Benvolguts,
Remenant per internet he trobat aquest apunt
al directe.cat del 2007, de l’amic Hèctor López Bofill i m’ha semblat
escaient de parlar-ne vista la trista evolució dels partits polítics catalans
en aquest actual engrescador (per a molts) moment.
Algun comentari:
·
L’Hèctor i molts altres insisteixen
a dir-ne Guerra
Civil quan en el meu parer se n’ha de dir Guerra d’Espanya contra Catalunya com
Vicent Navarro n’ha dit recentment
· Recordem que és difícil d’entendre les baralles sobre “galgos y podencos”
dels membres del Consell Nacional de Catalunya que ja havien tastat
el capteniment dels caps republicans espanyols en la guerra i sobretot en la retirada:
o
En
Companys, l’Aguirre i l’Azaña havien acordat passar junts la frontera de França
i l’Azaña es va avançar (no devia voler anar amb la xusma separatista) i va
travessar la frontera tot sol...
o
L’Antonio
Machado va expressar odi al separatisme català poc abans de morir a Colliure
o
El doctor
Negrin també va expressar el mateix odi
o
El
Salvador de Madariaga, va fer tot el possible per fer la vida difícil als
exiliats catalans organitzats a Londres (més endavant va aconseguir que l’Acadèmia
sueca no concedís el premi Nobel de medecina al Dr. Trueta)
Dissabte, 14.7.2007.
Fantasies
Hèctor López Bofill
El juliol de
1940,
perduda la Guerra Civil, amb els membres del govern de la Generalitat a l’exili
i amb els nazis ocupant França, quan la derrota del catalanisme era completa
sota la bota del feixisme, a Londres, a l’única illa de democràcia que restava
a Europa, es va crear sota l’impuls de Carles Pi-Sunyer i
d’altres personalitats com Batista i Roca, el Consell
Nacional de Catalunya que pretenia mantenir la continuïtat política
i cultural del catalanisme entre els exiliats a Anglaterra.
Tot això ve a tomb perquè de la lectura de diversos actes organitzats pel Consell Nacional mentre els alemanys ja estaven a punt de bombardejar Londres i quan Catalunya semblava una atlàntida inundada en el fossar de la barbàrie franquista, els representants del Consell Nacional es dedicaven a discutir, tot pressuposant la derrota del feixisme i el retorn de la democràcia a l’Estat Espanyol, si calia recuperar les institucions d’acord amb la legalitat republicana i estatutària o si Catalunya havia d’integrar-se sota complexes fórmules federals o confederals en una unió ibèrica.
L’escena em sembla prou grotesca com per constatar aquesta tendència gairebé endèmica del catalanisme d’enredar-se en discussions refinades i bizantines quan s’està postrat davant d’una situació de força aclaparadora. Mentre la derrota era total, els membres del Consell Nacional de Catalunya ja donaven per fet que el feixisme s’esvairia gairebé per art de màgia a Europa, que a Franco se’l foragitaria inexorablement i que només restava discutir alguns detalls intel·lectuals de l’encaix polític del país en una confederació marcada per la pau i la concòrdia.
Salvant les distàncies, no deixo de pensar en el Consell Nacional de Londres cada cop que reviso les sofisticades discussions sobre democràcies federals plurinacionals, sobre espais de sobirania sense Estat propi, sobre el patriotisme social i la pluja fina per assolir una majoria social, i continuo constatant que tot plegat demostra que continuem aferrant-nos a fórmules retòriques i vàcues per tal d’encobrir la nostra inanitat i, el que és pitjor, per no reconèixer que amb Espanya la relació nacional que mantenim continua essent una relació de dominació, el record d’un acte de violència originària, que no es podrà contrarestar només amb bones paraules (ja ho va demostrar el procés estatutari) sinó amb factors de poder que preparin el terreny per un gest rupturista.
Hèctor López BofillTot això ve a tomb perquè de la lectura de diversos actes organitzats pel Consell Nacional mentre els alemanys ja estaven a punt de bombardejar Londres i quan Catalunya semblava una atlàntida inundada en el fossar de la barbàrie franquista, els representants del Consell Nacional es dedicaven a discutir, tot pressuposant la derrota del feixisme i el retorn de la democràcia a l’Estat Espanyol, si calia recuperar les institucions d’acord amb la legalitat republicana i estatutària o si Catalunya havia d’integrar-se sota complexes fórmules federals o confederals en una unió ibèrica.
L’escena em sembla prou grotesca com per constatar aquesta tendència gairebé endèmica del catalanisme d’enredar-se en discussions refinades i bizantines quan s’està postrat davant d’una situació de força aclaparadora. Mentre la derrota era total, els membres del Consell Nacional de Catalunya ja donaven per fet que el feixisme s’esvairia gairebé per art de màgia a Europa, que a Franco se’l foragitaria inexorablement i que només restava discutir alguns detalls intel·lectuals de l’encaix polític del país en una confederació marcada per la pau i la concòrdia.
Salvant les distàncies, no deixo de pensar en el Consell Nacional de Londres cada cop que reviso les sofisticades discussions sobre democràcies federals plurinacionals, sobre espais de sobirania sense Estat propi, sobre el patriotisme social i la pluja fina per assolir una majoria social, i continuo constatant que tot plegat demostra que continuem aferrant-nos a fórmules retòriques i vàcues per tal d’encobrir la nostra inanitat i, el que és pitjor, per no reconèixer que amb Espanya la relació nacional que mantenim continua essent una relació de dominació, el record d’un acte de violència originària, que no es podrà contrarestar només amb bones paraules (ja ho va demostrar el procés estatutari) sinó amb factors de poder que preparin el terreny per un gest rupturista.
Joan
A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada