26/02/14. Xavier Borràs Pla. Quina història. La seua obcecació patriòtica i prepotència classista els impedeix veure que el vertader problema és la mancança d'orgull de pertinença.

Benvolguts,

L’autor, en un Blog hostatjat a  Nació Digital, es mira la història d’Espanya sota el prisma de l’orgull de pertinença i així pot disseccionar els conflictes humans, els greuges recíprocs entre Catalunya i Espanya i els problemes exteriors d’Espanya.

Hi ha una frase-concepte que m’agrada, perquè confronta l’esperit espanyol amb l’esperit europeu i en surt per un cantó l’aristocràcia apàtica i per l’altre el procés productiu:

Aquella gran empresa –a la qual, per cert, no estaven cridats els territoris de l'antiga Corona d'Aragó- generà una aristocràcia apàtica que, en compte d'aprofitar els tresors per a consolidar una economia hegemònica, desdenyà el procés productiu i regalà la manufactura a anglesos i holandesos. Quan s'acabà el tresor s'acabà Espanya i, paradoxalment, els enemics s'havien enfortit.

Quina historia

‎ Nació Digital: Xavier Borràs Pla - Quina història

«Ara són els hereus d'aquella aristocràcia apàtica i ociosa que tant de mal li ha fet a Espanya els que pretenen defensar-la a capa i espasa»

Xavier Borràs Pla

En qualsevol conflicte humà, les parts confrontades s'esforcen a trobar arguments que justifiquen i legitimen els seus postulats. Almenys en escenaris democràtics, on la decència i les bones formes desaconsellen silenciar la postura contrària per conductes autoritaris. Una de les vies de legitimació en democràcia és el marc legal: en la pràctica totalitat dels casos, remar contra la llei vigent et desautoritza. L'altra font de legitimació i justificació d'un posicionament polític o intel·lectual és la Història: allò que ens ve donat, allò que explica perquè som com som, allò de què no podem fugir.

En el procés sobiranista català (i en el procés espanyolista espanyol), coneguem sobradament els al·legats que, des del punt de vista legal, invoquen les parts en litigi. Que si no es pot superar el marc constitucional, que si el dret sagrat a decidir dels pobles... Són arguments que formen part del dia a dia, no cal esmentar-los. A mi, en aquest article, m'interessa més la legitimitat històrica dels dos bàndols:

per què cadascú és com és, de què no poden fugir uns i altres.

Catalunya, malgrat els anhels de moltíssims catalans, no pot fugir d'una obvietat històrica: pertany  a l'Estat espanyol. I Espanya, malgrat també la frustració que açò genera, no pot fugir de la seua innegable veritat: està edificada sobre una història derrotista, amanida amb imposicions i negacions. Al meu parer, hi ha una diferència substancial en la forma en què Espanya i la resta de potències de l'Europa occidental han aconseguit silenciar i digerir, durant els segles, les tensions territorials heretades de les societats feudals. A Anglaterra, França, o Alemanya els poders centralitzadors han absorbit, amb major o menor èxit, les heterogeneïtats cultivant l'orgull de pertinença. Anglaterra –i el seu llegat anglosaxó- és la referència cultural dominant; Alemanya –malgrat la seua vergonyosa trajectòria bèl·lica- simbolitza l'èxit productiu; i a França –bressol del centralisme feroç- l'acredita la seua tradició llibertària. Són nacions riques, amb històries farcides de capítols èpics. Nacions que, com dic, generen orgull de pertinença.

A Espanya, per contra, li pesa una història trista, patètica. Un patetisme que començà a gestar-se arran de l'episodi suposadament més gloriós: el descobriment de les Amèriques. Aquella gran empresa –a la qual, per cert, no estaven cridats els territoris de l'antiga Corona d'Aragó- generà una aristocràcia apàtica que, en compte d'aprofitar els tresors per a consolidar una economia hegemònica, desdenyà el procés productiu i regalà la manufactura a anglesos i holandesos. Quan s'acabà el tresor s'acabà Espanya i, paradoxalment, els enemics s'havien enfortit. És una teoria comunament estesa entre els hispanistes. De potència mundial a titella. Utrecht i l'entronització dels Borbons culminaren el procés de decadència.

I ara, són els hereus d'aquella aristocràcia apàtica i ociosa que tant de mal li ha fet a Espanya els que pretenen defensar-la a capa i espasa.

La seua obcecació patriòtica i prepotència classista els impedeix veure que el vertader problema és la mancança d'orgull de pertinença.

La seua univocitat i poquedat democràtica els inhabilita per a entendre que, a molts territoris, Espanya no és una idea seductora. Fa segles que no ho és. I no parlem de pobles perversament manipulats, sinó de pobles senzillament decebuts. I maltractats. Perquè, posats a revisar els greuges patits per Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears, en trobarem a dotzenes: només cal fer una innocent recerca a Google.

Quin sentiment provoca en un estudiant catalanoparlant de batxiller:

·       el saber que, al 1838, es prohibiren els epitafis mortuoris en català?

·       O que, al 1898,es va prohibir l'ús del català en conversa telefònica?

·       O que, al 1926, s'amenaçà amb sancions els mestres que impartiren l'ensenyament en català?

Si la recerca a Google es fa a la inversa, a la busca de greuges patits per l'Espanya centralista, només es trobaran errades arbitrals i el tòpic “me contestaron en catalán”.

Som el que som. Ningú no pot fugir de la seua història.
http://www.naciodigital.cat/opinio/7769/quina/historia

Joan A. Forès

Reflexions