Benvolguts,
Mai no havia comentat articles d’aquesta
afamada periodista i m’havia perdut un criteri que veig molt objectiu. Però no
hi ha temps per tot. És realment difícil decidir què llegeixes (i llegir-ho),
decidir que analitzes (i analitzar-ho), i decidir què publiques (i publicar-ho)...
L’article parla del Lapao. En l’article es diu que la història comença el 2009! No és
veritat! La història comença fa cinc segles, o potser cinquanta segles! La
història comença quan un país genèticament imperialista, de desarrapats i incults
(Castilla miserable/ayer dominadora/envuelta en sus harapos/desprecia cuanto
ignora), pretén créixer per les armes, no per la cultura, pretén conquerir
altres pobles pacífics, que vivien del seu treball, del seu comerç. No és una
mutació genètica col·lectiva, no té començament ni fi. És així. Manuel Martin
Ferrand a l’ABC explica:
Eduardo Marquina le hace decir, en el segundo acto de En Flandes se ha
puesto el sol, al capitán Diego de Acuña que lo ha sacrificado todo por el amor:
«España y yo
somos así, señora».
I analitza:
¿Es inevitable que seamos así? Todos los países, que no son otra cosa
que una suma de personas amalgamadas en la Historia, tienen sus defectos y sus
virtudes. En nuestro caso, a mitad de camino entre la patología y lo chulesco, tendemos
a sentir mayor orgullo por los primeros que por las segundas. Existe
una estética
nacional de lo altanero y, poco dotados para la autocrítica, tendemos a subrayar
nuestra propia ignorancia al tiempo que presumimos de la chapuza colectiva.
Si parlem d’ignorància,
Machado és cita obligada, Vegem com ho explicava fa un parell d’anys el
ninotaire FER:
I ara l’article
de la periodista cabrejada, ¡manda huevos!:
Júlia Otero
Periodista
El nom de la cosa
Divendres, 17 de maig del 2013
O sigui, Llengua Aragonesa Pròpia de l'Àrea
Oriental. Lapao.
Permetin-me un tecnicisme per començar: ¡manda huevos!
La lingüística és l'estudi científic d'una
llengua, de la seva estructura i de la seva evolució històrica. No només això,
des de fa unes quantes dècades, ni més ni menys que Noam Chomsky
introdueix la idea que la lingüística forma part de la ciència cognitiva i la
psicologia humana. De fet, des del segle XIX, la lingüística ja es considera
terreny científic. S'han de repassar aspectes tan elementals, autèntiques
evidències, per no perdre temps en una cosa tan inútil com és discutir sobre el
que és obvi: la
llengua parlada a la zona oriental d'Aragó és el català. No és
nacionalisme, és
ciència. Si vostè anomena taula a una cadira, seguirà sent una
cadira encara que confongui el seu interlocutor, que no sabrà si vostè l'està
vacil·lant o si està posant de manifest una ignorància gairebé inversemblant.
Els polítics són de vegades virtuosos en les dues coses.
¿Per què Luisa
Fernanda Rudi, primera autoritat d'Aragó, i els seus no volen anomenar
català el català? La història comença quan l'anterior govern autònom aprova l'any
2009 una llei de llengües en què es considera únic idioma oficial a
Aragó el castellà, però sense oblidar la dignificació de l'aragonès -parlat al
nord- i del català -parlat a l'est de la regió.
Aquella llei, votada pels socialistes i per la
Chunta Aragonesista, es limitava a recollir el dret dels ciutadans d'aquelles zones a poder
utilitzar les seves llengües per relacionar-se amb l'Administració, en la vida
econòmica i social i fins i tot estudiar-les. Que a ningú li agafi el panic anticatalà:
tot això era
voluntari i circumscrit a les zones d'ús. És a dir, no hi havia cap
risc de trobar a Saragossa un imprès en català o aragonès; el castellà estava protegit de l'imperialisme
català. Doncs bé, llavors el Partit Popular ja va considerar que l'«ús del català
podia estendre's com una taca d'oli a Aragó» i va advertir que així
que arribés al govern derogaria la llei.
Garrotada
Abans de l'aprovació a les Corts aragoneses de
la nova llei de llengües, el govern de Rudi va
enviar al consell escolar el seu avantprojecte legislatiu, convençut
de rebre'n el vistiplau. La reposta va ser demolidora: allò era una conculcació
científica que contradeia qualsevol criteri filològic rigorós. És el
que té preguntar als que en saben, que et poden respondre amb coneixement de
causa. El seu pronunciament, no obstant, no era vinculant, així que la majoria
absoluta va fer la resta.
Quan se li va preguntar a la vicepresidenta
del Govern central, Soraya Sáenz de Santamaría, pel lapao, va respondre
que s'ha de
respectar la decisió del Parlament aragonès. És l'elemental dret a
decidir, se suposa. És tan democràtic que no s'entén que la primera potència del
món -i inventora de la democràcia moderna- no hagi decidit encara per majoria
anomenar nord-americà l'anglès.
Joan
A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada