Benvolguts,
En la darrera reunió quinzenal dels GOAL, en Manel: comenta que s’ha accentuat la infiltració
d’espies del govern espanyol per rebentar el procés, una cosa que s’està bastint
des de fa molt de temps però que ara s’ha accentuat. Que és un
aparell repressiu i que estan acostumats des de segles i segles, des de que hi
ha l’Estat espanyol.. Recomana l’article de l’Héctor López Bofill : “Polítiques
d’Estat” que parla sobre el tema i també recomana en Miquel Sellarés
que també és bon coneixedor d’aquestes
cinquenes columnes que ens envaeixen...
Vegem l’article
esmentat:
Polítiques d'Estat
08/01/14
02:00 - Hèctor López Bofill
Seria
“la fractura” que imagina el ministre de l'Interior en els seus deliris
Abans
del cicle de manifestacions que s'encetà l'11 de Setembre de 2012 gosaria
afirmar que el
principal acte de sobirania que s'ha produït en la Catalunya
autonòmica, i tal vegada l'únic impulsat per representants de les institucions
catalanes, fou la
reunió entre Josep-Lluís Carod-Rovira i Jaume Renyer i Alimbau amb la cúpula
d'ETA el gener de 2004, ara fa, doncs, deu anys. Aquest gest,
durament criticat no sols des de l'espanyolisme sinó també pel catalanisme (i
que fins i tot alguns independentistes encara posseïts per una “síndrome
d'Estocolm” varen entomar amb reserves) va significar un gest de desvinculació
d'Espanya per impulsar una política exterior pròpia sobre un conflicte que
afectava Catalunya. Es va tractar, en definitiva, d'exercir una política d'estat.
Com es va veure, la revelació de la reunió era molt més del que el govern
espanyol i el sucursalisme català (aquest sucursalisme que ara s'està
desintegrant) estaven disposats a assumir i van respondre amb una campanya
ferotge que va forçar la dimissió dels dos protagonistes catalans dels seus
càrrecs, Carod-Rovira va abandonar la conselleria en cap tot just unes setmanes
després d'haver-ne pres possessió i Renyer va perdre la condició de membre del
consell consultiu.
Les conseqüències a curt i llarg
termini de l'acte, però, van resultar molt positives per a l'independentisme i
per a la pau. ERC, amb Carod-Rovira de cap de cartell, va obtenir uns mesos després
els que de moment continuen essent els seus millors resultats electorals d'ençà
de 1978: més de
652.000 vots i 8 diputats al Congrés, es va segellar la treva d'ETA a Catalunya
(els negociadors havien fet prevaldre els interessos del seu país) i es va
aprofundir en la singladura cap al cessament definitiu de l'acció armada que
culminaria l'octubre de 2011.
El
rotund triomf de la via democràtica i pacífica en la reivindicació sobiranista
tant a Catalunya com a Euskadi, una reivindicació que en el cas català està
assolint nivells hegemònics, va tenir un dels seus moments germinals en aquell
viatge en algun punt del Rosselló. Per això la caverna mediàtica espanyolista, amb l'actitud
miserable que la caracteritza, malda per relacionar el procés català amb el
terrorisme d'ETA tot apuntant cap a alguns dirigents del moviment
independentista català, entre ells Jaume Renyer, sense entendre que tota
l'operació que busquen estigmatitzar va representar, de fet, la superació de la
violència en la solució dels contenciosos nacionals oberts a l'Estat.
El deler
que expressa l'espanyolisme per destapar els vincles entre sectors de
l'independentisme català i el món de la lluita armada transmet la desesperació
de no saber com gestionar ni com deslegitimar una demanda purament democràtica.
No cal dir que, a tenor de la bilis que supuren els articles al·ludits i les suposades
investigacions de l'aparell de l'Estat, res no complauria més els guardians de la unitat nacional que
el procés català es desboqués en un conflicte d'alta intensitat. Seria
l'excusa perfecta per activar els mecanismes repressius constitucionalment
previstos amb tota la seva contundència sense desvetllar massa reticències
entre la comunitat internacional. Seria “la fractura” que imagina el ministre de l'Interior,
Jorge Fernández Díaz, en els seus deliris, però no sols la fractura social de
la qual en parla ja sense embuts, sinó la guerra larvada, l'enfrontament
directe, l“Ulster” als quals també tan els agrada referir-s'hi a Alícia
Sánchez-Camacho i Jordi Cañas.
El risc immediat és que davant la
impotència de no trobar els brots de violència se'ls inventin i que llencin la
càrrega igualment sobre la base de la mentida i de la tergiversació. La qüestió serà si els
representants de la societat catalana davant l'envestida es limiten a parar
l'altra galta o aposten per veritables polítiques d'Estat. I segurament
aquestes polítiques, així com l'assoliment de la plena sobirania, exigirà molt
més que una consulta i que la demanda de celebrar-la.
Joan
A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada