Hem comentat repetidament que la posició dels
intel·lectuals castellans en aquesta etapa de dictadura dreto-esquerrana
borbònico-democràtica que estem patint no sembla lògica ni és
coherent amb la posició d’altres intel·lectuals castellans en el passat
relativament recent.
Si cerqueu en el meu Bloc el mot
“intel·lectuals” hi trobareu mitja dotzena d’apunts parlant precisament de les
relacions entre intel·lectuals catalans i castellans. Que en uns certs moments,
al començament de la República l’any 31 i al començament de la Transició l’any
77, semblaven normals, però cada cop més penso que no eren normals!
Si cerqueu sobre els treballs de Victor
Alexandre podeu trobar per exemple aquest paràgraf:
L’aproximaciò de Victor Alexandre és singular ja que pregunta per Víctor
Manuel, Ana Belén, José Sacristán, Luis Eduardo Aute, Javier Bardem, Fernando
Trueba, Pedro Almodóvar, Alejandro Amenábar, Carlos Saura i tants d’altres, i
es pregunta si
tota aquesta gent no tenen res a dir, en veure amenaçada la voluntat pacífica i
democràtica del poble català a decidir el seu destí? I conclou:
Doncs no, no tenen res
a dir. Ni mitja paraula!
Una altra de les conclusions a treure’n és que
no hi ha cap diferència entre els intel·lectuals, els paletes, els burgesos,
els oligarques, els de la mesta, els hijosdalgo, els pobres, els molt pobres,
etc. No tots odien els catalans, però tots odien la diferència. Ho porten com hem dit
sovint en l’ADN!
Les meves tesis queden cada dia corroborades
amb l’actuació del TC (ara més de dretes encara), el TS, el TSJCC, i les
actuacions despòtiques de ministres i de presidents autonòmics: el Wert i la
seva croada que està beneïda pel cardenal Rouco, però seria subscrita fil per
randa pels cardenals Gomà i Puig Daniel, la Rudi i la Lapao, o el sinistre Bauzà i la llengo baleà,
o el Camps i el seu deixeble Alberto Fabra, que impedeixen l’escolarització
de milers de xiquets en català, o els diputats castellans al Congreso.
Un cas apart és el dels espanyols residents a
Catalunya o nascuts a Catalunya. En molts d’aquests casos és autoodi,
encara que sigui difícil dir que l’Albert Ribera o la Sánchez Camacho tinguin
autoodi. El seu capteniment només arriba a odi visceral a la diferència. El que sí que sembla
que tingui autoodi és en Duran i Lleida, però tampoc no és això, sinó que és l’ànsia desmesurada
de poder, és egoisme a l’estat pur. Molt cristià, per cert!
En l’article
que comentem avui veurem una actitud molt positiva d’alguns intel·lectuals castellans
en un moment concret (de la llista d’intel·lectuals
crec que n’hi ha uns quants que ja no mereixia ser-hi en origen com Salvador de
Madariaga, artífex de que l’Acadèmia sueca no donés el Nobel al Doctor Trueta,
per exemple) que s’ha de comparar amb
avui:
03/06/13
- Pep Riera
Més enllà que Franco
El text
que els passo a transcriure (en el castellà original, perquè no vull que perdi
naturalitat i contundència) es va fer públic el 15 de juny de 1975, durant la
dictadura de Francisco Franco. El reprodueixo íntegrament perquè es comenta
sol. És cert que
Franco va perseguir i prohibir el català, però no sé si és pitjor el que s'està
fent en l'actual democràcia espanyola.
“Los firmantes, miembros de número de las
Academias Española y de la Historia, habiendo conocido la peculiar controversia
que durante meses pasados se ha hecho pública en diversos órganos de prensa
valencianos, acerca del origen de la lengua hablada en la mayor parte de las
comarcas del País Valenciano, y a petición de personas interesadas en que demos
a conocer nuestra opinión sobre este asunto, científicamente desde hace muchos
años, deseamos expresar, de acuerdo con todos los estudiosos de las lenguas
románicas:
Que el valenciano es una variante dialectal del catalán. Es
decir, del idioma hablado en las islas Baleares, en la Cataluña francesa y
española, en una franja de Aragón, en la mayor parte del País Valenciano, en el
principado de Andorra y en la ciudad sarda del Alguer.
Por todo ello nos causa sorpresa ver este
hecho puesto públicamente en duda y aun ásperamente impugnado, por personas que
claramente utilizan sus propios prejuicios como fuente de autoridad científica,
mientras pretenden ridiculizar e incluso insultar a personalidades que, por su
entera labor, merecen el respeto de todos y en primer lugar el nuestro.
Se hace fácil suponer que tras esas
posiciones negativas se ocultan consideraciones y propósitos que en nada se relacionan
con la verdad de un hecho suficientemente claro para la filología y para la
historia.
Es culturalmente aberrante todo intento –como el que contemplamos– de desmembrar el País Valenciano de la comunidad idiomática y
cultural catalana por la que, como escritores e intelectuales
españoles no tenemos sino respeto y admiración, y dentro de la cual el País
Valenciano ha tenido y tiene un lugar tan relevante.”
Els firmantes, per cert, eren,
entre altres, Dámaso Alonso (director de la RAE), Jesús Pabón (director de la
RA de la Historia), Alonso Zamora Vicente, Fernando Lázaro Carreter, Emilio
Alarcos Llorach, Vicente Aleixandre i Rafael Lapesa. Després s'hi van adherir
Vicente Enrique y Tarancón, Camilo José Cela, Pedro Laín Entralgo, Salvador de
Madariaga, Antonio Buero Vallejo, Josep Antoni Maravall, Pedro Sáinz Rodríguez,
Luis Rosales i Miguel Delibes.
Aquí ho
deixo.
Joan
A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada