Benvolguts,
No sé si ho
recordeu, però jo sempre he escrit les sigles del PSC, com una derivació, PSC(PSC-PSOE-PSOE-PSOE-PSOE-PSOE-PSOE)
de les que realment tenia al començament: PSC(PSC-PSOE). El –PSOE primer gol,
per cert!
He trobat apunts interessants al Bloc Reflexions,
reflex de cada moment polític des de fa 4 anys:
TONI SOLER. 16/11/2013
· No sé si l'estratègia de Navarro donarà algun
resultat. Però seguir simulant que el PSC està a favor del dret a decidir dels
catalans és una estafa intolerable.
“¿Por
qué ha renunciado el PSC a llevar la marca PSOE? ¿Qué hace que el PSC arrase en
generales y ‘desaparezca’ en autonómicas?
Joan A. Forès 29/11/10
Si
ens pensem que el PSC és unitari ens equivoquem i si creiem que la part més
important és la catalanista, també ens equivoquem.
Triginer,
en este asunto, también lo tiene claro: “Hay que hablar de los problemas de la
gente” y no ir con la ideología (o el nacionalismo) puerta a puerta y como acción de
gobierno, remarcó.”
31/07/2011
Sobre la relació Catalunya-Espanya, el
moviment ha conclòs que cal revisar el
model d'estat per transformar-lo en un estat federal a través de la reforma
de la Constitució, aconseguir 'la distinció real entre PSC i PSOE per
aconseguir una major identitat del PSC', treballar 'per aconseguir més
respecte' per part dels socialistes espanyols en la defensa dels interessos
catalans. Part d'això
s'aconseguiria a través de la constitució d'un grup parlamentari propi,
sostenen.
I a
l’endemà:
1
d’agost 2011. El PSOE recorda al PSC que per a poder tenir grup propi al
Congrés els fa falta el seu vistiplau
Madina
explica que el reglament intern del partit dicta que tots els diputats han de
votar 'igual'
08/11/2012
Victor Alexandre.
08/11/2011
I és que
comença a ser difícil trobar catalans que no sàpiguen que la Constitució-trampa espanyola és una presó de
pobles i que el PSOE és un partit nacionalista espanyol amb diputats catalans
que voten al costat del Partit Popular en contra dels interessos de Catalunya a
Madrid i a Brussel·les.
Per
tant, a qui pot estranyar que la caiguda del Partit Socialista en cada nou
cicle electoral sigui més vertiginosa que l'anterior?
Vicent Partal
24/08/13.
Si el
PSC havia sempre ajudat el PSOE amb els seus vots, indispensables pel PSOE molt
sovint, ara aquesta aportació s’ha acabat. I el PSOE trontollarà i molt. I el
PSC quedarà desarborat i la seva trajectòria el portarà cap el feixisme,
com en Partal, magistralment, ens explica.
I segueix in aeternum!
Avui en
Pere Cardús fa un minuciós i brillant article explicant el perquè de les
relacions dins dels partits catalans i el perquè de les relacions entre els
partits catalans, apuntant en tots els casos al PSC(PSC-PSOE-PSOE-PSOE-PSOE-PSOE-PSOE):
Pere
Cardús
16.01.2014
Pere Navarro té un pla
El
desvetllament de la consciència catalana i el procés polític consegüent porten
els partits a abandonar la indefinició i les mitges tintes.
Iceta,
Zaragoza, Lucena, Balmón i companyia pensen en termes de cost d'oportunitat:
saben que mantenir el regne de taifes els passaria una factura molt pitjor.
Navarro
i els seus no volen ni independència, ni federalisme, ni cap avenç en
l'autogovern català.
Pere Navarro sap prou què fa. Sembla
una broma, però no ho és. No improvisa. No s'equivoca. Té un objectiu clar i
està determinat a aconseguir-lo. Un pla i un equip. No l'aturen ni els millors
consells ni les pressions més fortes. No s'hi valen precs ni preguntes. La
decisió ja ha estat presa i no la canviarà. No té por i està disposat a arribar
fins al final.
El desvetllament de la consciència catalana i el procés polític consegüent porten els partits a abandonar la indefinició i les mitges tintes. Evidentment, parlo de la indefinició sobre el futur nacional de Catalunya. Quan la decisió col·lectiva era lluny i alguns la veien pràcticament impossible, la indefinició no penalitzava els partits. La puta i la Ramoneta eren fenomenals per a anar tirant. Probablement era un valor positiu. Els partits podien no resoldre aquesta qüestió i els punts de vista diferents dins les seves files eren bàsicament un ornament graciós. Però ha arribat el moment de decidir i no s'hi val al discurs imprecís o poc definit.
Convergència va deixar l'ambigüitat fa un parell d'anys o tres i va optar per la independència. ERC va abandonar aquells festeigs amb el federalisme de l'Espanya plural de Zapatero ja fa uns quants anys. La CUP no l'ha gastada mai, l'ambigüitat, i ara potser li cal abandonar una certa rigidesa que no li fa cap favor --ni tampoc al procés d'independència--. ICV mira de guanyar temps i ajorna tant com pot la decisió. Però és difícil de pensar que podrà mantenir la indefinició fins a l'últim moment. El mínim lideratge polític que cal per a continuar pintant alguna cosa ho desaconsella. Unió tampoc no és capaç de sortir de l'atzucac on va entrar per no haver sabut entendre els nous temps (en aquest cas cal assenyalar clarament els màxims dirigents... perquè la base ja ha votat clarament en alguns congressos i consells nacionals). El PP i Ciutadans també han abandonat les posicions conciliadores, si és que n'havien tingut mai.
Per evitar la desaparició, el PSC de Navarro sap que ha de recomençar. Ha de fer net. El sector espanyolista ha guanyat els darrers congressos --força mancats de rigor democràtic i poc representatius de la composició de les bases del partit--. Ha guanyat i té tot el dret d'imposar la seva línia política. Totes les enquestes els pronostiquen un descens humiliant a les pròximes eleccions, municipals i parlamentàries. Però Iceta, Zaragoza, Lucena, Balmón i companyia pensen en termes de cost d'oportunitat. I saben que mantenir el regne de taifes els passaria una factura molt pitjor. Quin és el càstig per a una línia unionista dura? Quin és el càstig per a l'olla de grills? Cap partit que estimi el seu futur no pot acabar aquest any sense una posició clara i homogènia sobre el futur de Catalunya. Prendrem la decisió més important de la història del país. Ningú no entendrà que un partit no tingui una proposta concreta per al futur col·lectiu. I Navarro i els seus no volen ni independència, ni federalisme, ni cap avenç en l'autogovern català. Estan decidits a torpedinar qualsevol pas en aquesta direcció.
Descartada la via sobiranista, el dilema del grup dirigent del PSC era mirar de mantenir un cor de veus plurals en pro de l'essència històrica del partit --i ser castigats pràcticament fins a la desaparició--, o tancar files i desfer-se dels crítics esperant que passés la tempesta, ni que això els aboqués a una marginalitat de futur desconegut. Els capitans del partit ja han decidit --acompanyats, apadrinats o empesos per Rubalcaba, no cal dir-ho-- i s'estimen més ser pocs però ben avinguts. La decisió l'han presa en veient-se atrapats entre la puixança de Ciutadans, a la banda unionista, i l'expansió d'ERC, a la banda de l'esquerra.
El postpujolisme, encara que es faci estrany de parlar-ne ara, sembla que liquidarà abans el PSC que no pas CiU. Mentre hi havia un enemic, la unitat i la pinya eren necessàries. Quan hi va haver poder i cadires, també s'imposava un silenci que, en acabar-se el repartiment de càrrecs, s'ha trencat. Ara tothom vol dir-hi la seva. Hom podria pensar que contra Mas s'hauria d'imposar un nou silenci-unitat de resistència, però el procés d'independència no ho ha permès. Al PSC hi ha força gent que es creu el país i que sap que no hi ha futur sense llibertat. I quan arriba l'hora de prendre la decisió, aquesta gent no vol ser còmplice d'una mort col·lectiva. Alguns ja han fugit o han estat foragitats de la nova delegació del PSOE a Catalunya --que en aquests darrers congressos va guanyar la possessió de les sigles PSC--. Alguns altres n'acabaran marxant i cerquen la manera més intel·ligent de fer-ho.
S'ha acabat el temps de la indefinició sobre el futur de Catalunya. Potser perquè tenen una dimensió més gestionable, Unió i ICV no han sofert la dissidència interna i la cosa no els ha passat factura. Però no podran acabar el 2014 sense prendre partit i concretar. Tinc la impressió que es decantaran a favor de la independència. En canvi, el PSC ja ha decidit. Serà a la trinxera del PP i Ciutadans contra la voluntat sobirana de Catalunya. Navarro no vol cap referèndum. Iceta no vol dret de decidir. Lucena no vol sobirania catalana. Sí que volen continuar controlant el partit i apartaran del camí tothom qui els faci nosa. L'estratègia és aquesta: replegament. Tàctica d'autoprotecció i defensa davant l'amenaça. Més val pocs que no pas mal avinguts. Ho han decidit. Preneu lloc i observeu, que comença l'espectacle.
perecardus@mesvilaweb.catEl desvetllament de la consciència catalana i el procés polític consegüent porten els partits a abandonar la indefinició i les mitges tintes. Evidentment, parlo de la indefinició sobre el futur nacional de Catalunya. Quan la decisió col·lectiva era lluny i alguns la veien pràcticament impossible, la indefinició no penalitzava els partits. La puta i la Ramoneta eren fenomenals per a anar tirant. Probablement era un valor positiu. Els partits podien no resoldre aquesta qüestió i els punts de vista diferents dins les seves files eren bàsicament un ornament graciós. Però ha arribat el moment de decidir i no s'hi val al discurs imprecís o poc definit.
Convergència va deixar l'ambigüitat fa un parell d'anys o tres i va optar per la independència. ERC va abandonar aquells festeigs amb el federalisme de l'Espanya plural de Zapatero ja fa uns quants anys. La CUP no l'ha gastada mai, l'ambigüitat, i ara potser li cal abandonar una certa rigidesa que no li fa cap favor --ni tampoc al procés d'independència--. ICV mira de guanyar temps i ajorna tant com pot la decisió. Però és difícil de pensar que podrà mantenir la indefinició fins a l'últim moment. El mínim lideratge polític que cal per a continuar pintant alguna cosa ho desaconsella. Unió tampoc no és capaç de sortir de l'atzucac on va entrar per no haver sabut entendre els nous temps (en aquest cas cal assenyalar clarament els màxims dirigents... perquè la base ja ha votat clarament en alguns congressos i consells nacionals). El PP i Ciutadans també han abandonat les posicions conciliadores, si és que n'havien tingut mai.
Per evitar la desaparició, el PSC de Navarro sap que ha de recomençar. Ha de fer net. El sector espanyolista ha guanyat els darrers congressos --força mancats de rigor democràtic i poc representatius de la composició de les bases del partit--. Ha guanyat i té tot el dret d'imposar la seva línia política. Totes les enquestes els pronostiquen un descens humiliant a les pròximes eleccions, municipals i parlamentàries. Però Iceta, Zaragoza, Lucena, Balmón i companyia pensen en termes de cost d'oportunitat. I saben que mantenir el regne de taifes els passaria una factura molt pitjor. Quin és el càstig per a una línia unionista dura? Quin és el càstig per a l'olla de grills? Cap partit que estimi el seu futur no pot acabar aquest any sense una posició clara i homogènia sobre el futur de Catalunya. Prendrem la decisió més important de la història del país. Ningú no entendrà que un partit no tingui una proposta concreta per al futur col·lectiu. I Navarro i els seus no volen ni independència, ni federalisme, ni cap avenç en l'autogovern català. Estan decidits a torpedinar qualsevol pas en aquesta direcció.
Descartada la via sobiranista, el dilema del grup dirigent del PSC era mirar de mantenir un cor de veus plurals en pro de l'essència històrica del partit --i ser castigats pràcticament fins a la desaparició--, o tancar files i desfer-se dels crítics esperant que passés la tempesta, ni que això els aboqués a una marginalitat de futur desconegut. Els capitans del partit ja han decidit --acompanyats, apadrinats o empesos per Rubalcaba, no cal dir-ho-- i s'estimen més ser pocs però ben avinguts. La decisió l'han presa en veient-se atrapats entre la puixança de Ciutadans, a la banda unionista, i l'expansió d'ERC, a la banda de l'esquerra.
El postpujolisme, encara que es faci estrany de parlar-ne ara, sembla que liquidarà abans el PSC que no pas CiU. Mentre hi havia un enemic, la unitat i la pinya eren necessàries. Quan hi va haver poder i cadires, també s'imposava un silenci que, en acabar-se el repartiment de càrrecs, s'ha trencat. Ara tothom vol dir-hi la seva. Hom podria pensar que contra Mas s'hauria d'imposar un nou silenci-unitat de resistència, però el procés d'independència no ho ha permès. Al PSC hi ha força gent que es creu el país i que sap que no hi ha futur sense llibertat. I quan arriba l'hora de prendre la decisió, aquesta gent no vol ser còmplice d'una mort col·lectiva. Alguns ja han fugit o han estat foragitats de la nova delegació del PSOE a Catalunya --que en aquests darrers congressos va guanyar la possessió de les sigles PSC--. Alguns altres n'acabaran marxant i cerquen la manera més intel·ligent de fer-ho.
S'ha acabat el temps de la indefinició sobre el futur de Catalunya. Potser perquè tenen una dimensió més gestionable, Unió i ICV no han sofert la dissidència interna i la cosa no els ha passat factura. Però no podran acabar el 2014 sense prendre partit i concretar. Tinc la impressió que es decantaran a favor de la independència. En canvi, el PSC ja ha decidit. Serà a la trinxera del PP i Ciutadans contra la voluntat sobirana de Catalunya. Navarro no vol cap referèndum. Iceta no vol dret de decidir. Lucena no vol sobirania catalana. Sí que volen continuar controlant el partit i apartaran del camí tothom qui els faci nosa. L'estratègia és aquesta: replegament. Tàctica d'autoprotecció i defensa davant l'amenaça. Més val pocs que no pas mal avinguts. Ho han decidit. Preneu lloc i observeu, que comença l'espectacle.
Joan
A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada