Benvolguts,
De Catalunya Independència he rebut més i
complementària informació sobre el tal Fernández Díaz i la seva nissaga.
N'estic fins el collons
d'aquest "demòcrates" que diuen el que els sembla.
Qui son aquests per
opinar del que passa a les famílies Catalanes?
Els catalans tenim molt clar qui són els nostres enemics. Els
franquistes de les forces d’ocupació, que mai no han abjurat dels seus criminals
fets. El tal Fernández n’és un exemple molt clar. Franquista i fill de
franquistes que ha usat aquesta condició per mantenir-se a la cresta del poder des
del 1978, durant tota l’etapa del règim monarquico-franquista.
Fernández Díaz, el fill del
repressor
Divendres, 03 Gener 2014
Les paraules de Jorge Fernández Díaz inventant-se una suposada fractura social a Catalunya
entre partidaris i contraris de la independència són un intent del PP de provar
de convertir els seus desitjos en realitats. Després d'aquestes paraules vindran
suposats testimonis que explicaran haver viscut aquesta fractura. Tots pagats o
manipulats des del mateix Partit Popular. De casos així, i
documentats, uns quants.
El que més xoca, però, de les declaracions de
Fernández Díaz és que ell s'auto-atorgui la condició de “català mestís”, com si
fos un més dels centenars de milers de ciutadans d'altres punts de l'estat que
entre 1950 i 1970 van venir a viure als Països Catalans.
Fernández Díaz no és cap immigrant, ni fill de cap
immigrant. Ell no va venir de la misèria imposada pel
franquisme a buscar una millor vida al nostre país. Ell no es va integrar en
les classes populars catalanes. Ell era tot el contrari: el nen d'un repressor
franquista que, entre altres missions, tenia la de reprimir la immigració
d'aquella època.
Servei de repressió del barraquisme. Fou
instaurat per l'ajuntament franquista el 1949. A partir de 1957 prohibí
l'edificació de més barraques i executà diversos enderrocs a través de l'acció
de grups de la Guàrdia Urbana. Així mateix, el governador civil franquista
Acedo Colunga va ordenar deportar aquelles persones que arribaven des d'altres
punts de l'estat si arribaven sense contracte de treball.
Palau de les Missions de Montjuïc. Un
autèntic camp d'internament per on van passar més de 15.000 persones en virtut
de les ordres d'Acedo Colunga i de l'ajuntament de Barcelona. Molts altres ni
tan sols van arribar a passar-hi, essent retornats immediatament a les seves
poblacions d'origen amb el mateix tren amb què havien vingut. Fet que els
deixava encara més en l'absoluta misèria després d'haver invertit tots els seus
estalvis en poder arribar a Barcelona.
Rivera López, “el Grabao”. Guàrdia urbà d'infausta
memòria per als barraquisme de la ciutat. Els barris de barraques eren el
territori on tenia barra lliure per a enderrocar cases, deportar barraquistes,
robar, fer xantatge i, segons diuen alguns, fins i tot fer avortar dones d'una
pallissa.
Jorge Fernández Díaz és nascut a Valladolid el
1950, però ja de molt petit arriba a Barcelona. No hi
arriba després de tres dies de viatge amb “El Sevillano”, traginant maletes de
cartró i amb un paperet amb l'adreça d'algun familiar on instal·lar-s'hi al
principi. Tampoc fa el darrer tram de trajecte amb la por de ser caçat per la
policia i ser retornat al seu poble d'origen, o de ser internat al Palau de les
Missions. Res d'això. Jorge Fernández Díaz va venir a Barcelona amb 3 anys com
el que era: el fill del nou i flamant subinspector en cap de la Guàrdia
Urbana.
Eduardo Fernández Ortega. Pare dels Fernández
Díaz. Tinent coronel de cavalleria de l'exèrcit franquista. El
mateix cos que desfilà el 21 de febrer de 1939 per la Diagonal de Barcelona per
celebrar la conquesta de la ciutat. Després de la vaga de tramvies
del 1951 és el moment de renovar l'aparell repressiu de la ciutat, per fer-lo
més efectiu. Al govern civil, pel mateix motiu, nomenen a Acedo Colunga. És el
pare de l'actual ministre de l'interior qui dóna cobertura a les pràctiques de
policies com “el Grabao” i qui ordena ràtzies i internaments al Palau de les
Missions. En la mateixa època en què un tal Francisco García-Valdecasas
reprimia i expulsava estudiants des del seu càrrec de rector de la Universitat
de Barcelona. Temps després, els seus respectius fills, el Jorge i la Julia,
serien companys polítics i també destacarien en la repressió contra el poble
català. I altra vegada indiscriminadament: contra els que ja hi eren i contra
els que acabaven d'arribar.
Jorge Fernández Díaz va fer carrera política
gràcies als serveis prestats pel seu pare al franquisme. Dos anys a la
delegació del ministeri de treball de Barcelona li van servir per endollar la
seva esposa, tres germans, tres cunyats i un cosí polític. Després arribaria el
seu càrrec com a governador civil, des d'on empresonaria diverses persones per
portar una pancarta en què hi deia “Independència”.
Fernández Díaz no és cap fill de la immigració.
Fernández Díaz no és dels nostres. I no ho és, no pas perquè sigui favorable a
la unitat d'Espanya, no. No ho és perquè ell és de la casta, de la xusma, que van
enfonsar el sud de l'estat en la misèria i van imposar un règim de terror als
Països Catalans. Contra tots: contra els qui ja hi eren, contra els
qui se'n van haver d'anar i contra els qui van venir-hi fugint de la misèria
franquista.
- Delegado
provincial de Trabajo en Barcelona. (1978-1980)
- Gobernador
Civil de Asturias. (1980-1981)
- Gobernador
Civil de Barcelona. (1981-1982)
- Concejal
en el Ayuntamiento de Barcelona. (1983-1984)
- Diputado
en el Parlamento de Cataluña. (1984-1989)
- Diputado
por Barcelona en el Congreso de los Diputados. (1989-1996)
- Secretario
de Estado para las Administraciones Públicas. (1996-1999)
- Secretario
de Estado de Educación, Universidades, Investigación y Desarrollo.
(1999-2000)
- Secretario
de Estado de Relaciones con las Cortes. (2000-2004)
- Diputado
por Barcelona en el Congreso de los Diputados. (Desde 2004)
- Vicepresidente
Tercero del Congreso de los Diputados. (2008-2011)
- Ministro del Interior. (Desde 2011)
Es pot
complementar aquesta informació amb la putrefacta informació sobre la vessant nacionalcatòlica
i opusdeística del tal Fernández:
Joan
A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada