En tot l’any passat han sortit articles sobre
l’Eugeni Xammar, diplomàtic, escriptor i periodista itinerant del que en la
seva pàgina a la viquipèdia en diu el següent:
Eugeni Xammar i Puigventós (Barcelona, 17 de gener
de 1888 - L'Ametlla del Vallès, 5 de
desembre de 1973)[1]
fou un periodista
cosmopolita, diplomàtic de carrera i traductor poliglota (parlava set
llengües i n'escrivia cinc) que visqué la major part de la seva vida fora de
Catalunya fent de corresponsal a Europa durant els convulsos anys de la Primera i la Segona Guerra Mundial.
Va treballar com a corresponsal
a Buenos
Aires, París,
Madrid, Londres, Berlín, Washington
DC o Ginebra
i va viatjar a Itàlia,
Rússia o Àustria
entre altres. Com a corresponsal va col·laborar principalment amb mitjans
catalans escrivint en català, com ara La
Publicitat, La Veu de Catalunya o la revista Mirador,
una activitat complementada amb col·laboracions en castellà a mitjans
sud-americans i amb el diari madrileny Ahora.
El seu domini de les llengües li va permetre treballar com a traductor per a
organismes internacionals com l'ONU, l'OMS,
el Banc
Mundial i la FAO.
Sempre compromès amb la República i amb el govern de la Generalitat de Catalunya, del qual va
ser-ne representant a París durant la postguerra al servei del president
Irla, el seu compromís li suposaria la represàlia franquista i
l'extradició, així com la desaparició del seu nom i la seva obra com a
referents del periodisme avançat que va practicar. Això el va fer invisible per
a tota una generació d'estudiants fins que no es van publicar les seves
memòries pòstumes a meitat dels anys 1970.
Xammar es definia a si mateix com un demòcrata,
republicà i catalanista. Afirmà: «tractant-se
de Catalunya jo no he pres mai precaucions». Va ser molt crític amb
aquells que, partint de posicionaments com el seu, van ser «no bel·ligerants»
amb el règim franquista de postguerra, com ara els
intel·lectuals col·laboradors de la revista Destino, tot i ser considerada un referent
liberal, catalanista i democràtic de l'època.
En la seva secció Cantus Firmus de la darrera
pàgina de l’ARA del 7 de gener en Salvador Cardús parla d’Eugeni Xammar. Explica que Xammar
a les seves Memòries mostra amb cruesa el perfil de molts personatges de
l’època entre ells Eugeni d’Ors. Es pregunta qui farà el paper de
Xammar per explicar la nostra època actual. La meva modesta opinió és que l’Hèctor López
Bofill ja està fent aquesta feina:
http://reflexionsjafores.blogspot.com.es/search?q=Bofill
El Xammar que esperem
SALVADOR
CARDÚS | Actualitzada el 07/01/2014 00:00
A
l'octubre es va presentar a l'Ametlla del Vallès l'Any Xammar, que commemorarà,
fins a finals del 2014, els 125 anys del naixement -i els 40 de la mort- del
gran periodista Eugeni Xammar (1888-1973). La lectura dels seus articles i cròniques periodístiques
és un exercici alhora literàriament plaent, intel·lectualment estimulant i
professionalment exigent. Vist el temps que s'acosta, és més que recomanable
prendre'l d'exemple tant a l'hora de reflexionar sobre l'ofici de periodista
com sobre quines són les exigències del compromís patriòtic.
Afortunadament, d'ell disposem d'una excel·lent autobiografia, Seixanta anys d'anar pel món
(Quaderns Crema, 2007); d'una imprescindible biografia de Quim Torra, Periodisme? Permetin! La vida i els articles
d'Eugeni Xammar (Símbol Editors, 2008), i, esclar, de diversos reculls
d'articles com els publicats amb el títol Periodisme (Quaderns Crema, 1989).
TOTES
AQUESTES circumstàncies
m'han dut a començar l'any amb la relectura de l'autobiografia abans esmentada,
fruit de la transcripció d'unes llargues converses amb el seu amic Josep Badia
i Moret. No faré pas ni un comentari general del llibre, ni entraré a valorar
la figura d'Eugeni Xammar, cosa de la qual ja s'ocupen amb excel·lència els qui
de veritat són competents per fer-ho. Però sí que, encara que pugui semblar un consideració
relativament marginal -i probablement induït per algunes circumstàncies
d'actualitat-, voldria parar atenció a un dels trets que caracteritzen les
reflexions del periodista. Em refereixo al seu coratge per desemmascarar, amb
cruesa irònica, els perfils d'alguns dels personatges més destacats del seu
temps.
ES
PODRÀ DIR QUE quan Xammar dicta les seves memòries, poc abans de morir i amb més de
vuitanta anys, es pren unes llicències crítiques que difícilment s'hauria pogut
permetre en els seus anys de joventut. No en tinc prou coneixement per
afirmar-ho, però diria que aquesta llibertat d'esperit el va acompanyar sempre
i que és precisament la clau del valor de tota la seva obra. Sigui com sigui,
el cas és que el periodista és capaç, en unes breus pinzellades sobre
personatges famosos, de situar-los en el context de la seva condició més
humana, fet que fa més comprensible la seva trajectòria professional, política
o intel·lectual. Em ve al cap ara mateix aquella referència a Eugeni d'Ors, que
acabava d'arribar després d'una estada a París, i de qui escriu: "Gran
comediant des de la seva primera joventut, va tornar a Barcelona [...] portador
d'un llibre [ Les liaisons dangereuses
] que totes les modistetes de França llegien i rellegien des de feia cent anys
i al qual
ell atribuïa una importància capital fins a fer-ne la clau de les portes d'un
món nou, en què els sentiments simulats tenien més importància que els
autèntics i la virtut, sense deixar de ser virtut, convivia amb l'adulteri. Un
món, podríem dir -rebla Xammar-, fet a la mida d'Eugeni d'Ors". Patapam!
LA
LECTURA d'aquestes
"malícies" tan esclaridores de Xammar sobre els perfils de persones
reconegudes del seu temps, em fa pensar en les que caldrà escriure dels
personatges actuals. Penso en el coratge i la llibertat que cal per desinflar
les bombolles que aguanten la fama immerescuda de determinats personatges o per
fer justícia als que arrosseguen desconfiances injustes. Però és
cert que el desemmascarament en viu i en directe de les bombolles forma part
del mateix combat per les hegemonies acadèmiques, polítiques i professionals,
i, per tant, és poc creïble. Caldrà deixar passar el temps i, d'aquí uns quants anys,
tenir la fortuna de poder llegir el Xammar de l'època per descobrir quines han
estat les veritables fortaleses i les grans mentides dels temps que estem
vivint.
Joan
A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada