Benvolguts,
Ahir varem comentar l’article
de Xevi Xirgo al Punt/Avui, de
títol Se'ls escapa de les mans, on
s’explica que els múltiples envits del Gobierno español contra Catalunya topa
un cop i un altre contra les seves pròpies mentides. Avui a Tribuna.cat un
article del Col·lectiu Joan Creixell
porta com a subtítol: L’autoengany sembla l’estratègia de l’Estat: no veure la realitat i no
connectar-hi, que va pel mateix camí.
Llegint
l’article crec que el Col·lectiu Joan
Creixell s’equivoca quan diu que: "El
que sap greu és que en aquest grup hi havia persones com Josep Oliu, Joan Nin i Salvador Alemany que haurien d’haver explicat
la realitat de Catalunya amb més contundència, si és que no ho han fet". Aquests tres personatges, els seus
curriculums, les seves omissions, tenen credibilitat zero per a mi i m’estranya
que al Col·lectiu se’ls acudeixi de donar-los el més mínim crèdit! Són
personatges llefiscosos que s’han venut i es venen per un plat de llenties...
· Salvador Alemany és president d’Abertis. Diuen
que Abertis utilitza el sistema de la porta
giratòria per negociar contractes
privilegiats d’Autopistes a Catalunya i després
col·locar el negociador de la Generalitat en un càrrec vitalici a Abertis. Diuen que l’autopista A2 va trigar 20 anys a
acabar-se (recordeu el Bruc i la Panadella) perquè Abertis
va impedir-ho ja que li hauria tret el
negoci de l’AP2. Diuen que la variant de Vallirana de l’Autovia Vilafranca del Penedès
a Molins de rei, fa més de 10 anys que està en obres ja que permetria anar de
Vilafranca del Penedès a Molins de rei sense pagar peatges i se’n
ressentiria Abertis
amb l’autopista AP2 i per tant corromp a qui sigui per tal que no tiri
endavant. Diuen que quan l’Autopista del Garraf va començar a perdre trànsit,
Abertis va fer obres a la N2 i hi va col·locar uns flamants semàfors que varen
fer més lent el trànsit de forma que el trànsit de l’Autopista
va tornar a créixer.
I encara dura. Diuen que el contracte de desdoblament de la N2 a l’Empordà (amb molts accidents) està
fet de tal manera que com més trànsit hi passi més negoci hi farà Abertis.
· Joan Nin, director general de la Caixa. La
Caixa va vendre accions preferents i deute subordinat a milers de jubilats (ara arruïnats) que
varen passar de tenir la “cartilla” de la Caixa a tenir uns cromos que no poden
canviar per res. Vegi’s:
http://reflexionsjafores.blogspot.com.es/search?q=Preferents
El Col·lectiu Joan Creixell diu que “la
nostra burgesia pretén controlar, mitjançant
un grup de comunicació –el Grup Godó– el nostre president, el nostre
govern i la voluntat del poble de Catalunya”. En aquest cas també s’equivoquen ja que no és que pretenguin sinó que ho estan fent des de fa moltes dècades, com
s’ha vist més amunt. Hi
ha llibres sencers parlant-ne!
Sense comptar el que he escrit més amunt, l’article
em sembla acceptable, però crec que fan el llondro quan pretenen que el Felipe
es converteixi en la persona que faci possible el dret a
decidir i que accepti el seus resultats…
I tampoc no m’agrada que a uns pretesament independentistes se’ls pugui acudir una mena de tercera via amb la participació del rei d’Espanya, col·locat on és per la Gracia de
Dios i del Caudillo Franco i que l’any 1981, se suposa que en plenes facultats
mentals va decidir-se per l’España una, grande y libre…
I ara l’article:
Crònica � Col·lectiu Joan Creixell
Segons el facebook: El col·lectiu Joan Creixell
està format per un grup de persones especialistes en temes de seguretat i que habitualment
elaboren informes sobre aspectes que poden afectar Catalunya. Ja fa temps en
varen presentar un sobre la infiltració de membres del CNI (l'espionatge
espanyol) en grups independentistes.
Què s’ha cregut aquesta casta?
L’autoengany sembla l’estratègia de l’Estat: no veure la realitat i no connectar-hi.tribuna.cat, 26/2/14
http://www.objectiu-estat-independent.cat/?p=4755
I després passa el massatge de la casta dels poderosos de
Catalunya, que encara creuen viure al segle XIX o a mitjan segle XX. Ells decideixen, la societat civil i els ciutadans
callen i obeeixen.
Ells són els privilegiats que decideixen cap on ha d’anar el país, la seva economia, la seva política, i alhora paguen una part de la classe política que els obeeix quan estan exercinit el seu mandat a canvi d’un futur assegurat a diferents consells d’administració i d’altres canongies.
Aquests empresaris, financers i sobretot alts dirigents d’empreses, es mouen a l’entorn d’un fantasmagòric fòrum Pont Aeri, i aquests són els qui conviden el ciutadà Felip de Borbó a un sopar a casa d’un milhomes de la nostra burgesia que pretén controlar, mitjançant un grup de comunicació –el Grup Godó– el nostre president, el nostre govern i la voluntat del poble de Catalunya.
El que sap greu és que en aquest grup hi havia persones com Josep Oliu, Joan Nin i Salvador Alemany que haurien d’haver explicat la realitat de Catalunya amb més contundència, si és que no ho han fet.
La casta política del pont aeri i els seus negocis amb la llotja del Bernabéu han d’entendre que sols es representen a ells mateixos”
El ciutadà Felip de Borbó té tot el dret de reunir-se amb aquests ciutadans catalans que han viscut de la seva bicoca de servidors fidels de l’Estat. Però Felip també hauria d’haver-se reunit amb col·legis professionals, sindicats, amb les principals associacions de la societat com Òmnium Cultural i l’ANC, amb associacions municipalistes, i amb intel·lectuals de prestigi i periodistes independents dels poders econòmics i fàctics. I potser d’aquesta manera el ciutadà Felip hauria marxat a la metròpoli més ben informat.
Per entrevistar-se amb els poderosos del Pont Aeri –com bé diu el nom d’aquesta entitat– no li calia viatjar fins a Barcelona, tans sols li calia llegir La Razón del senyor Lara o La Vanguardia del senyor Godó.
La monarquia espanyola no és ni la britànica ni la belga ni cap altra de les europees. Hauria pogut tenir en el seu moment un paper moderador i d’arbitri de les diferents nacions que composen l’Estat, però el ciutadà Joan Carles va decidir-se per una, grande y libre en uns moments en què gaudia de prestigi i consideració. Ara, doncs, que la monarquia és una rèmora per la democràcia, les noves generacions a Catalunya són profundament democràtiques i republicanes, i senten la monarquia com una institució inútil i caduca.
Podria quedar-li al ciutadà Felip, però, un servei a fer: enfrontar-se amb la realitat plurinacional, pluricultural i plurilingüística de l’Estat amb totes les conseqüències. Convertir-se en la persona que fa possible el dret a decidir i que accepta el seus resultats, si el resultat fós el Sí-Sí potser els ciutadans de Catalunya podrien arribar a acceptar que la institució monàrquica, des de la sobirania nacional de Catalunya, fos el pont d’entesa amb el poble espanyol com ho és la reina d’Anglaterra amb els gal·lesos, els escocessos, els canadencs o els australians.
Aquesta és la funció que ha de començar a pensar el ciutadà Felip de Borbó, i ha de començar a guanyar-se la confiança dels catalans. La casta política del pont aeri i els seus negocis amb la llotja del Bernabéu han d’entendre que sols es representen a ells mateixos. Res més. I que les noves generacions de Catalunya ja no entenen de castes ni de privilegis. De prepotents, comtes i altres personatges. Ara l’única representació és el vot, per això els ciutadans volen el dret a decidir i que ningú no decideixi per ells.
Col·lectiu Joan Creixell
Joan
A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada