Benvolguts,
He descobert
no fa gaire aquest científic de la llengua de la UPF. El
filòleg Lluís d’Yzaguirre és director del Laboratori de Tecnologies
Lingüístiques de l'IULA-UPF. Institut Universitari de lingüística Aplicada.
Avui en comentarem
un article, L'endofòbia i la ultradreta espanyola, i tindrem en compte
que n’estem analitzant altres de la mateixa profunditat, que us presentaré ben
aviat. En aquest primer article, de fa una setmana, hi vaig trobar uns
conceptes i unes opinions interessantíssimes sobre sociolingüística, aplicada a
Catalunya i de rebot a Espanya.
És realment
un goig llegir les seves opinions contundents tal com les classifica el
Vilaweb! Aquest científic sembla que és molt més que un científic de la llengua.
És un esperit crític sobre política linguística o directament sobre política
que et fa treure el barret!
L’articulista
analitza les característiques de la ultradreta
espanyola i tracta de crear un model filosòfic que unifiqui i respongui
a les mateixes motivacions, als mateixos estímuls i a les mateixes reaccions
que el grup analitzat. Una mena d’equivalent a la teoria de la gran
unificació (TGU, o GUT) que els físics teòrics
persegueixen des de fa un parell de generacions.
Com a
afegitó vull explicar que conec una família que es varen trobar en un cas molt
singular de desdoblament de personalitat
retrospectiu o d’autoodi retrospectiu,
o sigui un individu del clan que, transterrat durant molts anys i degut a males
companyies, es trastoca i passa a odiar-se a ell
mateix abans de transterrar-se. I aquest autoodi és al mateix temps
convertit en odi als seus antics familiars, amics, coneguts i saludats pel sol
fet d’identificar-los com a components del seu grup en l’època pretèrita!
Pot ser que
aquest fenomen d’alteració de la personalitat
sigui equivalent a l’endofòbia que descriu
l’articulista?
Lluís
de Yzaguirre. Vilaweb. Opinió contundent
10.02.2014
L'endofòbia i la ultradreta espanyola
A
l'estat hereu de l'Espanya actual el descobriment que hi ha unes altres
diversitats que fins ara no els havien preocupat gaire exacerbarà l'endofòbia
contra baleàrics i valencians.
Passarem
del 'qué pone en tu DNI' al 'vete a Cataluña, polaco de mierda'.
Hi ha
gent que no acaba d'entendre que a Espanya la ultradreta no tingui la mateixa puixança,
almenys, que té més al nord; sobretot en vista dels índexs de
desocupació i d'immigració. Caldrà explicar-los que els ultres espanyols són tan posseïts per
l'endofòbia que no els queda gaire lloc per a la xenofòbia.
Vaig
proposar el concepte d'endofòbia el 2003 en un escrit que ha romàs en
els cenacles acadèmics. Potser és l'hora de compartir-lo amb la generalitat
dels humans. Es
tracta d'un concepte complementari del de xenofòbia. Partint de la
idea que el
xenòfob rebutja la persona diferent excloent-la de la seva comunitat ('et
reconec el dret de ser diferent i et nego el dret de formar part del meu món'),
l'endòfob rebutja el dret de ser diferent d'una persona que reconeix com a
membre del seu món ('et reconec com a membre del meu món i et nego el dret de
ser diferent de com jo l'identifico').
Exemples
d'endofòbia
serien:
·
la persecució de les formes de viure la sexualitat que hom desaprova per motius
religiosos o morals,
·
l'assassinat dels bahaistes a l'Iran (no els reconeixen que siguin d'una religió
diferent i els consideren musulmans apòstates)
·
i l'odi
a la diversitat lingüística, que els catalans coneixem tan bé.
La negació de la diferència que porta els neofeixistes a voler
espanyolitzar els infants catalans i els talibans de les xarxes a desgastar el
clixé 'qué pone en tu DNI' no és més que la plasmació moderna de l'ADN
destil·lat per l'odi als moriscs, jueus, 'cristianos nuevos' i
'afrancesados'...
El xenòfob vol
expulsar el diferent. L'endòfob vol 'guarir-lo', amagar-lo a les presons
o normalitzar-lo
(convertir al catolicisme forçosament, espanyolitzar), però no renuncia a uniformar-lo.
No vull
negar que els ultradretans espanyols siguin xenòfobs, però el sentiment endòfob anticatalà i antibasc és
tan més poderós que se senten (o se sentien fins fa ben poc) perfectament
representats pel partit neofranquista de dretes que ha impulsat la castració
simultània de l'estatut i de l'espíritu (més aviat fantasma) de la transición'.
Però no és casualitat que sigui a Catalunya on tenim una de les
expressions del racisme xenòfob més homologables a les europees (PxC): aquí l'anticatalanisme
és autoodi i deixa lloc per a la xenofòbia.
Tampoc
no és casualitat que a la 'playa de Madrid' (el nostre País Valencià, tres
autovies gratuïtes, tres AVE per assegurar l'allau humana desnaturalitzadora)
s'hagin esmerçat tants esforços a aconseguir que els colons de la capital del
regne no es trobin exposats a la malignitat dels canals de ràdio i televisió en
català.
Personalment, em sembla més agressiva
l'endofòbia que no pas la xenofòbia. Aquesta darrera rebutja la persona diferent, però li
respecta la diferència. La primera, en canvi, vol anorrear la diferència.
Deu ser molt subjectiu: caldria veure quants homosexuals empresonats o sotmesos
a 'teràpies' arreu del món no preferirien l'exili a la presó, l'ocultació,
l'armari... quants bahaistes no preferirien l'exili a la mort. També m'ho fa
pensar el fet que la xenofòbia es rendeix al diner i l'endofòbia no: hem vist
estadis de futbol que deixaven d'insultar certs jugadors quan el seu club era
adquirit per un xeic desvagat. En contrast, tenim munió de casos de Catalanes de Gas que
s'han de canviar el nom (per molta riquesa, prosperitat, llocs de treball, etc.
que aportin) si volen operar a Espanya.
Si
aquesta anàlisi és correcta, veurem certes evolucions:
—A la
Catalunya independent, a mesura que ens anirem normalitzant (no haver d'anar
demanant perdó pel fet de tenir una identitat, com un suís o un neerlandès), la xenofòbia
assolirà cotes homologables amb Europa.
—A
l'estat hereu de l'Espanya actual (FKoS, Former Kingdom of Spain), el descobriment que
hi ha unes altres diversitats que fins ara no els havien preocupat gaire
exacerbarà l'endofòbia contra baleàrics i valencians ('només ens caldria ara
que aquests es pensessin que podran fer com els catalans'). Si això
contribueix a la reafirmació de la identitat pròpia de valencians i insulars,
potser Espanya acabarà aconseguint el seu somni de ser una sola nació (bascs i
gallecs es troben en estadis molt avançats d'assimilació, potser
irreversibles).
—Si el FKoS acaba
essent mononacional, sigui per la via de l'assimilació amb genocidi lingüístic
i cultural, sigui per la via de l'emancipació de valencians i baleàrics, al cap
de poc temps seguirà l'estela dels principals estats europeus, amb grups
xenòfobs que ampliaran la visibilitat.
Atès que
la República Catalana estarà en disposició d'exigir, en compliment de la Carta
Europea de Llengües Regionals o Minoritàries (CELRoM), el restabliment immediat de les
emissions en català als països de parla catalana sota administració espanyola, no em sorprendria
gens que una de les primeres decisions de l'FKoS, un cop alliberada Catalunya,
sigui la d'anul·lar la ratificació de la CELRoM.
Segurament,
passats uns quants anys de consolidació de la independència, quan els espanyols
s'adonin que si passa un núvol ja no es veu el sol en allò que els queda de
l'imperi, passarem
del 'qué pone en tu DNI' al 'vete a Cataluña, polaco de mierda'.
NOTA 1
De Yzaguirre, Ll., Gelpí, C. (2003): “Al·loglotisme , territorialitat i ‘ius linguae’: tres eixos per vertebrar una política lingüística europea top-down
De Yzaguirre, Ll., Gelpí, C. (2003): “Al·loglotisme , territorialitat i ‘ius linguae’: tres eixos per vertebrar una política lingüística europea top-down
Lluís
de Yzaguirre
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada