Benvolguts,
Fullejant el diari ARA mentre esmorzava he
trobat un article realment interessant que he llegit a la meva dona
i que hem comentat i hem pensat que valia la pena de compartir amb vosaltres.
Després d’esmorzar m’he instal·lat davant de l’ordinador
i he vist que l’amic Carles Marc dels GOAL ja l’havia esmentat abans que jo, de
matinada, que no deixa de ser un bon senyal...
El títol de l’article és No és por: són amenaces i està escrit per F. Xavier Vila, sociolingüista
i professor de la UB.
Un cop llegit i paït ens podem fer la reflexió
de a qui va
destinat aquest article? Va destinat al PP? NO! Va destinat a Ciutadans? NO!
Va destinat a UDC? SÍ. Va destinat al PSC(PSC-PSOE- PSOE- PSOE- PSOE-
PSOE- PSOE)? SÍ.
Va destinat a ICV? SÍ!
L’argumentari de l’articulista és irrefutable:
La causa dels nostres problemes, té agent, noms i cognoms. És qui ens amenaça: les nostres dificultats són causades per uns agents amb
noms i cognoms -polítics, alts tribunals, etc.- que s'entesten a
complicar-ne la normalitat dia a dia.
Quan es
parla del discurs
de la por s'amaga que aquest discurs es fonamenta essencialment en un reguitzell
d'amenaces que tenen uns agents concrets als quals es poden reclamar
explicacions.
I conclou dient:
És hora
doncs de palesar que el discurs unionista està assentat sobre una greu contradicció
i, per aconseguir-ho:
convé deixar de parlar
del discurs de la por i passar a parlar del discurs de l'amenaça.
Les
amenaces tenen agents a qui es pot demanar explicacions. Cal que cada expressió
d'amenaça sigui rebuda amb la simple pregunta de: "I per què?" Perquè cada
vegada que s'hi vegin enfrontats, cada cop que hagin de justificar alguna de
les seves amenaces, veuran que l'única resposta és "Per rancúnia". I la rancúnia,
l'odi i la venjança no són, de cap de les maneres, un fonament desitjable per
edificar un país, sigui el que sigui.
I ara l’article:
F. XAVIER VILA | Diari ARA
07/01/2014
No és por: són amenaces
Un dels principis bàsics de
l'anàlisi de les ideologies és que sempre cal buscar qui és el causant de les
coses, allò que en diem l' agent. En el món natural hi ha infinitat de fenòmens sense
agent humà: plou, neva, fa vent... En política, en canvi, les coses normalment no
s'escauen (jo diria: no s’esdevenen perquè sí), sinó que són provocades per algú.
Tot
sovint, però, els actors polítics miren de fer passar per impersonal allò que
té un agent concret i identificable. Impersonalitzant una agressió, els seus autors s'espolsen
les responsabilitats i aconsegueixen que siguin les víctimes les que se la
carreguin a les espatlles. Això és el que fan, per exemple, els qui
apliquen al català la qualificació de llengua minoritària. El més
problemàtic d'aquest adjectiu no és pas que faci del català una llengua menor,
sinó que, per la seva semàntica, indueix els oients a pensar que les
dificultats del català es deriven d'una tara intrínseca a la llengua mateixa
que no es pot modificar. Enfront d'aquesta percepció, ja fa dècades que
l'activisme defensa que el català, una de les 100 llengües més parlades del món
i amb un conreu de primera línia, no és una llengua minoritària sinó minoritzada
; en altres paraules, que les seves dificultats són causades per uns agents amb
noms i cognoms -polítics, alts tribunals, etc.- que s'entesten a complicar-ne
la normalitat dia a dia.
En
aquest context, sobta que s'hagi generalitzat la fórmula discurs de la por per referir-se a les repetides evocacions de desgràcies infernals que
profereixen els líders unionistes en relació amb les aspiracions de sobirania
catalanes. Més enllà de la seva eufonia (?), aquesta denominació és contraproduent a
l'hora de construir un debat racional i ben argumentat. Quan es parla del discurs de la por
s'amaga que
aquest discurs es fonamenta essencialment en un reguitzell d'amenaces que tenen
uns agents concrets als quals es poden reclamar explicacions. Sabent
qui són aquests agents, sense anar més lluny, se'ls pot demanar si ells executarien les
seves amenaces i per què ho farien. Preneu el manteniment dins la
Unió Europea com a exemple: tenint en compte que Catalunya ja compleix tots els requisits
objectius per formar-ne part, i que probablement en seria contribuent net,
l'únic motiu objectiu pel qual un nou estat català no podria integrar-s'hi amb
tota celeritat seria el veto d'Espanya. Però heus aquí que, emboirats per la
idea de la por, els nostres informadors passen per alt una vegada i
una altra la que, de fet, hauria de ser una pregunta persistent a tots els
unionistes: ¿és cert que Espanya, que aparentment tant ens estima,
intentaria perjudicar
els catalans amb el seu veto dins la Unió? ¿De debò que maldaria per impedir que entréssim a l'ONU?
¿I això per què? Per quins motius concrets? Més encara: per quina raó Espanya, amb qui tenim tants
llaços i tants interessos comuns, no hauria de ser el principal valedor de
Catalunya a Europa i al món? Que no cooperen entre ells els països
europeus malgrat les diferències que els han enfrontat al llarg de tants
segles? Per
què Espanya hauria de ser l'excepció i acarnissar-se contra els catalans?
És hora
doncs de palesar que el discurs unionista està assentat sobre una greu
contradicció i, per aconseguir-ho:
convé deixar de parlar
del discurs de la por i passar a parlar del discurs de l'amenaça.
Les
amenaces tenen agents a qui es pot demanar explicacions. Cal que cada expressió
d'amenaça sigui rebuda amb la simple pregunta de: "I per què?" Perquè
cada vegada que s'hi vegin enfrontats, cada cop que hagin de justificar alguna
de les seves amenaces, veuran que l'única resposta és "Per rancúnia". I la rancúnia,
l'odi i la venjança no són, de cap de les maneres, un fonament desitjable per
edificar un país, sigui el que sigui.
Joan
A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada