Benvolguts,
En Pere Pugès, un dels impulsors de l'Assemblea
i del secretariat
sortint fa una explicació molt raonada de les opcions que proposa l’Assemblea
per resoldre l’atzucac del Govern amb la consulta pel dret a decidir, la DUI,
les eleccions constituents, etc.
Això no treu que calgui llegir amb detall
altres informacions que ataquen Pere Pugès per irregularitats en la gestió de l’Assemblea.
Ha estat suspès d’activitat durant 6 mesos per aquests dubtes raonables...
Cal dir també que l’enllaç al final a un Bloc
amb un apunt de es-lassemblea-nacional-catalana-anc-realment-assembelaria/
em sembla poc seriosa per incloure’l en l’article.
Llegim per tant l’article com a full de ruta,
pauta de comportament, passos a seguir, que és raonable, i afegim-ho al nostre
cabal de coneixements...
01.06.2013
ANC:
any decisiu
Encetem
un any decisiu. L’any que marcarà definitivament el nostre futur com a poble
lliure, com a Estat sobirà. Pot semblar una afirmació agosarada, però l’any
2009, quan el grup inicial del que avui és l’ANC vàrem fer un primer Full de
ruta on ja es dibuixaven moltes de les fites aconseguides fins ara, també vàrem
ser força agosarats. Vàrem córrer el risc d’equivocar-nos, però no hagués estat
gens greu. Altres l’haguessin encertat i, avui, seriem més o menys on som. Ens
quedava clar, com ho és ara, que sense córrer riscos, no aconseguiríem res
d’important. Entrem en l’any dels grans riscos, no ho dubteu.
Volem guanyar. Hem de córrer riscos.
Els riscos, però, han de ser controlats i les conseqüències que se’n derivin
han de ser molt estudiades. Alhora, hem de preveure els antídots contra les conseqüències
negatives i hem de saber aprofitar i potenciar les que siguin positives.
Fins no
fa massa, m’atreviria a dir que fins poc després de l’11S passat, poca gent
s’havia pres seriosament l’ANC. Uns la veien com una iniciativa més per aplegar
l’independentisme i, com totes les anteriors, condemnada al fracàs. Altres la
veien com una gran esperança però amb poques possibilitats de reeixir.
Ni els aparells de l’Estat espanyol havien sabut detectar que aquesta vegada
anava de debò ni ningú havia vist res d’inusual. Ara, però, ja tenim tots els ulls al nostre
damunt i tothom qui es pot mobilitzar en contra nostre ja està en marxa.
Els
escenaris que s’obren al nostre davant ja no tenen la simplicitat del que
depenia, fonamentalment, de nosaltres mateixos. Hem pogut anar fent sense massa
interferències externes, però això ja està canviant, i ho fa de pressa. Els
actors que intervindran en els nous escenaris són més o menys coneguts però el
guió que seguirem és molt obert i anirà canviant a mesura que avanci el procés.
És fonamental que els catalans intentem seguir escrivint el guió, tal com hem
fet fins ara, i que intentem dirigir l’obra. Qui acabi imposant el seu guió ho
té quasi tot guanyat.
L’escenari
A:
El guió
que hem escrit entre la ciutadania organitzada, els partits i les institucions
catalanes sembla clar i, a grans trets, és el que s’està seguint. És el guió
que dóna continuïtat a les Consultes Populars, a la Diada 2012, a la
convocatòria i celebració d’eleccions el 25N passat, a les dues declaracions de
sobirania del nou Parlament, a la tramitació de la Llei de Consultes,... La societat
civil, amb l’ANC i Òmnium Cultural al capdavant, ja ha dibuixat els primers
actes que s’inscriuen en aquest mateix guió i el Concert del Camp Nou del
proper dia 29 de juny o la Cadena per la Independència de l’11S d’enguany, han
de servir per posar la maquinària novament en marxa i culminar el procés de
formació d’una sòlida majoria social favorable a la constitució del nou Estat,
de la República catalana. És un guió que preveu alguns papers complementaris,
però imprescindibles, que han de representar altres organitzacions i que ens
han de servir per tenir la rereguarda ben protegida. No podem deixar escletxes
visibles per on s’escoli cap perill.
Aquest guió preveu la celebració de la
Consulta, o encara millor d’un referèndum d’autodeterminació, en un termini
relativament breu. Si tot segueix el guió previst, podem arribar al maig de l’any vinent
–potser coincidint amb les eleccions europees?- amb el país del tot decidit,
convençut i determinat a encetar la darrera etapa de forma immediata. Haurem votat
independència i començarem les negociacions de separació amb Espanya alhora que
estarem redactant el projecte de constitució catalana per aprovar-la...potser
l’11 de setembre de 2014?
Ho he
pintat idíl·licament per saber com seria el guió quasi perfecte, el somniat. El
director d’escena –esperem que siguem tots nosaltres- pot fer-hi algun canvi
menor, però en essència, aquest seria l’escenari més favorable, en l’extrem, però
també és aquell que quasi ningú creu que puguem viure.
L’escenari
B:
En l’altre extrem, ens podem trobar un
escenari radicalment advers, amb el govern i el Parlament català dissolts o amb
les seves competències encara més disminuïdes que avui en dia. En aquest escenari, les
úniques institucions pròpies que ens quedarien serien els ajuntaments, que
també podrien trobar-se amb les seves competències clarament retallades, per
tal d’impedir que puguin emprendre qualsevol acció política que transcendeixi
les seves funcions administratives. En aquest escenari podem situar un dels
actes més probables: que no puguem exercir el nostre dret a decidir, que no hi
hagi possibilitat de celebrar la Consulta que hauria de convocar el nostre
govern ni res que s’assembli mínimament a un referèndum d’autodeterminació.
Molt
probablement, aquesta situació podria complementar-se amb una Espanya cada cop
més enfonsada econòmicament, potser fora de l’euro o amb molt soroll interior,
provinent de veus “qualificades”, reclamant la sortida de la zona euro i
vinculant-ho amb la necessitat d’actuar contundentment contra Catalunya.
Impensable?
Des de la nostra òptica, segur que si, però després de l’historial acumulat per
les classes dirigents espanyoles, és realment impensable?. Si més no, si no
volem perdre aquesta batalla decisiva, seria bo que també contemplem aquest
escenari o algun que s’hi acosti força.
El més rellevant d’un escenari així és
que la iniciativa i tot el protagonisme quedarien concentrats en la societat
civil i els ajuntaments. La situació seria semblant a la d’un Estat predemocràtic, o de
democràcia vigilada, i les accions a emprendre representarien, sovint, actes de
desobediència civil que, en la mesura que esdevinguin massius, tombaran la
balança al nostre favor. La guerra bruta dels aparells de l’Estat, entre moltes altres
coses no visibles, passaria per intentar convertir aquests actes en violents i
revolucionaris, per justificar la repressió policial amb l’objectiu confessat
de mantenir l’ordre i l’objectiu inconfessable d’escapçar el moviment. Queda
clar que l’únic antídot possible seria el de les accions pacífiques, de
resistència o de construcció, i l’exercici escrupolós dels drets democràtics.
Espanya
encara no ho ha portat cap a un escenari d’aquestes característiques perquè
l’hem agafat descol·locada, dèbil i capficada, no li hem donat motius i perquè sap que
això representaria algun tipus d’intervenció directa de la comunitat
internacional. Però no dubtem que els seus “hidalgos” se’n moren de ganes.
Quin
escenari tindrem?
No
viurem l’escenari A, però potser tampoc el B. Acabarà essent una barreja de tot
plegat i s’assemblarà més a un o a l’altre en funció de dos factors que van
molt lligats, el ritme i la direcció del procés. Qui domini el “tempo” i qui imposi el seu guió
hi tindrà molt de guanyat. Fins ara ho hem fet nosaltres, però hem
d’estar preparats per que, cada cop més sovint, haguem d’adaptar-nos al que
faci l’adversari per, després, recuperar la iniciativa.
Per
tant, tinguem molt clar el nostre full de ruta i treballem per consolidar les
dues bases sobre les que sustentem la nostra estratègia: una majoria social favorable, que sigui la
garantia de la cohesió social i el fonament d’una possible resposta massiva a
alguna de les alternatives de l’escenari B, i la internacionalització del
conflicte, com a pas previ al reconeixement del nou Estat quan
haguem declarat la nostra independència.
Dominar
el “tempo” vol dir tenir el guió perfectament escrit, seguir-lo amb capacitat
d’anar-lo reinterpretant quan calgui, mantenir el ritme previst i adequar-lo a
les variacions que es vagin produint. Tenim pressa, molta pressa, però el més important és
arribar-hi. Hem de treballar per aconseguir l’escenari A, per prevenir
l’escenari B i, si cal, per guanyar en aquest escenari, en camp contrari.
Les
eines que tenim
En l’escenari A es tracta de celebrar
el referèndum d’autodeterminació (o la consulta amb els mateixos efectes) i de
guanyar-lo.
Ens cal acabar de consolidar la majoria social que molts indicadors diuen que
ja tenim i, evidentment, ens cal ampliar-la, per anar sobre segur.
Les eleccions del 25N ens han ajudat a
dibuixar, amb precisió, el mapa del país des del prisma de la major o menor
concentració de vot sobiranista, però també hem pogut conèixer els perfils dels
diferents grups de comportament davant del fet nacional, des dels
independentistes de sempre fins als radicalment contraris a la constitució del
nou Estat, passant pels independentistes més o menys recents i que ho són per
raons més econòmiques que sentimentals, culturals i lingüístiques, o pels que
viuen com a contradicció les seves arrels i el seu futur o el dels seus. Hi ha entre un 25 i
un 30% de ciutadans catalans que, a hores d’ara, tenen seriosos dubtes i pors
sobre el procés i entre un 15 i un 20% dels convençuts que encara podrien
modificar la seva posició segons com vagin les coses. I és a aquests
ciutadans, entre un 40 i un 50% de la població a la que ens estem adreçant per
convèncer-los que amb un Estat propi, tots hi sortirem guanyant, tindrem més
benestar, més llibertat, més justícia i, sobretot, més democràcia. És una feina que
estem fent des de la societat civil, des de moltes entitats i organitzacions i
que ha de centrar els nostres esforços, ara i en el futur immediat. És una
feina que comencen a fer alguns partits, empesos per la realitat.
Una part
significativa d’aquest 40/50% de ciutadans, del públic potencial al que ens
estem adreçant, necessita
perdre la por al que li és desconegut, vol saber què li representarà el canvi
que li proposem. Només el podrem convèncer des de la positivitat i
des de la participació. I només ens assegurarem un futur millor si ara
construïm una majoria social àmplia i sòlida, plenament convençuda del que
volem i de perquè ho volem. Per a fer-ho, ens hem de dotar d’una nova eina: un procés
participatiu per definir el país on volem viure. La organització i
direcció d’aquest procés només pot ser assumida per la societat civil, per
les universitats catalanes primer i per les entitats i organitzacions socials
després, per popularitzar el debat i engrescar tothom a construir el nostre
futur d’una forma tangible, real, des d’ara mateix. Només així aconseguirem
sumar una part important dels indecisos al procés de construcció de l’Estat
propi.
Fer
arribar les raons de pes que justifiquen la necessitat de disposar de l’Estat propi, combatre les pors
més bàsiques que escampen els agents i aparells de l’Estat espanyol
i dibuixar les
línies mestra de l’Estat que volem, formen part d’aquest treball
sord i constant que estem fent entre molta gent i que hem d’incrementar i saber
organitzar per ser més eficients. És una feina que ens valdrà per guanyar en
qualsevol dels escenaris possibles.
La
via catalana cap a la independència
En
l’escenari B, en qualsevol de les seves variants, les eines que hem d’emprar
són força diferents i algunes necessiten d’un treball lent i molt ben fet que,
per tant, hem de posar en marxa molt abans que es produeixi l’escenari no
desitjat. Per a fer-ho, caldrà que aquestes eines siguin complementàries a les
que necessitem en l’escenari A. Han de ser eines que tinguin un alt contingut pedagògic
–imprescindible en l’escenari A- i, alhora, assegurin l’obertura d’una via
alternativa que ens porti al mateix objectiu. La campanya per l’exercici del
dret de petició que vàrem presentar en públic fa uns dies ha de ser aquesta
eina que, alhora, ens permeti fer molta pedagogia entre els ciutadans encara no
convençuts i ens asseguri l’accés a la independència per decisió dels nostres
càrrecs electes, tinguem Parlament o estigui dissolt. Seria una via
basada en la del Kosovo però amb el previ suport popular. És la campanya “signa un vot per
la independència”.
Aquesta
campanya ha d’anar acompanyada, diria que quasi precedida, per una iniciativa que serveixi per tancar,
definitivament, la porta de la convocatòria d’un referèndum d’autodeterminació
autoritzat pel Congrés espanyol. Hi ha una escletxa legal en la
Constitució espanyola que permetria celebrar aquest referèndum a Catalunya, de
la mateixa manera que es permet la celebració del referèndum per a l’aprovació
de l’Estatut. És
qüestió de voluntat política i de creure realment en la democràcia. Tots ens
temem la resposta, però cal tenir la paciència necessària per esgotar aquesta
possibilitat i que sigui el Congrés espanyol, novament i definitivament, qui
ens negui aquesta possibilitat....o ens la permeti. En un cas i
l’altre, les conseqüències són les mateixes. Si el podem celebrar, es tracta de
guanyar-lo (escenari A). Si no el podem celebrar, encara estem més legitimats a
seguir la Via
Catalana cap a la Independència, la recollida dels vots necessaris per avalar
els diputats al Parlament de Catalunya a declarar la independència de forma
oficial. I si la resta dels nostres càrrecs electes, parlamentaris a
Madrid o a Europa i alcaldes i regidors, s´hi volen afegir, molt millor. Tot
sembla indicar que ja hi ha una entitat, una associació sobiranista implantada
a tot el territori, que està disposada a liderar aquest projecte, aquesta ILP a
Madrid. Segur que comptarà amb el suport de la resta d’entitats i associacions
del país per recollir les 500.000 signatures que fan falta.
Les
recollides de signatures, de la ILP o del dret de petició, han de tenir
associada una altra finalitat que pot resultar fonamental en l’escenari B més
dur: la
recollida de centenars de milers d’adreces de correu electrònic, i
l’autorització dels seus titulars per a utilitzar-les per aquesta finalitat,
per fer possible els actes i accions de desobediència massiva que poden ser el
darrer recurs que ens quedi per trencar definitivament la dependència d’Espanya...o
per pressionar a qui faci falta per obtenir el seu suport a la causa catalana.
I per últim, cal posar-nos un horitzó:
maig de 2014. Una fita: dia de les eleccions europees. Un objectiu: una veu
catalana, unitària, s’adreça a Europa i unes urnes per mostrar el nostre
convenciment. Potser tindrem, aquell dia, unes altres urnes per decidir el nostre
futur?
Estem en
l’any decisiu, del que fem fins al maig de 2014 en depèn el nostre futur. Tenim
la llibertat a tocar. Ja no ens podem fer enrere. Ja no ens podem aturar.
Pere
Pugès i Dorca, membre fundador de l’ANC
Altres fonts d’informació:
http://glamboy69.wordpress.com/2013/05/27/es-lassemblea-nacional-catalana-anc-realment-assembelaria/
Joan
A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada