Ahir vaig dir que us presentaria
una versió abreujadíssima del conte curt d’H.G.Wells El país dels cecs.
Fa un parell d’anys vaig fer
aquest apunt al Bloc Reflexions. Hi ha una introducció que comenta l’actualitat
política d’aquell moment i una brevíssima sinopsi del conte El país dels cecs d'H.G. Wells. També us hi afegeixo uns enllaços al conte original en anglès i
a una traducció en castellà. No l’he trobat en català!
Copio les frases clau d’ahir:
· El professor Segura també
incideix en l’ADN de Castella que envuelta en sus andrajos,
desprecia cuanto ignora…
·
El català, com diu l’articulista, és pels espanyols una anomalia, una no-acceptació de la pluralitat lingüística
·
Castella i per extensió Espanya,
segons l’articulista, no accepta “l'altre” i malda per destruir tot allò que és diferent
· D’aquí se’n conclou que el problema catalan és de Castella i per extensió d’Espanya...
Espero que us agradi tant el
conte com la metàfora i que m’ho comenteu!
26/12/10.
El català i El país dels cecs d'H.G. Wells
Tal com diu en Tharrats el
català està en perill. Afirmació categòrica de tots els lingüistes, començant
pel malaguanyat Joan Solà. Malgrat el clam unànime de les autoritats
lingüístiques els destralers del govern espanyol, els jutges, el PSC, el PP,
els C’s, el Defensor del Pueblo i altres espècimens celtibèrics continuen
agredint. Els que són autoritats però no lingüístiques com la Núria de Gispert
(que per cert parla un català infecte) de CiU o l’ex-conseller d’educació
Maragall del PSC consideren que l’agressió del TS no tindrà conseqüències
apreciables...
Si es mira amb perspectiva històrica el que volen els
espanyols és que el català desaparegui i la seva política no és ni matussera ni
erràtica. Senzillament, utilitzen les “seves” lleis per ultimar una llengua ja
molt tocada per les successives invasions d’espanyols que han anat diluint la presència
del català a Catalunya, ajudats per les cinquenes columnes del PP, dels C’s i
del PSC, amb la seva fal·làcia del bilingüisme, i al mateix temps utilitzen els
“seus” tribunals per agredir un cop i un altre el malferit català i com a
conseqüència estan també rebentant el país, les seves arrels, com dèiem ahir...
Aquestes circumstàncies venen a tomb per explicar un
conte. Una història de Ciència Ficció d’H.G. Wells del 1899 anomenada “El país
dels cecs”. En faré una brevíssima sinopsi:
“En una vall perduda dels Andes hi viu una comunitat que
havia arribat feia 15 generacions, poc després de la colonització i que
fortuïtament varen quedar aïllats del mon per un terratrèmol i unes
esllavissades de roques. La particularitat d’aquesta comunitat és que tots són
cecs degut a una malura que portaven els primers arribats i que es va anar
transmetent de pares a fills. Tanmateix els habitants de la comunitat es varen
anar acostumant a la seva condició i varen crear una forma de vida col·lectiva
apropiada a les seves limitacions. Varen cultivar hortalisses i fruiters, varen
domesticar llames, els rumiants dels Andes, i per tant tenien llet i carn a la
seva disposició. Al mateix temps es varen dotar d’una cosmogonia pròpia també
adaptada a la seva condició. Al llarg de les generacions varen anar creant la
mitologia adaptada a aquella cosmogonia i per tant varen arribar a creure que
el mon només era aquella vall, que lluny de les muntanyes del voltant no hi
havia res i que sempre havia sigut així. Els deus havien fet que hi hagués
períodes de calor (quan el sol il·luminava però ells no sabien que hi hagués un
sol) i de fred (a les nits), per tal que ells poguessin viure millor. Per tant
van adaptar el seu ritme de treball i els seus costums al clima que percebien.
Treballaven de nit que feia una fresqueta agradable i dormien de dia quan feia
massa calor per treballar el camp. També varen edificar les cases sense
finestres ja que no necessitaven que hi entrés la llum.
Varen continuar parlant el castellà dels primers arribats
(arcaic segons la percepció moderna) i si ells eren els únics habitants del mon
i aquella era la seva llengua no podien imaginar que hi hagués altres països,
altres habitants i altres llengües o llengües evolucionades del seu castellà
original.
Fins que un dia un alpinista que s’havia perdut mentre
una expedició escalava un dels pics dels Andes, va caure per una gran gelera,
va anar relliscant i rebotant per pedres i prats, va esllavissar-se per
llarguíssims pendents fins que sa i estalvi va aturar-se de la caiguda dins de
la vall.
L’alpinista que es diu Núñez entra en contacte amb els
pobladors, que no poden arribar a entendre d’on ve, però l’acullen i mig
l’entenen. Núñez s’adona que són cecs, i comença a treballar amb ells.
Repetides vegades intenta fer-los entendre que ell té uns
òrgans que li permeten veure, verb que ells no entenen i col·legeixen que no
sap parlar correctament i que diu coses incomprensibles.
Núñez s’adona que és molt difícil sortir de la vall i
pensa que “en el país dels cecs el borni és l’amo”, per tant pretén
demostrar-los que ell ha de manar perquè hi veu i la resta de gent no hi veu.
Però no se’l creuen. El troben maldestre per fer feines a la nit, intenta
explicar la idea de la vista als habitants. No ho entenen. Els diu que són
"cecs". No tenen la paraula cec en el seu vocabulari. El prenen per
curt. És més, a mesura que s'adonen de les coses que no sap fer (sentir el so
de l'herba quan algú la trepitja, per exemple), intenten controlar-lo. Ell, a
la vegada, es frustra cada cop més. "Vosaltres sou cecs i jo hi puc veure.
Deixeu-me tranquil!". Els habitants, però, no el deixen tranquil. Tampoc
no s’adonen de les virtuts del seu
especial poder. Ni tan sols l'objectiu últim del seu afecte, una jove que a ell
li sembla "la cosa més bonica de tota la creació", entén la bellesa
de la vista. La descripció que Núñez li fa de tot allò que veu "li
semblava la més poètica de les fantasies, i ella escoltava la seva descripció
dels estels i les muntanyes i de la seva pròpia bellesa dolça i blanca com si
fos un plaer culpable." "Ella no s'ho creia," ens conta Wells, i
"només ho entenia a mitges, però estava misteriosament encantada."
Quan Núñez anuncia el seu desig de casar-se amb el seu amor "misteriosament encantat", el seu pare i el poble s'hi oposen. "Mira, estimada," li diu el pare, "és un idiota. Té al·lucinacions. No sap fer res ben fet." I duen Núñez al metge del poble. Després d'una revisió exhaustiva, el metge dóna la seva opinió. "Té el cervell afectat", els informa. "Què l'afecta?" pregunta el pare. "Aquelles estranyes coses que ell anomena ulls [...] estan malaltes [...] d'una manera que li afecten el cervell." El metge continua: "crec que puc dir amb prou certesa que per curar-lo totalment només hem de fer una petita i senzilla operació, és a dir, extirpar els cossos que originen aquesta afecció [els ulls]." "Gràcies a déu per la ciència!" li diu el pare al metge. Li comuniquen a Núñez aquesta condició per a poder casar-se amb la seva estimada.”
Quan Núñez anuncia el seu desig de casar-se amb el seu amor "misteriosament encantat", el seu pare i el poble s'hi oposen. "Mira, estimada," li diu el pare, "és un idiota. Té al·lucinacions. No sap fer res ben fet." I duen Núñez al metge del poble. Després d'una revisió exhaustiva, el metge dóna la seva opinió. "Té el cervell afectat", els informa. "Què l'afecta?" pregunta el pare. "Aquelles estranyes coses que ell anomena ulls [...] estan malaltes [...] d'una manera que li afecten el cervell." El metge continua: "crec que puc dir amb prou certesa que per curar-lo totalment només hem de fer una petita i senzilla operació, és a dir, extirpar els cossos que originen aquesta afecció [els ulls]." "Gràcies a déu per la ciència!" li diu el pare al metge. Li comuniquen a Núñez aquesta condició per a poder casar-se amb la seva estimada.”
No explicaré el final, ja que val la pena de llegir el
conte. Però explicaré les meves reflexions des que vaig llegir-lo als 15 anys.
L’autor ens ve a dir que aquella societat sense ulls, és incapaç de comprendre
que hi ha qui té aquells òrgans de visió que els fan més aptes per
desenvolupar-se a la vida i consideren que cal extirpar aquelles prominències a
la cara de Núñez que el fan diferent. Els cecs volen que tothom sigui igual. No
accepten les diferències.
L’analogia amb la
mentalitat espanyola és evident: Tots som iguals (ho deu dir la Constitució),
si algú es creu que és diferent (catalans, habitants d'Euskadi) no es valora ni
es debat l’opinió d’aquest algú sinó que se’l fa igual que els altres, amb els
mitjans que calgui per molt traumàtics que siguin (la guerra, la deportació, la
mescla amb immigrants que ells mateixos envien, l’anorreament de la cultura). I
ja som tots iguals (en la nostra estultícia).
...
Tanmateix, no em puc estar de dir-vos que Núñez vist el panorama que se li presenta... escull la llibertat!
...
Tanmateix, no em puc estar de dir-vos que Núñez vist el panorama que se li presenta... escull la llibertat!
Joan
A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada