Benvolguts,
En Pere Pugès, un dels impulsors de l'
Això no treu que calgui llegir amb detall
altres informacions que ataquen Pere Pugès per irregularitats en la gestió de l’Assemblea.
Ha estat suspès d’activitat durant 6 mesos per aquests dubtes raonables...
Cal dir també que l’enllaç al final a un Bloc
amb un apunt de es-lassemblea-nacional-catalana-anc-realment-assembelaria/
em sembla poc seriós per incloure’l en l’article.
Llegim per tant l’article com a full de ruta,
pauta de comportament, passos a seguir, que és raonable, i afegim-ho al nostre
cabal de coneixements...
01.06.2013
ANC: any decisiu
Encetem un any decisiu. L’any que marcarà
definitivament el nostre futur com a poble lliure, com a Estat sobirà. Pot
semblar una afirmació agosarada, però l’any 2009, quan el grup inicial del que
avui és l’ANC vàrem fer un primer Full de ruta on ja es dibuixaven moltes de
les fites aconseguides fins ara, també vàrem ser força agosarats. Vàrem córrer
el risc d’equivocar-nos, però no hagués estat gens greu. Altres l’haguessin
encertat i, avui, seriem més o menys on som. Ens quedava clar, com ho és ara,
que sense córrer riscos, no aconseguiríem res d’important. Entrem en l’any dels
grans riscos, no ho dubteu.
Volem guanyar. Hem de córrer riscos. Els
riscos, però, han de ser controlats i les conseqüències que se’n derivin han de
ser molt estudiades. Alhora, hem de preveure els antídots contra les
conseqüències negatives i hem de saber aprofitar i potenciar les que siguin
positives.
Fins no fa massa, m’atreviria a dir que fins
poc després de l’11S passat, poca gent s’havia pres seriosament l’ANC. Uns la
veien com una iniciativa més per aplegar l’independentisme i, com totes les
anteriors, condemnada al fracàs. Altres la veien com una gran esperança però
amb poques possibilitats de reeixir. Ni els aparells de l’Estat espanyol havien
sabut detectar que aquesta vegada anava de debò ni ningú havia vist res
d’inusual. Ara, però, ja tenim tots els ulls al nostre damunt i tothom qui es
pot mobilitzar en contra nostre ja està en marxa.
Els escenaris que s’obren al nostre davant ja
no tenen la simplicitat del que depenia, fonamentalment, de nosaltres mateixos.
Hem pogut anar fent sense massa interferències externes, però això ja està
canviant, i ho fa de pressa. Els actors que intervindran en els nous escenaris
són més o menys coneguts però el guió que seguirem és molt obert i anirà
canviant a mesura que avanci el procés. És fonamental que els catalans intentem
seguir escrivint el guió, tal com hem fet fins ara, i que intentem dirigir
l’obra. Qui acabi imposant el seu guió ho té quasi tot guanyat.
L’escenari A:
El guió que hem escrit entre la ciutadania
organitzada, els partits i les institucions catalanes sembla clar i, a grans
trets, és el que s’està seguint. És el guió que dóna continuïtat a les
Consultes Populars, a la Diada 2012, a la convocatòria i celebració d’eleccions
el 25N passat, a les dues declaracions de sobirania del nou Parlament, a la
tramitació de la Llei de Consultes,... La societat civil, amb l’ANC i OC al
capdavant, ja ha dibuixat els primers actes que s’inscriuen en aquest mateix
guió i el Concert del Camp Nou del proper dia 29 de juny o la Cadena per la
Independència de l’11S d’enguany, han de servir per posar la maquinària
novament en marxa i culminar el procés de formació d’una sòlida majoria social
favorable a la constitució del nou Estat, de la República catalana. És un guió
que preveu alguns papers complementaris, però imprescindibles, que han de
representar altres organitzacions i que ens han de servir per tenir la
rereguarda ben protegida. No podem deixar escletxes visibles per on s’escoli
cap perill.
Aquest guió preveu la celebració de la
Consulta, o encara millor d’un referèndum d’autodeterminació, en un termini
relativament breu. Si tot segueix el guió previst, podem arribar al maig de
l’any vinent –potser coincidint amb les eleccions europees?- amb el país del
tot decidit, convençut i determinat a encetar la darrera etapa de forma immediata.
Haurem votat independència i començarem les negociacions de separació amb
Espanya alhora que estarem redactant el projecte de constitució catalana per
aprovar-la...potser l’11 de setembre de 2014?
Ho he pintat idíl·licament per saber com seria
el guió quasi perfecte, el somniat. El director d’escena –esperem que siguem
tots nosaltres- pot fer-hi algun canvi menor, però en essència, aquest seria
l’escenari més favorable, en l’extrem, però també és aquell que quasi ningú
creu que puguem viure.
L’escenari B
En l’altre extrem, ens podem trobar un
escenari radicalment advers, amb el govern i el Parlament català dissolts o amb
les seves competències encara més disminuïdes que avui en dia. En aquest
escenari, les úniques institucions pròpies que ens quedarien serien els
ajuntaments, que també podrien trobar-se amb les seves competències clarament
retallades, per tal d’impedir que puguin emprendre qualsevol acció política que
transcendeixi les seves funcions administratives. En aquest escenari podem situar
un dels actes més probables: que no puguem exercir el nostre dret a decidir,
que no hi hagi possibilitat de celebrar la Consulta que hauria de convocar el
nostre govern ni res que s’assembli mínimament a un referèndum
d’autodeterminació.
Molt probablement, aquesta situació podria
complementar-se amb una Espanya cada cop més enfonsada econòmicament, potser
fora de l’euro o amb molt soroll interior, provinent de veus “qualificades”,
reclamant la sortida de la zona euro i vinculant-ho amb la necessitat d’actuar
contundentment contra Catalunya.
Impensable? Des de la nostra òptica, segur que
si, però després de l’historial acumulat per les classes dirigents espanyoles,
és realment impensable?. Si més no, si no volem perdre aquesta batalla
decisiva, seria bo que també contemplem aquest escenari o algun que s’hi acosti
força.
El més rellevant d’un escenari així és que la
iniciativa i tot el protagonisme quedarien concentrats en la societat civil i
els ajuntaments. La situació seria semblant a la d’un Estat predemocràtic, o de
democràcia vigilada, i les accions a emprendre representarien, sovint, actes de
desobediència civil que, en la mesura que esdevinguin massius, tombaran la
balança al nostre favor. La guerra bruta dels aparells de l’Estat, entre moltes
altres coses no visibles, passaria per intentar convertir aquests actes en
violents i revolucionaris, per justificar la repressió policial amb l’objectiu
confessat de mantenir l’ordre i l’objectiu inconfessable d’escapçar el
moviment. Queda clar que l’únic antídot possible seria el de les accions
pacífiques, de resistència o de construcció, i l’exercici escrupolós dels drets
democràtics.
Espanya encara no ho ha portat cap a un
escenari d’aquestes característiques perquè l’hem agafat descol·locada, dèbil i
capficada, no li hem donat motius i perquè sap que això representaria algun
tipus d’intervenció directa de la comunitat internacional. Però no dubtem que
els seus “hidalgos” se’n moren de ganes.
Quin escenari tindrem?
No viurem l’escenari A, però potser tampoc el
B. Acabarà essent una barreja de tot plegat i s’assemblarà més a un o a l’altre
en funció de dos factors que van molt lligats, el ritme i la direcció del
procés. Qui domini el “tempo” i qui imposi el seu guió hi tindrà molt de
guanyat. Fins ara ho hem fet nosaltres, però hem d’estar preparats per que,
cada cop més sovint, haguem d’adaptar-nos al que faci l’adversari per, després,
recuperar la iniciativa.
Per tant, tinguem molt clar el nostre full de
ruta i treballem per consolidar les dues bases sobre les que sustentem la
nostra estratègia: una majoria social favorable, que sigui la garantia de la
cohesió social i el fonament d’una possible resposta massiva a alguna de les
alternatives de l’escenari B, i la internacionalització del conflicte, com a
pas previ al reconeixement del nou Estat quan haguem declarat la nostra
independència.
Dominar el “tempo” vol dir tenir el guió
perfectament escrit, seguir-lo amb capacitat d’anar-lo reinterpretant quan
calgui, mantenir el ritme previst i adequar-lo a les variacions que es vagin
produint. Tenim pressa, molta pressa, però el més important és arribar-hi. Hem
de treballar per aconseguir l’escenari A, per prevenir l’escenari B i, si cal,
per guanyar en aquest escenari, en camp contrari.
Les eines que tenim
En l’escenari A es tracta de celebrar el
referèndum d’autodeterminació (o la consulta amb els mateixos efectes) i de
guanyar-lo. Ens cal acabar de consolidar la majoria social que molts indicadors
diuen que ja tenim i, evidentment, ens cal ampliar-la, per anar sobre segur.
Les eleccions del 25N ens han ajudat a
dibuixar, amb precisió, el mapa del país des del prisma de la major o menor
concentració de vot sobiranista, però també hem pogut conèixer els perfils dels
diferents grups de comportament davant del fet nacional, des dels
independentistes de sempre fins als radicalment contraris a la constitució del
nou Estat, passant pels independentistes més o menys recents i que ho són per
raons més econòmiques que sentimentals, culturals i lingüístiques, o pels que
viuen com a contradicció les seves arrels i el seu futur o el dels seus. Hi ha
entre un 25 i un 30% de ciutadans catalans que, a hores d’ara, tenen seriosos
dubtes i pors sobre el procés i entre un 15 i un 20% dels convençuts que encara
podrien modificar la seva posició segons com vagin les coses. I és a aquests
ciutadans, entre un 40 i un 50% de la població a la que ens estem adreçant per
convèncer-los que amb un Estat propi, tots hi sortirem guanyant, tindrem més
benestar, més llibertat, més justícia i, sobretot, més democràcia. És una feina
que estem fent des de la societat civil, des de moltes entitats i
organitzacions i que ha de centrar els nostres esforços, ara i en el futur
immediat. És una feina que comencen a fer alguns partits, empesos per la
realitat.
Una part significativa d’aquest 40/50% de
ciutadans, del públic potencial al que ens estem adreçant, necessita perdre la
por al que li és desconegut, vol saber què li representarà el canvi que li
proposem. Només el podrem convèncer des de la positivitat i des de la
participació. I només ens assegurarem un futur millor si ara construïm una
majoria social àmplia i sòlida, plenament convençuda del que volem i de perquè
ho volem. Per a fer-ho, ens hem de dotar d’una nova eina: un procés
participatiu per definir el país on volem viure. La organització i direcció
d’aquest procés només pot ser assumida per la societat civil, per les
universitats catalanes primer i per les entitats i organitzacions socials després,
per popularitzar el debat i engrescar tothom a construir el nostre futur d’una
forma tangible, real, des d’ara mateix. Només així aconseguirem sumar una part
important dels indecisos al procés de construcció de l’Estat propi.
Fer arribar les raons de pes que justifiquen
la necessitat de disposar de l’Estat propi, combatre les pors més bàsiques que
escampen els agents i aparells de l’Estat espanyol i dibuixar les línies mestra
de l’Estat que volem, formen part d’aquest treball sord i constant que estem fent
entre molta gent i que hem d’incrementar i saber organitzar per ser més
eficients. És una feina que ens valdrà per guanyar en qualsevol dels escenaris
possibles.
La via catalana cap a la independència
En l’escenari B, en qualsevol de les seves
variants, les eines que hem d’emprar són força diferents i algunes necessiten
d’un treball lent i molt ben fet que, per tant, hem de posar en marxa molt
abans que es produeixi l’escenari no desitjat. Per a fer-ho, caldrà que
aquestes eines siguin complementàries a les que necessitem en l’escenari A. Han
de ser eines que tinguin un alt contingut pedagògic –imprescindible en
l’escenari A- i, alhora, assegurin l’obertura d’una via alternativa que ens
porti al mateix objectiu. La campanya per l’exercici del dret de petició que
vàrem presentar en públic fa uns dies ha de ser aquesta eina que, alhora, ens
permeti fer molta pedagogia entre els ciutadans encara no convençuts i ens
asseguri l’accés a la independència per decisió dels nostres càrrecs electes,
tinguem Parlament o estigui dissolt. Seria una via basada en la del Kosovo però
amb el previ suport popular. És la campanya “signa un vot per la
independència”.
Aquesta campanya ha d’anar acompanyada, diria
que quasi precedida, per una iniciativa que serveixi per tancar,
definitivament, la porta de la convocatòria d’un referèndum d’autodeterminació
autoritzat pel Congrés espanyol. Hi ha una escletxa legal en la Constitució
espanyola que permetria celebrar aquest referèndum a Catalunya, de la mateixa
manera que es permet la celebració del referèndum per a l’aprovació de
l’Estatut. És qüestió de voluntat política i de creure realment en la
democràcia. Tots ens temem la resposta, però cal tenir la paciència necessària
per esgotar aquesta possibilitat i que sigui el Congrés espanyol, novament i
definitivament, qui ens negui aquesta possibilitat....o ens la permeti. En un
cas i l’altre, les conseqüències són les mateixes. Si el podem celebrar, es
tracta de guanyar-lo (escenari A). Si no el podem celebrar, encara estem més
legitimats a seguir la Via Catalana cap a la Independència, la recollida dels
vots necessaris per avalar els diputats al Parlament de Catalunya a declarar la
independència de forma oficial. I si la resta dels nostres càrrecs electes,
parlamentaris a Madrid o a Europa i alcaldes i regidors, s´hi volen afegir,
molt millor. Tot sembla indicar que ja hi ha una entitat, una associació
sobiranista implantada a tot el territori, que està disposada a liderar aquest
projecte, aquesta ILP a Madrid. Segur que comptarà amb el suport de la resta
d’entitats i associacions del país per recollir les 500.000 signatures que fan
falta.
Les recollides de signatures, de la ILP o del
dret de petició, han de tenir associada una altra finalitat que pot resultar
fonamental en l’escenari B més dur: la recollida de centenars de milers
d’adreces de correu electrònic, i l’autorització dels seus titulars per a
utilitzar-les per aquesta finalitat, per fer possible els actes i accions de
desobediència massiva que poden ser el darrer recurs que ens quedi per trencar
definitivament la dependència d’Espanya...o per pressionar a qui faci falta per
obtenir el seu suport a la causa catalana.
I per últim, cal posar-nos un horitzó: maig de
2014. Una fita: dia de les eleccions europees. Un objectiu: una veu catalana,
unitària, s’adreça a Europa i unes urnes per mostrar el nostre convenciment.
Potser tindrem, aquell dia, unes altres urnes per decidir el nostre futur?
Estem en l’any decisiu, del que fem fins al
maig de 2014 en depèn el nostre futur. Tenim la llibertat a tocar. Ja no ens
podem fer enrere. Ja no ens podem aturar.
Pere Pugès i Dorca,
membre fundador de l’ANC
Joan
A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada