Benvolguts,
El diari El Punt/Avui està presentant un
magnífic i esfereïdor relat del final de la guerra del 1936-1939 d’Espanya
contra Catalunya.
Avui mostrem dos articles: La 5a columna: l'enemic interior, i Josep
Bertran i Musitu, un model de català feixista.
Per a mi,
que vaig néixer un any abans dels fets que relata el diari avui i que vaig
viure tot el drama familiar i nacional de la Catalunya ocupada, són documents
molt valuosos. I indispensables per tal que qualsevol català que hagi viscut i nascut a Catalunya,
com sol dir el President Pujol, tingui un tercer
atribut que és comprendre i divulgar que Catalunya va ser ocupada en
el primer moment per l’Exèrcit espanyol, pels falangistes, pels requetès, per
les tropes legionàries italianes, per la Legión, pels Regulares i prèviament
havia sigut bombardejada per la Legió Cóndor de l’Alemanya Nazi i pels
bombarders de l’Aviació Legionaria Italiana degudament beneits pel Papa Pius
XI, amb el seu secretari d’Estat, Pacelli, futur Pius XII. I no oblidar-ho ni perdonar mai als que havien fet aquell
terrible esborranc a un país pacífic com Catalunya. I l’ocupació va
durar 40 anys!
Avui parlem però de la reraguarda, d’enemics
interiors, de cinquena columna, de feixistes catalans traïdors al seu país:
· Els espies franquistes presents
arreu de Catalunya i el sud de França van ser decisius per al triomf dels
facciosos
· Només a Barcelona,van aportar
dades precises de més de dos-cents punts a bombardejar
· L'eficàcia dels bombardejos
italians i de l'avanç feixista no hauria estat tan demolidora sense l'ajut
inestimable de centenars de catalans que actuaven com espies franquistes
Capítol
18. 8 de gener del 1939
La 5a columna: l'enemic interior
08/01/14 02:00 - Germà Capdevila Capítol 18
L'eficàcia dels bombardejos italians i de
l'avanç feixista no hauria estat tan demolidora sense l'ajut inestimable de
centenars de catalans que actuaven com espies
franquistes
Érem a l'any 1937. Era el segon de l'Alzamiento, la rebel·lió feixista
contra la democràcia espanyola que liderava el general Franco. Des de
Catalunya, la resposta al cop d'estat havia estat contundent, i el govern del
país havia reaccionat amb tota l'eficàcia que permetien els esdeveniments per
reconduir amb penes i treballs la reacció revolucionària a l'aixecament militar
i canalitzar l'esforç necessari per fer front a un desafiament que feia
perillar el somni republicà. El conflicte havia derivat en una guerra en tota regla,
amb dos exèrcits enfrontats en una lluita fratricida. La Generalitat, en una
acció coordinada pel conseller Tarradellas, havia bastit en un temps rècord una
indústria de guerra potent i efectiva en les fàbriques col·lectivitzades arreu
de Catalunya.
Ni
Bonds ni Mata Haris
Els espies i informants franquistes presents arreu de Catalunya i el sud de França van ser un factor decisiu per al triomf definitiu del
feixisme a l'Estat espanyol, però no responien a la visió romàntica
o hollywoodiana de
l'espionatge. No hi trobarem James Bonds ni Mata Haris, sinó gent ordinària i
corrent que senzillament informava sobre el que veia al seu voltant. Un votant de la dreta de tota la vida, un membre de la patronal
espantat per la revolució anarquista, una dona amb família a la zona dels nacionals o simplement un home
qualsevol sense escrúpols venent informació a canvi de diners o articles
escassos en temps de guerra. Perfils com aquests són els que es
troben en les llistes d'informants i espies trobats al arxius militars
espanyols, però també francesos, alemanys i àdhuc soviètics.
“Convindria un segon bombardeig a la fàbrica del carrer
Nàpols”, diu amb una precisió esfereïdora un cable
conservat als arxius militars espanyols enviat des de Barcelona, que a
continuació descriu amb tot detall els efectes del bombardeig anterior, les
destrosses causades i el nombre de morts ocasionats.
El 30 d'octubre del 1937 es va rebre a Irun un informe amb
mapes detallats de Lleida, amb localització exacta dels edificis més
importants: correus, comissaria de la Generalitat, casa del poble de la UGT,
estat major de l'exèrcit de l'est, Escola del Treball, etcètera, i es va
informar del lloc exacte on hi havia una guarnició de 1.500 homes sense cap
defensa antiaèria.
Són només dos exemples de milers de cables,
informes i comunicacions xifrades enviades al comandament central de l'exèrcit
rebel, i en molts casos directament al mateix Franco.
Des
de fora, també
La xarxa d'espies no només feia feina des de
l'interior de Catalunya, infiltrats en les forces armades, en les institucions,
en els sindicats i en les entitats, sinó que també treballava des de
l'exterior, especialment des de les zones frontereres.
Molt intensa va ser l'activitat des de
Marsella, on Cambó i March pagaven de la seva butxaca els pisos on s'allotjaven
informants i espies, i es feien càrrec de les despeses. Entre aquests informants trobem, per exemple, Josep Pla, que
passava les tardes a les cantines del port xerrant i pagant les copes dels
mariners i els estibadors, tot obtenint informació clau sobre els vaixells que
partien cap a Barcelona amb subministraments i queviures. La seva dona, Adi
Enberg, era la secretària personal de l'esmentat Josep Bertran i Musitu. Qui l'havia
proposat per aital feina era un altre membre de la xarxa, el periodista Carles
Sentís.
El grup també comptava amb elements
perillosos, encarregats de l'acció directa, com ara la col·locació de bombes
als vaixells al mateix port, o els atemptats perpetrats per atribuir-los als rojos, tesis que eren sostingudes per
la premsa francesa de dretes pagada per March, amb l'objectiu de minar el
suport de l'opinió pública francesa a la causa republicana.
Un
element clau
Es pot qualificar de decisiva la feina dels
espies catalans de Franco, la quinta
columna, segons la terminologia encunyada pel general Mola per
referir-se al suport interior rebut pels franquistes en el seu avanç sobre
Madrid el 1936, que se sumava com una cinquena columna a les quatre d'insurrectes
que avançaven cap al nord per caure sobre la capital de la República. Només en
el cas de Barcelona, van aportar dades precises de més de dos-cents punts a
bombardejar, que van causar més de tres mil morts.
Josep Bertran i Musitu, un model de català feixista
08/01/14
02:00 -
Possiblement el català amb la responsabilitat més àmplia i clara en el
bastiment de la xarxa d'informants i espies a Catalunya i el sud de França va
ser l'advocat barceloní Josep Bertran i Musitu, un personatge que podria
encarnar el model paradigmàtic del català franquista, amb un cursus honorum impecable. Juntament
amb el general Mola, va crear el SIFNE, Servicio
de Información de la Frontera Norte de España, un organisme de
intel·ligència i espionatge que va tenir un paper molt important en el curs de
la guerra.
Bertran
i Musitu era un dels fundadors de la Lliga Regionalista i havia estat ministre
de Gràcia i Justícia amb Alfons XIII i sotssecretari de Finances en el
ministeri de Francesc Cambó a Madrid. Entre el 1905 i el 1923 va obtenir l'acta
de diputat a Corts per Barcelona en cinc ocasions consecutives. A partir del 1919,
va organitzar les partides de pistolers que responien amb violència la creixent
influència del sindicalisme i l'anarquisme, especialment durant la dictadura de
Primo de Rivera. La influència i l'estil de gàngster de Bertran i
Musitu el van fer molt influent en els cercles de la patronal i la burgesia
catalana. Es deia aleshores que entre els pistolers a les ordres de Bertran
fins i tot es podia trobar dos generals destinats a la capital catalana.
A partir
del 1936, es va alinear immediatament amb els colpistes. D'acord amb Franco i Mola, va viatjar a Berlín,
on els serveis secrets alemanys el van entrenar en criptografia, radiotelegrafia,
psicologia, psiquiatria i tècniques d'espionatge en un temps rècord. En tornar,
va controlar des del centre del SIFNE de Marsella tota la xarxa catalana
d'espies i informadors. La seva adscripció a la causa franquista era
d'un fanatisme tan gran que, en saber que la seva finca familiar –al barri del
Putxet de Barcelona– havia estat destinada al Ministeri de la Guerra, va enviar
a Burgos un plànol detallat de la propietat perquè fos bombardejada.
La seva
fidelitat feixista va ser premiada amb escreix per Franco. Un cop acabada la
guerra, va ser designat president de la companyia cimentera Asland, que es
faria d'or proveint el formigó per a la reconstrucció d'infraestructura i
l'aixecament de pantans arreu de l'Estat espanyol. De fet, la majoria dels espies
i informadors de Franco a Catalunya van ser recompensats amb càrrecs rellevants
en l'administració, els mitjans de comunicació, l'àmbit empresarial i el
financer.
Joan
A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada