Benvolguts,
Fa un temps varem explicar com Ramir el Monjo,
rei d’Aragó va donar el seu reialme i la seva filla de 2 anys, Peronel·la, al
Comte de Barcelona Ramon Berenguer IV. Vegeu-ho a:
Avui, en Salvador Bonada de l’Ateneu d’Alella
ens eixampla l’horitzó.
13 novembre 2013
by Salvador Bonada
El 13 de
novembre de 1137 Ramir II anomenat “el monjo” rei d’Aragó abdica i ordena a
tots els seus nobles i vassalls que a partir d’aquell dia tractin a Ramon
Berenguer IV, comte de Barcelona com a rei, i ho feu amb les paraules TANQUAM
REGI, reservant-se però la ostentació del títol per a ell i per a Ramon
Berenguer el de Príncep Dominador d’Aragó, però amb tota la “potestas” reial. Des
d’aquell moment el domini d’Aragó passava al titular del comtat de Barcelona de
manera hereditària, encara que fins i tot la filla de Ramir, Peronella, fos
repudiada, una clara separació del domini efectiu i la ostentació formal del
títol, que si ostentà Peronella després de la mort del seu pare Ramir Sanxes,
però el domini, la potestas, passava directament de Ramir a Ramon Berenguer.
Ara bé,
la pregunta és: era Ramir Sanxes el legitim rei d’Aragó. I encara un altre que
oblidem per suposar-la evident: era Aragó un regne? Començarem responent la
segona: Les terres aragoneses, eren part del Regne de Navarra, mai havien
constituït un regne, eren els antics comtats de Sobrarb i Ribagorça, més les
terres conquerides en nom del Rey de Navarra, descrites en el testament de Sanç
a Ramir primer com les terres compreses entre Matidero ( Boltanya) i Vadoluengo
(Zangoza).
A la
mort d’Alfons “el bataller” Rei de Navarra ( gratia Dei Aragonensium et
Pampilonensium rex) aquest, en un testament estrany i únic en l’època deixa el
seu regne (Navarra) en terceres parts a les tres ordres militars, i com a
hereves foren reconegudes per el Papa. Els nobles pamplonesos, no satisfets amb
el testament, no l’acataren i nomenaren rei de Navarra a Garcia Ramires, net
d’un bastard reial de Navarra i una filla del Cid.
Els
aragonesos, per no voler seguir depenent dels navarresos, anaren a a buscar el
germà d’Alfons, Ramir que feia quasi quaranta anys que estava en un monestir i
que acabava de ser anomenat Bisbe. Això va passar l’any 1134.
Tenim
doncs a Ramir com a Rei d’Aragó, després d’un “cop d’estat” de la noblesa
aragonesa en no acceptar el testament del rei legítim ( de Navarra) i que com
era fill de rei, doncs apa, rei també. No fou mai reconegut per el papa,
condició indispensable en aquell temps. Fou obligat a casar-se per a tenir
fills, i tingué una nena, Peronella
Amb un
regne inventat, que se li desfà entre les mans per rebel·lions internes de la
noblesa i perquè des de Castella estan envaint-li el territori.
Tinguem
en compte que Ramir va ser entregat per el seu pare a la vida monacal als set
anys i que als quaranta sis era bisbe, per tant és del tot coherent suposar-li
una cultura i formació en el estudi força amplia, es a dir, no era un llec, més
aviat un home amb cultura i criteri. Podia triar sotmetre’s a Castella, que
portava un historial de lluites per el poder, assassinats entre germans per
obtenir-lo, guerres internes i traïcions entre familiars. O bé cercar la empara
del Casal de Barcelona, una nissaga de ja tres cents anys d’antiguitat, amb una
clara estabilitat, on el respecte per la llei i el compliment de la paraula
donada era l’us normal. A Catalunya ja existien les Constitucions de Pau i
Treva, l’ordenament jurídic funcionava i tota aquesta estabilitat havia permès
un progrés i un poder militar, capaç amb escreix de frenar les ànsies de
conquesta castellanes i de garantir la continuïtat i estabilitat del nou regne
d’Aragó. I era regne en tant que decidit en un cop d’estat de la noblesa feia
TRES ANYS. No podem parlar d’un regne consolidat ni d’un rei legítim.
Ramir
trià al Comte de Barcelona Ramon Berenguer IV, com era lògic i la decisió més
assenyada per garantir la continuïtat del regne i acomplir la seva obligació i
responsabilitat com a rei electe dels aragonesos.
Que feu
Ramon Berenguer? Tenia la donació de Ramir, i el domini efectiu sobre el
territori, però no la legitimitat ni el reconeixement de Roma, doncs les
hereves legítimes eren les ordres militars. Ramon Berenguer IV pactà amb les
ordres militars la cessió de les seves parts corresponents, amb el
reconeixement del Papa, adquirint així la dominació efectiva i la legitimitat
d’aquest domini.
A més en
compliment del pacte i de la paraula donada a Ramir, com no podia ser d’una
altre manera tractant-se d’un català, mai s’intitulà Rei d’Aragó. I ho seguí
mantenint en la persona de la seva dona Peronella, no assumint mai la
ostentació del títol. No fou fins que el fill d’ell i Peronella, Alfons I, rebé
la herència de tots els dominis del seu pare, que el Comte de Barcelona ostentà
el títol reial que com a tal li pertanyia.
Així
doncs podem afirmar que ni Ramir era rei ni Aragó un regne abans de estar sota
domini efectiu del comte de Barcelona, i que en compliment de la paraula donada
per el seu pare el primer sobirà que reuneix el domini efectiu d’Aragó i el
títol de rei (en tant que comte de Barcelona i condicionat al mateix) és Alfons
I.
I per
sempre més el Comte de Barcelona, complint el compromís amb la nació Aragonesa
en tant que el seu sobirà, no la annexionà com un territori al seu domini si no
que li respectà lleis, llengua, drets i autonomia en el govern, essent un estat
confederat al principat de Catalunya, que era l’estat que tenia el que ara
s’anomena estructures d’Estat: notari major, escrivà de ració, consell de
guerra, etc.
Fins que
caigué sota el domini de Castella durant la guerra de Successió a la Corona
Hispànica, on desapareix el Regne d’Aragó, es privat de les seves lleis i
llibertats, les seves terres annexionades i les seves gents sotmeses a dominació
absoluta als Borbons.
La
mateixa dissort li succeí a Catalunya el 1714.
Ara
només podrem aconseguir la independència de tota la Nació catalana, amb la
franja, els comptats nordcatalans i les Balears si l’iniciem recuperant les
Constitucions Catalanes, si el Parlament català fa la Devolució de les
Constitucions a la ciutadania. Altrament seria renunciar a territoris i a
d’altres drets que als nostres avantpassats els costà segles d’aconseguir.
Ara es
arribat el moment que hem de deixar que l’altra monarquia, la castellana
s’organitzi com li plagi, i als aragonesos que amb total llibertat puguin
adherir-se a la Corona de Castella o al règim foral basc-navarrès si així ho
desitgen.
Ara cal
que Catalunya recuperi la seva llibertat, cal que el nostre Parlament faci la
Devolució de les Constitucions de Catalunya a la Nació i que fem d’aquests
últims tres segles el que han de ser, una anomalia històrica.
Visca
Catalunya Lliure!
2 comments on “13-11-1137 Aniversari de l’annexió del
comtat d’Aragó al reialme de Catalunya”
- Miquel
Manubens on 20
novembre 2013 at 3:22 pm said:
1) El 1035 el rei Sanç Garcés III de Pamplona «el
Major» donà el seu regne patrimonial, el regne de Pamplona, al seu fill Garcia
Sanxes III de Pamplona. Al seu fill il·legítim Ramir li va deixar les terres
compreses entre les viles de Matidero a Vadoluengo «Facta carta donationis quod
ego Sanciu, gratia Dei rex, dono terra mea tibi filio meo Ranimiro, ed est de
Matirero usque Vadumlongum ab omni integritate», conjunt de terres que es
corresponen aproximadament a l’antic comtat d’Aragó de 925.
2) En aquell temps Entre Navarra i Catalunya existien
tres territoris: Ribagorça, Sobrarb i aquestes terres entre Matidero i
Vadoluengo que ara diem Aragó però que al testament no se li diuen de cap
manera, ni comptat, ni reialme.
3) Aquest nou comtat d’Aragó es fedatari del regne de
Pamplona.
4) Quan Ramir I es nomenat rei de Pamplona signa com
“reis dels pamplonesos i dels aragonesos”
5) Sanç Ramires [fill de Ramir I] (v. 1042 – 4 de juny
de 1094). Rei dels Aragonesos i dels Pamplonesos (1076-1094) «ego Sancius
Ranimirus, gratia Dei Aragonensium et Pampilonensium rex».
6) Pere Sanxes [fill de Sanç Ramires] (1069 – Vall
d’Aran, 1104) Rei dels Aragonesos i dels Pamplonesos (1094-1104), comte de
Ribagorça i Sobrarb (1085-1104).
7) Alfons Sanxes «el Bataller» [fill de Sanç Ramires]
(1073 – Poleñino 1134).[1] Rei dels Aragonesos i dels Pamplonesos, comte de
Ribagorça i Sobrarb (1104-1134); rei consort de Castella (1109-1114).
8) Alfons Sanxes «el Bataller, rei de Pamplona i comte
d’Aragó deixà EN EL SEU TESTAMENT el seu regne a les TRES ordes militars. Els
navarresos s’independitzaren, i els aragonesos per por de passar a dependre
dels navarresos de nou, van nomenar rei a Ramir, germà del rei.
9) Ramir II mai no va ser reconegut com a rei per
l’Església romana, de la qual el regne era vassall.
En 1136 Saragossa, Calataiud, i Alagón estaven en poder dels castellans.
En 1136 Saragossa, Calataiud, i Alagón estaven en poder dels castellans.
10) El nou (AUTOANOMENAT) rei Ramir II donà el seu
regne al comte de Barcelona Ramon Berenguer IV, i a la seva filla com a muller.
Al novembre del 1137, Ramir II exigeix a tots els reus homes,
cavallers,eclesiàstics i pedites, obeeixin a Ramon Berenguer com a llur rei
(“tam quam rege“)
11) El comte de Barcelona rescatà de les Ordes
Militars, QUE EREN LES HEREUS LEGALS, les seves parts del regne d’Aragó: . Del
1140 al 1143 Ramon Berenguer signa acords amb les Ordes del Sant Sepulcre,de
l‘Hospital i del Temple en que aquestes li cedien A ELL ( i no a la Petronila)
les parts del regne d’Aragó “pel testament del rei Alfons”.
12) Ramon Berenguer reconquerí mitja actual província
de Saragossa que era en mans castellanes i la totalitat de l’actual província
de Terol als moros.
Els aragonesos, sense els catalans, avui serieu mitja
HUESCA,
Vinga, salutacions a tots.
Miquel Manubens
- Andreu
Marfull Pujadas on 25
desembre 2013 at 7:22 pm said:
Los condados primordiales de Ramon Berenguer IV eran
los de Barcelona, Girona, Osona y Cerdaña, no como rey ni en nombre de un
reino, manteniendo la dignidad de cada condado bajo la autoridad principal de
conde de Barcelona, pero su dominio o autoridad iba mucho más allá. Los
condados de Provença, Millau, Gavaldà y Carlades estaban vinculados con la Casa
de Barcelona tras el matrimonio entre Dulce de Provenza y Ramon Berenguer III
(1112) y le rendían vasallaje, así como los condados occitanos de Bearn,
Bigorra, Comenge, Carcassona-Besiers, Melguelh y Nimes, todos ellos en la
actual Occitania francesa. Del mismo modo fue Ramon Berenguer IV quien ya
‘dominador’ de Aragón conquistó con sus ejércitos tierras hasta más allá del
rio Ebro, el actual sur de Cataluña, y prosiguió también la expansión aragonesa
hacia el sur.
http://36causas.wordpress.com/2013/12/08/siglo-xii-la-union-con-aragon-una-alianza-pactada-entre-dos-soberanias-feudales-autonomas/
http://36causas.wordpress.com/2013/12/08/siglo-xii-la-union-con-aragon-una-alianza-pactada-entre-dos-soberanias-feudales-autonomas/
Joan
A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada