08/07/2018. Ponç Feliu. Genealogia de la fòbia. “El ressentiment és el motor més poderós de C’s i l’element que el diferencia del PP. Que el PP i C’s disposen de llargues xarxes per pescar els vots de l’extrema dreta fent-los surar de les anfractuositats marines més recòndites és obvi. Que, pel que fa a la realitat nacional de Catalunya, comparteixen els mateixos prejudicis, també. I, tanmateix, no són germans univitel·lins. La catalanofòbia del PP és la pròpia de la dreta reaccionària, de l’Espanya adolorida i queixosa, la que clama des de l’ampla Castella per les imperials glòries perdudes. Ciudadanos cobreix una altra realitat: la seva fòbia, la seva repugnància vers tot el que faci olor a català es recolza en vivències, en fenòmens existencials que ultrapassen aquella rutina heretada, ancestral i atàvica del PP. A C’s hi ha un plus sentimental anticatalà absent en el PP.

Benvolguts,

PP i Ciudadanos: Qui té més odi als catalans i a la llengua catalana? Vegem les sàvies elucubracions d’en Ponç Feliu.

En Ponç Feliu viu a Besalú. Ha estat degà del Col·legi d'Advocats de Girona i magistrat del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.

Al final de l’article comentem tres apunts anteriors molt sucosos d’en Ponç Feliu.

Vegem ara l’article:

8 juliol 2018

Genealogia de la fòbia

Ponç Feliu – Escriptor i Jurista

“El ressentiment és el motor més poderós de C’s i l’element que el diferencia del PP

Que el PP i C’s disposen de llargues xarxes per pescar els vots de l’extrema dreta fent-los surar de les anfractuositats marines més recòndites és obvi. Que, pel que fa a la realitat nacional de Catalunya, comparteixen els mateixos prejudicis, també. I, tanmateix, no són germans univitel·lins.

La catalanofòbia del PP és la pròpia de la dreta reaccionària, de l’Espanya adolorida i queixosa, la que clama des de l’ampla Castella per les imperials glòries perdudes. Gent antiquíssima. Els veig intemporals. I, per això, molts dirigents d’ara són pura manifestació clònica dels de la CEDA de la República o, abans, dels de les velles oligarquies espanyoles del XIX, del temps de la democràcia censatària. Per tant, res de nou sota el sol. És el seu un anticatalanisme congènit, estructural i menys o menys virulent en funció dels avatars i conjuntures de la història.

Ciudadanos cobreix una altra realitat: la seva fòbia, la seva repugnància vers tot el que faci olor a català es recolza en vivències, en fenòmens existencials que ultrapassen aquella rutina heretada, ancestral i atàvica del PP. A C’s hi ha un plus sentimental anticatalà absent en el PP. 

Ciudadanos s’alimenta sobretot de l’alta burgesia de la “Diagonal para arriba” i, molt abundantment, de capes perifèriques i marginals metropolitanes. El factor sentimental és la marca més significativa de C’s, l’autèntic element diferenciador del PP, perquè el ressentiment n’és el seu motor més poderós. Pel que fa a la franja de “dalt”, ja els seus fundadors responen a una definida tipologia de pretesos intel·lectuals, que, sobredimensionant les seves capacitats, varen considerar-se creditors al reconeixement més entusiasta de la societat catalana. Però, en ubicar-los aquesta en el grau ni més alt ni més baix que els pertocava, però sempre lluny de l’Olimp, la seva frustració va cristal·litzar en l’esmentat ressentiment vers la societat més pròxima, o sigui, la catalana.

Pel que fa al sector perifèric l’esmentat factor sentimental hi és també present amb una explicació encara més simple i ja ben coneguda des del lerrouxisme: les tremendes injustícies que pateixen s’han de focalitzar en un culpable i, en lloc d’identificar-lo amb els autèntics forjadors de tanta ignomínia, es concreten, per desplaçament, en aquells que, a més a més, parlen diferent, en els estranys a la seva identitat i que massa sovint són, també a més a més, els seus principals. En fi, més evident quedaria repassant Marx, Hannah Arendt, o acudint a la imprescindible Massa i poder de Canetti. Però, és clar, s’esdevé impossible en el marc d’aquest article.

Ponç Feliu

Joan A. Forès

Reflexions

Annex: Comentem uns quants articles del Bloc Reflexions d’en Ponç Feliu:

11/12/2016. Ponç Feliu. Franquisme. Transició. Constitució.

[LEY 1/1977. de 4 de enero, para la Reforma Política: Articulo quinto. El Rey podrá someter directamente al pueblo una opción política de interés nacional; sea o no de carácter constilucional. para que decida medianle referéndum, cuyos resultados se Impondrán a todos los órganos del Estado.] [La Trinca, feia: “Diu l'article 26 que, en un cas de compromís, el califa pot, si cal, passar-se per l'engonal totes les lleis del país.”]

18/02/2018. Ponç Feliu. Pablo Llarena.

[“Existeix una dreta judicial que esdevé sempre més implacable que la dreta política]

[L’associació judicial espanyola més gran és l’anomenada Asociación Profesional de la Magistratura (APM). Es diu d’ella que és “conservadora”, negligint benèvolament que en el seu si hi conviu des de gent més o menys moderada fins a altra políticament ultrancera. Dic políticament perquè és del tot fal·laç que algunes seràfiques veus dibuixin dels jutges una imatge impol·luta, de quirúrgica asèpsia, d’exquisida neutralitat ideològica, gairebé asexuada políticament. Una imatge tota ella esperit i deslliurada del carregós pes de la terrenal carn política; una imatge mentidera com poques, ja que existeix –i tant que existeix!– una dreta judicial, amb la particularitat, per exemple, que esdevé sempre més implacable que la dreta política, la qual, mal que li pesi, ha hagut d’aprendre l’art de la transacció política, aspecte al qual resta immune el món judicial.] De l’esmentada associació va ser-ne president, no només a àmbit català, sinó de tot l’Estat, Pablo Llarena.

03/06/2018. Ponç Feliu. Artificis. [El jutge Llarena no està sol]. [El jutge Llarena imagina]