diumenge, 9 de juny del 2013

09/06/13. Júlia Otero i El nom de la cosa, o España y yo somos así, señora!


Benvolguts,

Mai no havia comentat articles d’aquesta afamada periodista i m’havia perdut un criteri que veig molt objectiu. Però no hi ha temps per tot. És realment difícil decidir què llegeixes (i llegir-ho), decidir que analitzes (i analitzar-ho), i decidir què publiques (i publicar-ho)...

L’article parla del Lapao. En l’article es diu que la història comença el 2009! No és veritat! La història comença fa cinc segles, o potser cinquanta segles! La història comença quan un país genèticament imperialista, de desarrapats i incults (Castilla miserable/ayer dominadora/envuelta en sus harapos/desprecia cuanto ignora), pretén créixer per les armes, no per la cultura, pretén conquerir altres pobles pacífics, que vivien del seu treball, del seu comerç. No és una mutació genètica col·lectiva, no té començament ni fi. És així. Manuel Martin Ferrand a l’ABC explica:

Eduardo Marquina le hace decir, en el segundo acto de En Flandes se ha puesto el sol, al capitán Diego de Acuña que lo ha sacrificado todo por el amor: «España y yo somos así, señora».

I analitza:

¿Es inevitable que seamos así? Todos los países, que no son otra cosa que una suma de personas amalgamadas en la Historia, tienen sus defectos y sus virtudes. En nuestro caso, a mitad de camino entre la patología y lo chulesco, tendemos a sentir mayor orgullo por los primeros que por las segundas. Existe una estética nacional de lo altanero y, poco dotados para la autocrítica, tendemos a subrayar nuestra propia ignorancia al tiempo que presumimos de la chapuza colectiva.

Si parlem d’ignorància, Machado és cita obligada, Vegem com ho explicava fa un parell d’anys el ninotaire FER:



 
I ara l’article de la periodista cabrejada, ¡manda huevos!:

Júlia Otero

Periodista

El nom de la cosa

Divendres, 17 de maig del 2013

O sigui, Llengua Aragonesa Pròpia de l'Àrea Oriental. Lapao. Permetin-me un tecnicisme per començar: ¡manda huevos!

La lingüística és l'estudi científic d'una llengua, de la seva estructura i de la seva evolució històrica. No només això, des de fa unes quantes dècades, ni més ni menys que Noam Chomsky introdueix la idea que la lingüística forma part de la ciència cognitiva i la psicologia humana. De fet, des del segle XIX, la lingüística ja es considera terreny científic. S'han de repassar aspectes tan elementals, autèntiques evidències, per no perdre temps en una cosa tan inútil com és discutir sobre el que és obvi: la llengua parlada a la zona oriental d'Aragó és el català. No és nacionalisme, és ciència. Si vostè anomena taula a una cadira, seguirà sent una cadira encara que confongui el seu interlocutor, que no sabrà si vostè l'està vacil·lant o si està posant de manifest una ignorància gairebé inversemblant. Els polítics són de vegades virtuosos en les dues coses.

¿Per què Luisa Fernanda Rudi, primera autoritat d'Aragó, i els seus no volen anomenar català el català? La història comença quan l'anterior govern autònom aprova l'any 2009 una llei de llengües en què es considera únic idioma oficial a Aragó el castellà, però sense oblidar la dignificació de l'aragonès -parlat al nord- i del català -parlat a l'est de la regió.

Aquella llei, votada pels socialistes i per la Chunta Aragonesista, es limitava a recollir el dret dels ciutadans d'aquelles zones a poder utilitzar les seves llengües per relacionar-se amb l'Administració, en la vida econòmica i social i fins i tot estudiar-les. Que a ningú li agafi el panic anticatalà: tot això era voluntari i circumscrit a les zones d'ús. És a dir, no hi havia cap risc de trobar a Saragossa un imprès en català o aragonès; el castellà estava protegit de l'imperialisme català. Doncs bé, llavors el Partit Popular ja va considerar que l'«ús del català podia estendre's com una taca d'oli a Aragó» i va advertir que així que arribés al govern derogaria la llei.

Garrotada

Abans de l'aprovació a les Corts aragoneses de la nova llei de llengües, el govern de Rudi va enviar al consell escolar el seu avantprojecte legislatiu, convençut de rebre'n el vistiplau. La reposta va ser demolidora: allò era una conculcació científica que contradeia qualsevol criteri filològic rigorós. És el que té preguntar als que en saben, que et poden respondre amb coneixement de causa. El seu pronunciament, no obstant, no era vinculant, així que la majoria absoluta va fer la resta.

Quan se li va preguntar a la vicepresidenta del Govern central, Soraya Sáenz de Santamaría, pel lapao, va respondre que s'ha de respectar la decisió del Parlament aragonès. És l'elemental dret a decidir, se suposa. És tan democràtic que no s'entén que la primera potència del món -i inventora de la democràcia moderna- no hagi decidit encara per majoria anomenar nord-americà l'anglès.

Joan A. Forès
Reflexions

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada