Benvolguts,
10 de gener de 2014
Avui us presento dos apunts
sobre el mateix tema: El naixement d’Eslovènia
com a nació europea integrada a la UE. El primer apunt és del directe.cat i
ens remet al segon Una història eslovena, del diputat d’ERC
Pere Aragonès.
En els articles es pot veure com en política
res no és immutable i les posicions de cada país són funció de la posició dels
altres i sobretot de la posició d’Alemanya i dels EUA!
També ens adonem com la posició del Reino de
España, en mans de Felipe Gonzalez, així com la posició d’Itàlia, intentava
forçar i insistir, ficant-se on no els havien convidat, en la tercera via, la solució
federal per a Iugoslàvia. Recordem que en l’any 1991 Iugoslàvia era des de l’any
1945 una dictadura perpètua del Mariscal Tito, però en canvi la constitució havia
establert que les diferents nacions de Iugoslàvia ja gaudien d’un estatus de repúbliques
federades...
Vegem
ara els dos articles:
Si
Eslovènia és un estat independent malgrat Europa, què no serà Catalunya?
La setmana abans de declarar la
independència d’Eslovènia la UE assegurava que no la reconeixeria mai, sis
mesos després feia públic el reconeixement del nou estat eslovè
El futur no ens l’han escrit,
l’escriurem nosaltres amb els fets i les actituds.
Catalunya ha de fer el seu camí conscient que en matèria de relacions
internacionals res està escrit i que les posicions dels estats
i institucions, sovint fruit del pragmatisme, s’adapten a les noves
circumstàncies, com recorda el diputat d’ERC, Pere Aragonès, en
un article (que segueix a continuació) on
documenta els canvis de posició en un curt espai de temps, tant de la CE com de
països com Itàlia i Espanya, davant la independència d’Eslovènia. Cal tenir
presents aquests fets, sobretot, davant les mostres de falsa victòria com les
que ha expressat l’unionisme per la resposta de Barroso a la carta del
president Mas. El
cert és que després de totes les pressions del govern espanyol la rentada de
mans del president de la CE els va caure com un gerro d’aigua freda, i vist en
perspectiva, no és d’estranyar.
Algú
es creu que Espanya pot impedir una Catalunya independent?
A més del canvi d’opinió de les autoritats europees, Espanya també va haver de recular i aparcar la via federal que Felipe González, llavors president del govern espanyol defensava per Iugoslàvia i cedir en el reconeixement del nou estat eslovè. Tal com es pot llegir en l’article d’El País de l’època, el gir dels EUA i d’Alemanya sobre la independència d’Eslovènia va agafar per “sorpresa la diplomàcia espanyola” , fins el punt que l’article assegura que España no mantindrà una posició pròpia al marge dels nous rumbs diplomàtics i cita textualment un alt funcionari d’Exteriors: "En tant que els comunitaris girin, tindrem que girar també”.
“El futur no ens l’han escrit, l’escriurem nosaltres amb els fets i les actituds”
És la conclusió de l’article de Pere Aragonés que desmunta les sentències que arriben des de l’ unionisme en el sentit que una Catalunya independent esdevindria “l’estat pària de la comunitat internacional” en quedar exclosa dels organismes internacionals. El diputat assegura que les experiències dels darrers anys contrasten amb aquestes afirmacions. Aragonès pren de mostra el cas d’Eslovènia, “en el qual el procés d’independència es va fer sota una gran incertesa -com amb la que ens pressiona l’estat espanyol-, pel que fa no només al reconeixement internacional, sinó a la possible protecció de la comunitat internacional davant un eventual atac militar iugoslau.”. El resultat ja el sabem.
A més del canvi d’opinió de les autoritats europees, Espanya també va haver de recular i aparcar la via federal que Felipe González, llavors president del govern espanyol defensava per Iugoslàvia i cedir en el reconeixement del nou estat eslovè. Tal com es pot llegir en l’article d’El País de l’època, el gir dels EUA i d’Alemanya sobre la independència d’Eslovènia va agafar per “sorpresa la diplomàcia espanyola” , fins el punt que l’article assegura que España no mantindrà una posició pròpia al marge dels nous rumbs diplomàtics i cita textualment un alt funcionari d’Exteriors: "En tant que els comunitaris girin, tindrem que girar també”.
“El futur no ens l’han escrit, l’escriurem nosaltres amb els fets i les actituds”
És la conclusió de l’article de Pere Aragonés que desmunta les sentències que arriben des de l’ unionisme en el sentit que una Catalunya independent esdevindria “l’estat pària de la comunitat internacional” en quedar exclosa dels organismes internacionals. El diputat assegura que les experiències dels darrers anys contrasten amb aquestes afirmacions. Aragonès pren de mostra el cas d’Eslovènia, “en el qual el procés d’independència es va fer sota una gran incertesa -com amb la que ens pressiona l’estat espanyol-, pel que fa no només al reconeixement internacional, sinó a la possible protecció de la comunitat internacional davant un eventual atac militar iugoslau.”. El resultat ja el sabem.
Pere
Aragonès
Una
història eslovena
Un procés com el que s’està vivint a Catalunya, que
persegueix la constitució d’un nou estat independent en el si de la comunitat
internacional, pel seu caràcter extraordinari i la seva dimensió històrica, va
acompanyat d’una forta càrrega d’incertesa. Darrerament, hem vist com diverses
veus han situat aquesta incertesa com un fre que ha d’aturar qualsevol avanç en
el procés, i fins i tot alguns han dit que Catalunya esdevindria un membre més
de la llista d’estats no reconeguts, els pàries de la comunitat
internacional (en aquest sentit
recomano la lectura del llibre Unrecognized
states de Nina Caspersen, que tracta aquests casos molt
diferents entre sí, des de Taiwan fins a Nagorno-Karabahk).
La contundència amb la que des de l’estat espanyol
se’ns planteja el no-reconeixement de la independència de Catalunya per part de
tercers estats i particularment la Unió Europea contrasta amb les experiències
més properes que s’han vist els darrers anys. Un cas
molt il·lustratiu és el d’Eslovènia, en el qual el procés d’independència es va
fer sota una gran incertesa pel que fa no només al reconeixement internacional,
sinó a la possible protecció de la comunitat internacional davant un
eventual atac militar iugoslau.
En els darrers dies, mercès a la recomanació via twitter de l’Iztok Potokar, he
pogut copsar tot el que envoltava el procés eslovè gràcies a la lectura del
llibre Europe and the Recognition of New States in Yugoslavia,
de Richard Caplan, completant les converses que havia tingut abans amb l’Ana Stanic, una advocada eslovena
especialitzada en relacions internacionals.
En un
dels capítols del llibre s’explica com la Comunitat Europea (precedent de la
Unió Europea) va canviar de posició al llarg de les setmanes i mesos que va
durar el procés d’independència.
Eslovènia va declarar la independència el 25 de juny de 1991, i ens trobem que
uns dies abans, la CE va prendre diferents acords que situaven el
no-reconeixement com l’horitzó amb el que es trobarien els mandataris eslovens.
El 19 de juny, els estats de la CE van pactar una declaració de suport al
“desenvolupament democràtic, la unitat, i la integritat territorial de
Iugoslàvia”, i el 23 del mateix mes (dos dies abans de la proclamació de la
independència) els ministres d’afers exteriors dels mateixos estats van acordar
“no reconèixer una possible declaració d’independència unilateral de
Croàcia i Eslovènia”, comprometent-se a rebutjar qualsevol contacte amb les
autoritats d’Eslovènia i Croàcia si optaven per la independència. La realitat és que uns dies després de la
proclamació d’independència les autoritats europees iniciaven un diàleg amb el
nou estat independent eslovè (i també amb Croàcia), que culminaria amb una
declaració unitària el 16 de desembre del 1991 que va comportar el
reconeixement d’Eslovènia i Croàcia com a estats independents.
Però no
només les autoritats europees van canviar d’opinió. El desembre de 1990, Itàlia
(un estat rellevant per Eslovènia, pel veïnatge i els vincles històrics), per
boca del seu ministre d’Afers Exteriors, Gianni de Michelis, en la inauguració
del consolat italià a Ljubljana, va fer un encès discurs en contra de la
dissolució de Iugoslàvia. Fins i tot, el maig de 1991, unes setmanes abans de
la declaració d’independència, Itàlia va enviar una comissió parlamentària a
Eslovènia per convèncer els eslovens de no reclamar la independència. També Espanya, que per boca de Felipe González
defensava la integritat territorial de Iugoslàvia i proposava un aprofundiment
de la via federal per aturar els independentistes (us sona, oi?), va
canviar d’opinió – i de forma accelerada- a partir de la declaració
d’independència unilateral d’Eslovènia del 25 de juny del 1991. Aquests dos
estats, Itàlia i Espanya, van reconèixer el nou estat eslovè uns dies
després de la declaració de desembre del 1991.
Vol dir
aquesta experiència que pel cas català ens trobaríem amb un itinere similar? No podem
preveure quin serà el posicionament després d’una eventual declaració
d’independència sense acord amb Espanya (esperem que l’acord sigui abans, per
això treballem), però aquesta
història ens ensenya que les posicions en matèria de relacions internacionals
i comunitàries s’adapten a les noves circumstàncies, i que els estats i les
autoritats europees opten per una via pragmàtica, on es posen en una balança
els avantatges d’un reconeixement i els inconvenients d’un no-reconeixement que pugui bloquejar la controvèrsia i no
solucionar-la. Dependrà de les nostres habilitats i de les pròpies
característiques del procés que la comunitat internacional opti per la primera i
no per la segona.
El futur no ens l’han escrit,
l’escriurem nosaltres amb els fets i les actituds.
Joan
A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada