L’amic Carles Marc m’ha enviat l’enllaç d’un
article a l’ARA d’avui de la Núria Bosch, repetidament citada en aquestes
reflexions, explicant la seva experiencia al Baix Llobregat. La conclusió d’en Carles Marc és:
La divulgació dels avantatges de l'estat propi al Baix
Llobregat: les ganes de conèixer prevalen sobre els tòpics.
El que trobo interessant de l’article és més
que res els sentiments i les percepcions de la Núria Bosch en un ambient no
hostil però potser escèptic i desconegut per a ella fins aquest moment. Com que
al Grup d’Opinió Els Almogàvers, pertanyent a la territorial de l’Assemblea a
Sant Martí, ja fa més de dos anys que varem decidir anar a predicar a aquests
ambients, podem corroborar les paraules de l’articulista. Si hem de dedicar temps a fomentar l’independentisme
i el nostre temps no és infinit hem de triar les activitats que a priori són
més efectives. Per tant nosaltres hem prioritzat absolutament els
Racons del Xerraire al mig del carrer davant de les activitats en locals
tancats, Casals d’avis, Centres de barri, etc. I considerem el resultat
positiu. En aquest
ambient nosaltres ens dirigim als passavolants que potser no han sentit mai
parlar d’independència ni d’espoli fiscal, ni d’Història ni de cultura
catalana. Si ha de fructificar el nostre missatge és en aquests
ambients: A la Rambla
del Prim, a tocar del habitatges de La Mina, a la Vila Olímpica amb un altre
ambient social, a la rambla del Poblenou, amb un ambient molt més receptiu...
Hi ha una altra possibilitat, que és fer-se
ajudar per les Associacions de veïns, ben implantades al territori i amb un
treball previ d’encartellades i de distribució de díptics. També ho hem provat
i també funciona, però les pors de la Núria Bosch es confirmen: els assistents
ja acostumen a saber el que pretens vendre’ls...
I ara l’interessant
article:
L'estat propi al Baix Llobregat
NÚRIA BOSCH. ARA 10/06/2013
Des de fa més o menys un any que faig moltes
xerrades sobre la viabilitat econòmica d'una Catalunya independent o amb estat
propi. Intento explicar el cost que suposa per a Catalunya formar part de
l'estat espanyol, com seria econòmicament Catalunya si fos un estat independent
i també desmentir falsedats que alguns contraris al procés secessionista van
divulgant. Els organitzadors de les xerrades són diferents entitats del país i
partits polítics que treballen a favor de l'estat propi. Dins de les meves
restriccions de temps, procuro anar sempre allà on em conviden.
Fins fa pocs dies sempre havia fet les conferències en
entorns que podem qualificar de còmodes, en el sentit que el públic assistent a
l'acte és ja molt favorable a l'estat propi. T'adones
d'aquesta circumstància en el col·loqui. Com a molt hi pot haver algú que
dubti, però rarament hi trobes algú contrari. Fins i tot, per aquest fet, he reflexionat moltes vegades
sobre la utilitat d'aquestes xerrades si tothom que les escolta ja està
convençut de les bondats de l'estat propi. Suposo que la seva utilitat
pot estar en el fet de donar arguments al públic assistent perquè puguin
debatre sobre el procés sobiranista amb altres persones que potser en dubten o
hi són contràries.
Doncs bé, la setmana passada per primera vegada
vaig anar a fer una xerrada en un entorn que per les seves característiques
sociològiques és menys favorable a l'estat propi: un barri al cor del Baix
Llobregat. L'acte va tenir lloc en un casal per a gent gran i el tema central de
la conferència era la sostenibilitat de les pensions en una Catalunya
independent en comparació a la seva sostenibilitat a l'Espanya actual.
Em van demanar que parlés en castellà, ja que
em podia trobar amb algunes persones que no entenguessin bé el català, a més de
ser totes de parla castellana. Els organitzadors no sabien com respondria el públic, ja que
era la primera vegada que organitzaven un acte d'aquest tipus en aquesta zona.
Jo també hi vaig anar amb molta curiositat.
Quin va ser el resultat? L'experiència va ser molt bona i el resultat
positiu, per sobre de les expectatives inicials que tenien els
organitzadors i jo mateixa.
Cal dir que la sala habilitada per a l'acte
estava plena, hi havia al voltant d'unes 70 persones. D'aquestes, només 7 o 8
van marxar abans d'acabar la xerrada. No sé si perquè no els interessava o no
els agradava el contingut sobre el qual els parlava, o bé tenien altres coses a
fer.
De tot plegat, i del col·loqui posterior a la
xerrada, vaig treure'n algunes conclusions.
1.
La primera va ser constatar que la
majoria vol que els impostos que paguem els catalans es quedin a Catalunya. Com
deien ells: "El
dinero ha de quedarse en Cataluña ".
2. La segona és que estan convençuts que a Catalunya paguem més impostos que la resta
d'espanyols, però vivim pitjor.
3.
La tercera conclusió és que alguns
dels factors que els ajuden a arribar a aquest convenciment són veure com viuen els seus
parents a altres parts d'Espanya, amb molts més avantatges socials,
o el que els
diuen els seus fills. A una senyora la seva filla li havia dit que
" España nos roba ". És evident que els fills d'aquests immigrants responen a unes
característiques sociològiques molt diferents a les dels seus pares,
cosa que algun partit polític encara no ha copsat.
4.
La quarta constatació és que,
malgrat tot el que he dit, a aquesta generació d'immigrants nascuts fora de Catalunya
els dol deixar de ser espanyols per raons nostàlgiques. Segur, però,
que aquest sentiment no el tenen els seus fills.
En aquest sentit, crec que és important que el
procés secessionista tingui en compte dues qüestions:
·
La primera és que s'ha de llançar
el missatge que en una Catalunya independent ningú haurà de renunciar a la
nacionalitat espanyola si no vol.
·
La segona és que l'estat propi no
vol dir cap ruptura traumàtica amb Espanya. S'ha de dir que el que significarà
l'estat propi és que els catalans podrem decidir tots sols els impostos que
vulguem pagar, l'escola o la sanitat pública que vulguem tenir, etc., sense que
vinguin les decisions preses des de Madrid, però que en tot moment
es podran mantenir com ara els altres lligams amb Espanya (comercials,
culturals, d'amistat...). El procés secessionista s'ha de presentar en positiu.
S'ha de dir que fa 300 anys que intentem entendre'ns amb Espanya, que ho hem
intentat durant segles, però no hem pogut.
Vaig sortir esperançada de la xerrada. No sé
quants dels assistents van sortir convençuts de les bondats de l'estat propi,
però si algú n'hi va sortir, potser pot convèncer el veí o un familiar. A
vegades és més important saber què fa el veí o algú de confiança que cap
discurs. Ens en
sortirem!
Joan
A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada