó com a president, sigui més fàcil. Que pugui tenir contacte directe amb la gent. Tenir l’oficina significa que ell és present a Barcelona. L’oficina farà actes petits, reunions amb diferents interlocutors de casa nostra. Les reunions, les podem fer d’aquesta manera.

—La idea és que el president Puigdemont torni?
—La idea és que el president torni. I la seva restitució, com ha dit el president Torra. I la tornada del president Puigdemont cada cop està més a prop. Tant de bo sigui com més aviat millor.

—Podria tornar abans que la República?
—Davant d’una derrota jurídica total a Europa, és possible. Amb Ben Emerson ara som davant de Nacions Unides. I crec que Estrasburg o l’ONU diran com els alemanys. I Espanya es veurà obligada a acceptar la seva derrota judicial. I això permetrà que el president Puigdemont torni. Quant de temps? Ja saps que el tema europeu més que a mesos va a uns pocs anys. No passarà que s’hagi d’esperar vint anys perquè prescrigui el seu delicte. En absolut. No m’ho crec. Per descomptat. Jo sempre crec i creuré que la República catalana està molt més a prop que tot això.

—Creieu que sense ajuda internacional no ens en sortirem?
—És una condició necessària, però no suficient. La condició més important és que nosaltres arribem fins on hem d’arribar. Que nosaltres ens ho creiem. Que volem una República independent i que no tinguem cap restricció mental per a arribar fins al final. El suport internacional, l’hem de cercar sense voler resultats immediats i públics. És feina de molt llarg recorregut. Crec que som en un bon moment. El context és bo. Ens coneixen molt millor. I s’entén molt millor la nostra lluita. I ara s’ha vist.

—Gestió de la violència. No l’encarem bé. Ho tenim com a tabú. ‘Si hi tornem, tornarà a aparèixer la violència.’ Què hem de fer?
—Hem de procurar que aquest escenari no es torni a produir. I ho hem d’explicar arreu del món. La via que s’entén més a fora és el diàleg i la negociació. I jo ja els puc explicar que ja ho hem intentat. Però ells hi insisteixen: ‘Torneu-hi.’ Ara teniu un govern diferent. És un govern més obert i dialogant. Això et diuen. I el president Torra fa això: donar una oportunitat. I aquest diàleg, per a nosaltres, ha d’incloure un referèndum acordat amb l’estat espanyol. 

I per això la declaració d’Edimburg amb Nicola Sturgeon, on es diu això exactament: que els problemes d’autodeterminació a Europa s’han de resoldre amb mètodes pacífics i democràtics. Un referèndum. I per a mi aquest és el model escocès. Tenim una mica de temps, amb aquest govern espanyol. Hem de mirar que aquest model tingui sortida. Puc pensar si és realista o no. Però jo he de mirar que això tingui èxit. I si no surt, altres vies.

Andreu Barnils