Benvolguts,
A l’ARA
també ens parlen del dret a decidir i de la independència diàriament. Els
diaris que menys en parlen, a no ser que per anar-hi en contra són La
Vanguardia i El Periódico. Avui el catedràtic Pere-Oriol Costa ens parla de la fugida en els
anys 90 del segle passat dels països bàltics i del països de l’antiga Iugoslàvia
del que es va anomenar teló d’acer i la seva ràpida incorporació a la Unió
Europea. I es refereix concretament a la possibilitat que hi havia en aquell
moment de “rio revuelto” per encarar la independència de Catalunya. No es va
creure oportú fer-ho en aquell moment per por que la burgesia catalana no seguís
al poble. Pere-Oriol Costa ens explica els motius, argumenta i raona les
possibilitats actuals per incorporar aquella burgesia tradicional catalana al
procés independentista!
El
viratge de la burgesia catalana
PERE-ORIOL COSTA | Actualitzada el 10/01/2014 00:00
El llarg cicle de Jordi Pujol al capdavant de la Generalitat de
Catalunya va coincidir amb dos períodes ben diferents pel que fa a l'entorn
europeu. Els primers deu anys encara sota la influència del Pacte de Ialta, la
immobilitat de les fronteres en el Vell Continent va ser quasi absoluta. El panorama va canviar de
forma notòria en la dècada dels noranta. El mateix 1990 Lituània es va declarar
independent de l'URSS, seguida d'Ucraïna el 1991 i immediatament d'Estònia i
Letònia.
El canvi de fronteres també va sacsejar l'antiga Iugoslàvia
d'una manera que pocs anys abans semblava molt improbable. El 1991 Eslovènia es declara
independent amb el suport d'Alemanya, i el 1995, en acabar la Guerra de Bòsnia,
la federació creada pel mariscal Tito s'havia transformat en quatre estats
nacionals independents: l'esmentada Eslovènia, Croàcia, Sèrbia i Bòsnia.
La ruptura de l'estatus imposat per Ialta va tenir un notable
impacte a Catalunya. Aquí es va generar un debat de baixa intensitat però
durador sobre si era un bon moment perquè el president Pujol presentés la
candidatura de Catalunya a la independència emparat en aquell període de canvis
i transformacions a Europa.
Un dels arguments que més va pesar llavors va ser la sensació
compartida per la majoria dels que van intervenir en el debat que si es feia un
moviment cap a la independència la burgesia catalana no seguiria, tot i estar
formada en bona part per votants de CiU. I s'afegia que això Pujol ho tenia ben
calculat.
La qüestió torna a estar
d'actualitat. En el conflicte que
actualment afecta les relacions entre Catalunya i Espanya pel dret a decidir es
detecta de manera clara l'intent de Madrid d'aconseguir un decantament de la
burgesia catalana més dinàmica cap a les tesis centralistes. Els posicionaments
dels líders empresarials i de les institucions que els representen es fomenten
i s'analitzen amb lupa per projectar cap al futur quin serà el seu comportament
a mesura que l'actual situació es vagi definint. L'últim episodi l'ha
protagonitzat el president de la CEOE, el català Joan Rosell, en afirmar que
els empresaris catalans estan virant cap al sobiranisme. I és normal que sigui
així. Estem al 2014. Si comparem l'actual situació amb l'època del president
Pujol, cal reconèixer que han aparegut nous factors d'un pes indubtable que han
contribuït a modificar la relació de la burgesia catalana amb l'Estat.
Vull assenyalar en primer lloc la disminució del pes dels mercats espanyols en el conjunt de les vendes de productes catalans, i l'augment
creixent de les exportacions dels nostres productes i serveis a altres països,
cosa que fa que la producció catalana estigui deixant de ser captiva com ho era
anys enrere.
Una altra transformació de la classe dirigent catalana respecte
a Espanya es pot veure en la pèrdua de pes del que havia estat el lobi monàrquic a Catalunya. Les causes caldria estudiar-les més a fons però el fet és que els noms significatius que
avui associem a aquest grup es compten amb els dits d'una mà.
Tornant al vessant econòmic, cal dir que els governs del PP van
tenir una gran oportunitat de vincular catalans als interessos centralistes amb
les grans privatitzacions que l'impuls neoliberal va permetre fer als governs
d'Aznar, i que van provocar l'emergència d'una nova classe dirigent. Però en aquest repartiment
del pastís privatitzador no hi apareixen ni catalans ni bascos, a diferència
fins i tot del que va fer el franquisme al final de la Guerra Civil, quan va
dissoldre l'ordre republicà i va repartir beneficis i prebendes a un determinat
grup de catalans. En el cas de les
privatitzacions d'Aznar, els beneficiaris van començar pels companys de pupitre
i es van circumscriure a gent de l'àrea metropolitana de Madrid.
Hi ha més factors que també cal tenir en compte: la
despersonalització de les empreses, sobretot les multinacionals, i l'emergència
d'una nova generació d'empresaris que ja han estat educats en l'escola
catalana, a molts dels quals no els és aliena aquesta desconnexió emocional
amb Espanya últimament tan citada. A aquesta
llista només hi afegeixo la decadència d'una marca España envoltada
de crisis
econòmiques, d'escàndols de corrupció als
més alts nivells i immersa en una revolució
neoconservadora que vol alterar realitats
assumides majoritàriament per la nostra societat.
La força d'aquest canvi obre noves incògnites sobre quin serà el
paper de la burgesia més activa quan en els propers mesos els esdeveniments es
vagin precipitant. Però sembla clar que no hi ha, ni hi haurà, ni de bon tros, una
unanimitat en contra del decantament de Catalunya cap a una via sobiranista.
Només cal seguir de prop els diversos posicionaments, declaracions, accions i silencis que s'estan produint per preveure que no serà així.
PERE-ORIOL COSTA. Catedràtic de
Comunicació UAB
Joan
A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada