Avui comentarem una controvèrsia entre el catedràtic
de Dret Constitucional Francesc de Carreras i l’escriptor Jordi Cabré, arran d’un
llibre Ara que no ens escolta ningú, editat
per aquest darrer sobre una entrevista feta per ell mateix a Artur Mas, en el
que hi ha unes afirmacions de Mas que Francesc de Carreras no comparteix.
Frase de
Mas que inicia el litigi:
“Primero, la democracia,
después, el Estado de derecho: no al revés. Las leyes se tienen que poder
adaptar a la evolución democrática de la sociedad. Según como se entienda, el
Estado de derecho puede llegar a ser un adversario de la democracia”.
Autopregunta de De Carreras:
¿Esto es así? ¿Debe prevalecer la democracia sobre
el Estado de derecho? ¿Puede ser el Estado de derecho un adversario de la
democracia?
Continuació amb atac:
No sólo creo que una reflexión sobre estas
cuestiones tiene interés teórico, sino también práctico: desde hace unos años
están en el fondo del debate catalán, antes sobre la legitimidad de la sentencia del TC sobre el
Estatut, ahora sobre el llamado derecho a decidir. Esta respuesta de
Mas coincide con la de muchos políticos y comentaristas catalanes que tienen
una idea
populista de democracia: sitúan al pueblo por encima de la ley y
apelan a él directamente, por encima de sus representantes.
Superioritat jeràrquica de la Constitució:
En una democracia constitucional como la nuestra el
principio democrático es inseparable del principio de Estado de derecho, es decir, no hay
Estado de derecho sin democracia. La clave de bóveda para comprenderlo está en la superioridad
jerárquica de la Constitución sobre el resto del ordenamiento jurídico.
Ello implica que ni el procedimiento de elaboración ni el contenido de ninguna
de las leyes –así como también de los reglamentos, actos administrativos y
sentencias– puede ser contrario a lo prescrito por la Constitución.
El
pueblo:
El pueblo –es decir, la suma de todos los
ciudadanos– es el titular del poder constituyente y ejerce este poder aprobando
una constitución. Por tanto, la superioridad de la Constitución sobre las demás
normas deriva de que el poder constituyente es superior a los poderes
constituidos, tanto el legislativo como el ejecutivo y el judicial.
Así pues, la pieza clave de todo el sistema democrático es el pueblo, que, como
poder constituyente, elabora, aprueba o reforma una constitución, la cual
contamina de legitimidad democrática a los poderes constituidos y al resto de
las normas.
Resposta de Jordi Cabré en l’Avui d’avui. De Carreras té raó:
El principi democràtic és inseparable del principi
d'estat de dret
Afirma
el catedràtic de dret constitucional que en una democràcia constitucional el principi democràtic és
inseparable del principi d'estat de dret, cosa que ve garantida per
la superioritat jeràrquica de la Constitució sobre la resta de l'ordenament
jurídic.
I qui fa la Constitució, doncs?
Ho
respon el mateix articulista: “El poble (és a dir, la suma de tots els ciutadans) és el
titular del poder constituent i exerceix aquest poder aprovant una constitució
(...). Així doncs, la peça clau en tot el sistema democràtic és el poble, que,
com a poder constituent, elabora, aprova o reforma una constitució, la qual
contamina de legitimitat democràtica als poders constituïts i a la resta de
normes.”
Continua Cabré
No hi puc estar més d'acord. D'entrada, parlem del
concepte de “poble”:
la “suma de tots els ciutadans”, afirma De Carreras. Bé, suposo que
no deu estar pensant en tots els ciutadans del món sinó en els ciutadans d'un
territori sobirà. I quin és el concepte de “poble”, posem per cas, en la
Constitució dels Estats Units? “We the People of the United States”, que així comença el text constitucional del
1776, es
refereix als representants del poble que van aprovar la Constitució just
després de la declaració d'independència del 4 de juliol.
Qui s’independiza i qui redacta una constitució?
És a
dir, que una
part de la Gran Bretanya va decidir, per raons polítiques, constituir-se en
territori sobirà i elaborar un text democràtic que regís i inspirés tota la
resta de l'ordenament jurídic nord-americà. En efecte, senyor De
Carreras, la democràcia ve garantida per la votació d'una constitució per part
del poble.
Quin és el problema?
El
problema és el de sempre, i al qual evidentment l'article de La Vanguardia no fa referència: el problema és determinar a quin poble ens
referim exactament.
Existeix, el poble català? És
subjecte polític i de dret? Té dret a ser vist com un subjecte diferenciat en
el mapa mundial?
De
Carreras segurament disposarà que no, perquè no ho preveu la Constitució Espanyola, però
evidentment aquesta és una resposta amb massa “ad absurdums”. Tampoc cap llei britànica no reconeixia el poble
nord-americà l'any 1776, perquè cap norma no contemplava aquesta subjectivitat
diferenciada. I, malgrat tot, Déu n'hi do la presència diferenciada
que han tingut els Estats Units des d'aleshores: i sense permís de la
Constitució Espanyola! Els pobles moderns, quan s'autodeterminen, també segueixen
un escrupolós ordre democràtic i constitucional: llàstima que, evidentment, no
és l'odre constitucional antic. És una constitució nova i pròpia.
De Carreras té raó:
Per
tant, té raó De Carreras: una constitució com a norma suprema és garantia d'un
estat democràtic i de dret, i la democràcia necessita d'un estat de dret. No
succeeix així a l'inrevés, i no cal entrar en el repetit detall de l'ordenament
jurídic franquista, dubtosament democràtic però impecablement ajustat a dret.
Un estat de dret pot, sens dubte, ser adversari de la democràcia. En canvi la
democràcia pot ser perfectament contrària al dret, i per això van acabar
existint els Estats Units i per això, li agradés o no a Franco, existien i existeixen
els drets humans. I per això, agradi o no a la Constitució Espanyola i al
senyor de Carreras, existeixen els pobles i les nacions. Uns més
democràtics que altres, què hi farem.
I ara la meva cullerada
El desembre del 2011, l’Hèctor López Bofill a
la la primera Convenció Nacional de Transició de
l’Autonomia a la Independència va fer primer una constatació:
·
A Espanya no s’usa l’Imperio
de la ley sinó la Ley del Imperio!
I a
continuació va fer una Anàlisi dels estats d’Europa segons la democràcia del seu naixement com a estats, Forma d’estat i
Constitució:
· Tots els estats de l’antiga Europa Oriental: Polònia, Txèquia,
Eslovàquia, Eslovènia, Sèrbia, Montenegro, Croàcia, Kosovo, Estònia, Letònia,
Lituània, Ukraïna etc, convertits en estat a partir de la fi del règim
comunista, varen triar d’entrada quina forma d’Estat volien: monarquia, república, dictadura, etc.
I després de triar la forma d’Estat varen crear la Constitució basada en la forma d’estat triada i en la democràcia, que ara tenen
· Els grans estats de l’Europa Occidental, Regne Unit, França, Espanya, són també democràcies però amb la diferència que no varen triar la forma d’estat que volien. Els
estats, absolutistes, del segle XIX varen evolucionar cap a la democràcia
després de guerres i dictadures:
o
El Regne Unit no ha triat, des de fa centenars d’anys, ser una monarquia,
o França és una república
però també té centenars d’anys al darrere i els seus
ciutadans no han triat ser una república
o Espanya té una monarquia imposada
pel dictador Franco i als
espanyols no els han donat opció a triar a ser altra cosa que una monarquia,
ni han donat opció a les nacions dins d’Espanya a
triar la forma d’estat que vulguin
Per tant no totes les democràcies són iguals.
N'hi ha unes més iguals que altres (xist) com la famosa igualtat de Rebel·lió a
la granja de George Orwell.
Espero que aquest colofó ajudi a discernir
entre triar la forma d’estat que hauríem volgut
o que ja te’l donin fet amb cirereta i tot, amb rei, Casa real, exèrcit, etc.
I també a que el poble pugui decidir amb qui s’ajunta i
amb qui no s’ajunta per crear el nou estat!
Què ens varen furtar, doncs, a la Transició?: Dues
coses:
- La forma d’estat que hauríem volgut!
- Amb qui ens hauríem volgut ajuntar i amb qui no ens hauríem volgut ajuntar, per crear el nou estat!
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada