Benvolguts,
Avui us presento dos apunts. Un d’ells del
periodista Eugeni Casanova, que ja
havia comentat a començaments del passat desembre de títol Madrid, Ciutat Sol, ciutat paràsit i un altre de la Ima Sanchís, lacontra/lavanguardia. Tots
dos articles toquen el mateix tema que és la inconsistència de Madrid com a
ciutat, ciutat artificial que només es va crear per fer de decorat o aparador però
que de fet no té res al darrere. En l’article d’en Casanova hi he afegit l’enllaç
a un vídeo proposat pel Vilaweb d’avui, amb una conferència que el mateix Casanova
ens va oferir al desembre durant el 13è simposi d'Arenys de Munt i que toca més o menys
els mateixos temes.
Primer apunt:
L’Eugeni Casanova ens informa de la història i
la idiosincràsia de Madrid
Vegeu una crua i terrible realitat. El no
res! com el personatge blau del film Yellow submarine, que al final
s’engoleix a ell mateix.
El Germà Bel en el llibre Espanya capital
Paris, ja havia explicat la funció primigènia de les carreteres radials de
Madrid. Les carreteres radials no van de Madrid a fora ja que Madrid no
produeix res, sinó que van de fora a Madrid per avituallar-la! A més, explica
el Germà Bel, i això no ho esmenta en Casanova, Madrid és l’única capital
europea que no té mar ni riu navegable, i per tant l’avituallament s’ha de fer
per terra, amb l’increment de cost que això comporta...
Jo ja havia escrit algun cop que Madrid és com una casa sense finestres,
però L’Eugeni Casanova fa moltíssim més que això...
Primer apunt:
Madrid, Ciutat Sol, ciutat
paràsit. (Madrid contra el món. La falsificació del present)
Eugeni Casanova
07.12.2013
Madrid,
Ciutat Sol, ciutat paràsit, forat negre
· Madrid reacciona furiosa
perquè la rebel·lió dels catalans l’aboca a l’abisme, i més quan la UE li
tancarà l’aixeta el 2015.
· La crisi actual és el fracàs
del model històric de Madrid, que la casta ha carregat de nou a les arques de
l’estat, i molt particularment als catalans.
Madrid és una ciutat-concepte, sense intel·ligència
evolutiva, que actua des de l’arrogància i té al·lèrgia al consens i a la
crítica. Es nodreix de l’Estat que ella mateixa genera i
no analitza, dialoga o raona perquè controla tots els ressorts polítics i
administratius, una criatura cega que imposa l’ordeno y
mando' com a contracte social. Aquesta manera de
fer li ha funcionat durant segles gràcies a l’absolutisme, però la
democràcia la va posar en qüestió i la mundialització l’ha esquerdada.
Ara, la societat en xarxa i les noves tecnologies amenacen de donar-li un cop
definitiu. Madrid, convertida en raó d’Estat, ha fet fallida de nou, com una
vintena de vegades des que Felip II se la va inventar, i reacciona furiosa
perquè la rebel·lió dels catalans l’aboca a l’abisme, i més quan la UE li
tancarà l’aixeta el 2015.
El geògraf i periodista Gonzalo de Reparaz (1860-1939), un regeneracionista nascut a Porto i establert a Madrid que pretenia refundar Espanya sota els principis de l’iberisme i la descentralització, ai!, va denunciar ja al segle XIX 'el model de depredació mesetaria', 'que arruïna les regions costaneres de la península'.
El procés de fabricació de Madrid i la seua elefantiasi botulínica ajuden a entendre la història i sobretot el moment actual. Felip II va dur la cort el 1561 a un poble perdut fugint del parlamentarisme de Barcelona i València, les dues ciutats mediterrànies que capitalitzaven des de feia segles el creixement ibèric, amb un altre gran pol a la costa atlàntica, Lisboa. Dues mentalitats, 'la marítima i la mesetaria', diu Reparaz, la del pacte i la de la imposició reial, que van xocar des del primer moment, dos conceptes tan diferents d’entendre la política i les relacions humanes que s’han enquistat com a irreconciliables al llarg dels segles.
Emplaçada en una estepa desolada, a 400 quilòmetres del port més pròxim quan regia un imperi marítim, lluny de qualsevol via de comunicació i d’innovació, Madrid va ser des de l’inici una rèmora per a l’Estat. El primer efecte de la construcció de l’urbs cortesana va ser la despoblació del territori circumdant, literalment drenat per donar-li gruix. La cort rebia productes de luxe d’arreu del món i no incentivava el creixement local, amb una indústria molt precària i sense manufactures de qualitat. La protecció del preu del blat per nodrir la capital va arruïnar els pagesos castellans.
Els interessos de la Villa y Corte eren a Amèrica i a Europa, no pas en el seu entorn, i va anar estenent la desolació en cercles concèntrics a mesura que anava creixent, fins que va acabar devorant Espanya completa. Centrada en si mateixa, niu de burocràcia, de favoritisme, basada en el subsidi i la prebenda, la ciutat va generar un microcosmos controlat per una oligarquia insaciable que menystenia el comerç i la indústria.
Vertebrar Madrid va suposar desvertebrar Espanya: 'Madrid va contra la geografia', deia Reparaz. Però la cort havia de seguir engreixant-se i va instaurar un sistema extractiu mancat de tota intel·ligència, de terra cremada, que deixava exsangüe tot el que tocava per treure’n un profit ràpid. Un llibre de referència que es va convertir des del moment que va aparèixer, l’any passat, en un èxit mundial, ‘Why Nations Fail’ (‘Por qué fracasan los países’), de Daron Acemoglu i James A. Robinson , exposa ja en el primer capítol que el model d’explotació espanyola va provocar el subdesenvolupament endèmic de Sud-amèrica. És el gran exemple, en un assaig que aborda centenars de casos dels sis continents, d’un sistema ruïnós i fallit al servei d’una minoria.
Però tot el que van arrambar no va produir res. L’historiador Jaume Fàbrega explica que ni un sol dels productes alimentaris del nou món es va escampar a partir de Castella, va ser Portugal qui ho va fer, i la cultura que es va generar 'és un cas únic al món d’orgull de l’ociositat: era noble aquell que podia demostrar que els seus avantpassats no havien treballat mai. Els don, els hidalgos, una capa molt àmplia de la societat, eren pobríssims i basaven el seu estatus en l’aparença, per això necessitaven els catalans. Un castellà no podia fer segons quines feines comercials, que assumien els jueus o els catalans. Quan desapareixen els jueus [i els conversos, que en van continuar les activitats], els catalans els substitueixen en l’imaginari local, i això es veu en Quevedo, que passa de l’antisemitisme a l’anticatalanisme'.
Com quan existia la cort, Madrid no se sotmet al joc liberal de la competència econòmica i política; ho monopolitza tot per decret. Per entendre Espanya, cal endinsar-se en el funcionament i la mentalitat de l’“elit extractiva”, que es visualitza avui a la llotja del Bernabeu, amb la delegació Pont Aeri- Foment a Barcelona. Aquesta ‘elit’ –casta, segons aportació italiana– ha dut Espanya a la ruïna generació rere generació com un Polifem que devora el seu mateix país. Però cada nova fallida no provoca un replantejament del sistema, sinó una reacció virulenta per recuperar els guanys personals dels oligarques: més centralització, més autoritarisme, més càrregues fiscals...
La banca, l’energia, les comunicacions, les constructores, Barajas, l’AVE, el túnel de Pajares, el corredor central... La crisi actual és el fracàs del model històric de Madrid, que la casta ha carregat de nou a les arques de l’Estat, i molt particularment als catalans. És l’enèsim fracàs d’un model productiu i d’un sistema econòmic i polític, que s’afegeix al cultural, a l’educatiu, al territorial..., amb la corrupció com a frontispici general.
Després de 450 anys, la Villa y Corte estepària ha aconseguit per fi, amb el tàndem PP-PSOE, el poder total i s’ha convertit en un forat negre que s’ha empassat l’economia sencera. Madrid, la Ciutat Sol, la ciutat hidra, la ciutat paràsit, ho regeix tot: els transports, la política, les finances, la justícia, els grans mitjans, les grans corporacions... però no és responsable dels seus actes. Com els vells monarques absoluts –i l’actual, un altre producte pota negra–, no ha de retre comptes a ningú i no respon per les seues extravagàncies. 'Per quina raó hauria de canviar, doncs?', es pregunta el gallec Óscar Pazos a ‘Madrid és una illa’. Germà Bel recorda que aquest model predatori té el suport del 92% del congrés.
El món s’ha refundat, l’economia i les comunicacions són planetàries i Espanya està integrada des de fa 25 anys en la Unió Europea, però l’“hongo mesetario”, que en diu l’historiador andalús Javier Pulido, fa com que no passa res, dissimula i contraataca.
El geògraf i periodista Gonzalo de Reparaz (1860-1939), un regeneracionista nascut a Porto i establert a Madrid que pretenia refundar Espanya sota els principis de l’iberisme i la descentralització, ai!, va denunciar ja al segle XIX 'el model de depredació mesetaria', 'que arruïna les regions costaneres de la península'.
El procés de fabricació de Madrid i la seua elefantiasi botulínica ajuden a entendre la història i sobretot el moment actual. Felip II va dur la cort el 1561 a un poble perdut fugint del parlamentarisme de Barcelona i València, les dues ciutats mediterrànies que capitalitzaven des de feia segles el creixement ibèric, amb un altre gran pol a la costa atlàntica, Lisboa. Dues mentalitats, 'la marítima i la mesetaria', diu Reparaz, la del pacte i la de la imposició reial, que van xocar des del primer moment, dos conceptes tan diferents d’entendre la política i les relacions humanes que s’han enquistat com a irreconciliables al llarg dels segles.
Emplaçada en una estepa desolada, a 400 quilòmetres del port més pròxim quan regia un imperi marítim, lluny de qualsevol via de comunicació i d’innovació, Madrid va ser des de l’inici una rèmora per a l’Estat. El primer efecte de la construcció de l’urbs cortesana va ser la despoblació del territori circumdant, literalment drenat per donar-li gruix. La cort rebia productes de luxe d’arreu del món i no incentivava el creixement local, amb una indústria molt precària i sense manufactures de qualitat. La protecció del preu del blat per nodrir la capital va arruïnar els pagesos castellans.
Els interessos de la Villa y Corte eren a Amèrica i a Europa, no pas en el seu entorn, i va anar estenent la desolació en cercles concèntrics a mesura que anava creixent, fins que va acabar devorant Espanya completa. Centrada en si mateixa, niu de burocràcia, de favoritisme, basada en el subsidi i la prebenda, la ciutat va generar un microcosmos controlat per una oligarquia insaciable que menystenia el comerç i la indústria.
Vertebrar Madrid va suposar desvertebrar Espanya: 'Madrid va contra la geografia', deia Reparaz. Però la cort havia de seguir engreixant-se i va instaurar un sistema extractiu mancat de tota intel·ligència, de terra cremada, que deixava exsangüe tot el que tocava per treure’n un profit ràpid. Un llibre de referència que es va convertir des del moment que va aparèixer, l’any passat, en un èxit mundial, ‘Why Nations Fail’ (‘Por qué fracasan los países’), de Daron Acemoglu i James A. Robinson , exposa ja en el primer capítol que el model d’explotació espanyola va provocar el subdesenvolupament endèmic de Sud-amèrica. És el gran exemple, en un assaig que aborda centenars de casos dels sis continents, d’un sistema ruïnós i fallit al servei d’una minoria.
Però tot el que van arrambar no va produir res. L’historiador Jaume Fàbrega explica que ni un sol dels productes alimentaris del nou món es va escampar a partir de Castella, va ser Portugal qui ho va fer, i la cultura que es va generar 'és un cas únic al món d’orgull de l’ociositat: era noble aquell que podia demostrar que els seus avantpassats no havien treballat mai. Els don, els hidalgos, una capa molt àmplia de la societat, eren pobríssims i basaven el seu estatus en l’aparença, per això necessitaven els catalans. Un castellà no podia fer segons quines feines comercials, que assumien els jueus o els catalans. Quan desapareixen els jueus [i els conversos, que en van continuar les activitats], els catalans els substitueixen en l’imaginari local, i això es veu en Quevedo, que passa de l’antisemitisme a l’anticatalanisme'.
Com quan existia la cort, Madrid no se sotmet al joc liberal de la competència econòmica i política; ho monopolitza tot per decret. Per entendre Espanya, cal endinsar-se en el funcionament i la mentalitat de l’“elit extractiva”, que es visualitza avui a la llotja del Bernabeu, amb la delegació Pont Aeri- Foment a Barcelona. Aquesta ‘elit’ –casta, segons aportació italiana– ha dut Espanya a la ruïna generació rere generació com un Polifem que devora el seu mateix país. Però cada nova fallida no provoca un replantejament del sistema, sinó una reacció virulenta per recuperar els guanys personals dels oligarques: més centralització, més autoritarisme, més càrregues fiscals...
La banca, l’energia, les comunicacions, les constructores, Barajas, l’AVE, el túnel de Pajares, el corredor central... La crisi actual és el fracàs del model històric de Madrid, que la casta ha carregat de nou a les arques de l’Estat, i molt particularment als catalans. És l’enèsim fracàs d’un model productiu i d’un sistema econòmic i polític, que s’afegeix al cultural, a l’educatiu, al territorial..., amb la corrupció com a frontispici general.
Després de 450 anys, la Villa y Corte estepària ha aconseguit per fi, amb el tàndem PP-PSOE, el poder total i s’ha convertit en un forat negre que s’ha empassat l’economia sencera. Madrid, la Ciutat Sol, la ciutat hidra, la ciutat paràsit, ho regeix tot: els transports, la política, les finances, la justícia, els grans mitjans, les grans corporacions... però no és responsable dels seus actes. Com els vells monarques absoluts –i l’actual, un altre producte pota negra–, no ha de retre comptes a ningú i no respon per les seues extravagàncies. 'Per quina raó hauria de canviar, doncs?', es pregunta el gallec Óscar Pazos a ‘Madrid és una illa’. Germà Bel recorda que aquest model predatori té el suport del 92% del congrés.
El món s’ha refundat, l’economia i les comunicacions són planetàries i Espanya està integrada des de fa 25 anys en la Unió Europea, però l’“hongo mesetario”, que en diu l’historiador andalús Javier Pulido, fa com que no passa res, dissimula i contraataca.
Catalunya, però, ja li ha dit prou, i Europa
també.
Podeu veure el vídeo a: http://www.vilaweb.cat/noticia/4166375/20140112/madrid-mon-falsificacio-present-eugeni-casanova.html
Segon
apunt:
"Madrid es una isla. El
Estado contra la ciudadanía", Óscar Pazos
Ima Sanchís, lacontra/lavanguardia
Óscar Pazos, autor de "Madrid es una isla.
El Estado contra la ciudadanía".
Tengo 45 años. Nací y vivo en Vigo. Casado, tengo una hija. Compagino mi actividad de geólogo con la investigación histórica. Al poder hay que vigilarlo. Cuanta más participación ciudadana y más diversa, mejor. Hay cosas trascendentes pero no tengo una idea de la divinidad.
Tengo 45 años. Nací y vivo en Vigo. Casado, tengo una hija. Compagino mi actividad de geólogo con la investigación histórica. Al poder hay que vigilarlo. Cuanta más participación ciudadana y más diversa, mejor. Hay cosas trascendentes pero no tengo una idea de la divinidad.
Desde Vigo y a causa de la crisis que mantiene su
empresa de geología a medio gas, Pazos se ha dedicado a su hobby: la
investigación histórica. Y ha escrito un ensayo, Madrid es una isla. El
Estado contra la ciudadanía (Libros del Lince), en el que expone con cifras y datos cómo
gracias al secuestro de los órganos de poder se ha creado en Madrid una trama
de instituciones e intereses mediante la cual el complejo político-económico
español gobierna el país en su propio beneficio. “Madrid, que se
impuso como una solución totalizadora y unitaria para todos los retos e
interrogantes de la modernización, se ha convertido en el gran problema
político de los españoles”.
Somos súbditos de una
capital ególatra, y eso tiene enormes costes políticos y económicos para todos
los españoles. Un geólogo combativo. Me gusta la historia. Si
acude a ella, verá cómo Madrid ha ido secuestrando y concentrando todos los
órganos de poder hasta crear una trama de instituciones e intereses
político-económicos mediante la cual gobierna el país en su propio provecho.
El Estado ha centralizado la banca.
... Y el sistema monetario, las grandes constructoras, las comunicaciones, las facultades, que son fábricas de altos funcionarios, de candidatos a los puestos más elevados de la judicatura. Controla la prensa, la investigación científica e incluso las artes y las letras con sus órganos gremiales de poder, como sus reales academias varias.
... Y el sistema monetario, las grandes constructoras, las comunicaciones, las facultades, que son fábricas de altos funcionarios, de candidatos a los puestos más elevados de la judicatura. Controla la prensa, la investigación científica e incluso las artes y las letras con sus órganos gremiales de poder, como sus reales academias varias.
¿Y nuestras autonomías?
Casi todos los organismos de investigación están en Madrid, por ejemplo el Instituto Nacional de Oceanografía, donde tienen quince oceanógrafos estudiando el bacalao; o el canal de experiencias hidrodinámicas de la armada, para probar barcos y buques a 500 kilómetros de la costa. Es revelador, sí. Hay cientos de ejemplos. Durante el siglo XIX la universidad se construyó como un proyecto político. Más de la mitad de los estudiantes optaron por Derecho, lo que les otorgó acceso directo a los órganos de gestión político-administrativos.
Casi todos los organismos de investigación están en Madrid, por ejemplo el Instituto Nacional de Oceanografía, donde tienen quince oceanógrafos estudiando el bacalao; o el canal de experiencias hidrodinámicas de la armada, para probar barcos y buques a 500 kilómetros de la costa. Es revelador, sí. Hay cientos de ejemplos. Durante el siglo XIX la universidad se construyó como un proyecto político. Más de la mitad de los estudiantes optaron por Derecho, lo que les otorgó acceso directo a los órganos de gestión político-administrativos.
Todo quedaba en casa.
A través de universidades y organizaciones profesionales y colegiales, se institucionalizaron los sistemas de relaciones entre el Estado y los diferentes poderes corporativos.
A través de universidades y organizaciones profesionales y colegiales, se institucionalizaron los sistemas de relaciones entre el Estado y los diferentes poderes corporativos.
Dice usted que en Madrid muere la política
española.
Sí, enterrada por el Tribunal Constitucional, el Parlamento –que bloquea cualquier iniciativa legislativa popular– o cualquier otra de las grandes instituciones estatales.
Sí, enterrada por el Tribunal Constitucional, el Parlamento –que bloquea cualquier iniciativa legislativa popular– o cualquier otra de las grandes instituciones estatales.
¿Y también muere la economía?
A partir de los años veinte unos pocos bancos centralizados en Madrid consiguieron que toda la economía pasase por ellos. Así nuestra economía se vuelve deficitaria en sus intercambios con el exterior y aumenta su deuda neta. La industria financiera de Madrid se ha alimentado de la deuda del Estado porque la banca estaba a su servicio.
A partir de los años veinte unos pocos bancos centralizados en Madrid consiguieron que toda la economía pasase por ellos. Así nuestra economía se vuelve deficitaria en sus intercambios con el exterior y aumenta su deuda neta. La industria financiera de Madrid se ha alimentado de la deuda del Estado porque la banca estaba a su servicio.
¿Todo comenzó con Felipe II?
Sí, el rey absoluto que se encerró en su poder. Y ahí seguimos: el poder en España se recluye, no rinde cuentas ni da explicaciones. Y utiliza los recursos, como lo hacía la corte, para su provecho. Y manipula lo que puede a los medios a través de concesiones.
Sí, el rey absoluto que se encerró en su poder. Y ahí seguimos: el poder en España se recluye, no rinde cuentas ni da explicaciones. Y utiliza los recursos, como lo hacía la corte, para su provecho. Y manipula lo que puede a los medios a través de concesiones.
La dictadura no mejoró las cosas.
La depredación de la guerra se mantuvo en la posguerra. Fue una nacionalización económica promovida por los vencedores. En 1950, Madrid era la única de las actuales comunidades autónomas que superaba los niveles de preguerra en PIB y renta familiar.
La depredación de la guerra se mantuvo en la posguerra. Fue una nacionalización económica promovida por los vencedores. En 1950, Madrid era la única de las actuales comunidades autónomas que superaba los niveles de preguerra en PIB y renta familiar.
La democracia trajo privatizaciones.
Cambiaron a los grupos y personas que dirigían las empresas por otros, pero Madrid no abandonó la política intervencionista y clientelar heredada y controlada a través de todos los organismos dependientes (patronales, colegios empresariales, asociaciones judiciales, fundaciones...); así ejerce la soberanía nacional a espaldas de los españoles y se reparten los beneficios.
Cambiaron a los grupos y personas que dirigían las empresas por otros, pero Madrid no abandonó la política intervencionista y clientelar heredada y controlada a través de todos los organismos dependientes (patronales, colegios empresariales, asociaciones judiciales, fundaciones...); así ejerce la soberanía nacional a espaldas de los españoles y se reparten los beneficios.
¿Adónde nos lleva esa concentración de poder y
fusiones de grandes empresas?
Decir que Madrid tiende a convertirse en un México DF con el resto de España como cinturón periurbano no es una exageración: el centralismo económico de Madrid es ya mayor que el de Londres o París si atendemos a la dependencia de la economía madrileña respecto a la gran empresa paraestatal.
Decir que Madrid tiende a convertirse en un México DF con el resto de España como cinturón periurbano no es una exageración: el centralismo económico de Madrid es ya mayor que el de Londres o París si atendemos a la dependencia de la economía madrileña respecto a la gran empresa paraestatal.
Hay mucho expolítico en las grandes empresas de
Madrid.
Cierto. Tras retirarse de la carrera político-funcionarial, pasan a ocupar puestos clave en las grandes empresas y los lobbies político-empresariales que administraron o contrataron durante su etapa funcionarial.
Cierto. Tras retirarse de la carrera político-funcionarial, pasan a ocupar puestos clave en las grandes empresas y los lobbies político-empresariales que administraron o contrataron durante su etapa funcionarial.
Pero las autonomías copian el modelo centralista.
Sí, ese tema habría que replantearlo. Pero hay detalles que todos conocemos, como la autovía del Cantábrico o del Mediterráneo. La red de comunicaciones radial vertebra España ignorando las necesidades económicas y la realidad del país.
Sí, ese tema habría que replantearlo. Pero hay detalles que todos conocemos, como la autovía del Cantábrico o del Mediterráneo. La red de comunicaciones radial vertebra España ignorando las necesidades económicas y la realidad del país.
... Ese repartir beneficia a quien tiene el poder
de decidir, a quien se guarda los poderes de la deuda, el dinero. Ahora Madrid
se declara víctima, pero es la que ha permitido todos los desmanes que se están
destapando porque ya no hay más dinero para taparlos.
¿Cómo acabar con todo esto?
Sin un traidor dentro del sistema es imposible. Diputados que rompan la disciplina del partido y empiecen a actuar como portavoces de las iniciativas legislativas populares, gente que tire de la manta. Pero si se sigue reconcentrando el poder vamos a peor.
Sin un traidor dentro del sistema es imposible. Diputados que rompan la disciplina del partido y empiecen a actuar como portavoces de las iniciativas legislativas populares, gente que tire de la manta. Pero si se sigue reconcentrando el poder vamos a peor.
¿Madrid, la ciudad más rica de España?
Sí, en PIB y en renta per cápita, porque su negocio es el poder y quien está arrimado a él saca tajada, es el beneficio de la capital.
Sí, en PIB y en renta per cápita, porque su negocio es el poder y quien está arrimado a él saca tajada, es el beneficio de la capital.
18-III-13, Ima Sanchís,
lacontra/lavanguardia
Joan
A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada