Benvolguts,
Avui he pensat en la lletra d’una cançó que em
sembla haver sentit cantar al Delfí Abella, cap els anys 60. Era en els
començaments de la Nova Cançó. Per internet he trobat que la música era de Bob
Dylan i la lletra de Joan Oliver, 'Pere Quart'. La ressenya diu que Joan Oliver
era un personatge incòmode (pels benestants), gran poeta, i escrigué un text
que es cantà bastant, que explicava la història d’un jove progre i
ben situat, catalanista i petit burgès. El text que jo recordava era més o
menys aquest:
Amb teatre a veure Capri i de cine, quan hi
vaig, /servidor, per poc que paguin, prefereix les d'art i assaig.
En política som neutres, però no votem en
blanc/ella vota en Tarragona i jo voto en Samaranch...
(...) Però sóc catalanista, i a casa amb la mamà/
quan no hi ha visites parlo sempre en català...
N’he trobat un altre de semblant:
I ara
surto amb una nena que no mira pas gens prim
i, de
fet, només em costa gelats, lukis i ginpics.
Però sóc catalanista i a casa, amb la
mamà/ si no hi ha gent de visita parlo sempre català...
http://ca.wikipedia.org/wiki/Roman%C3%A7o_del_fill_de_v%C3%ADdua
En un Blog de mésvilaweb de Joan Josep Isern
hi trobo una altra versió de la cançó, que cantava
Jaume Arnella que es deia "Ai, no
em diguis" i que començava dient:
"Les
beates van a missa / diu que les tranquil·litza molt. / Les noies de Tuset Street / ballen totes rocanrol...",
i més endavant deia: "...
si una vota Tarragona / l'altra vota en Samaranch. /
Ai, no em diguis / l'altra vota en Samaranch".
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/42922
Els texts expliquen les inquietuds d’una certa
joventut catalana dins l’Espanya feixista dels anys 60, teatre, cinema d’art i
assaig, el Boccaccio i el carrer Tuset, la “gauche divine”, més endavant “gauche
qui rit”...
http://ca.wikipedia.org/wiki/Gauche_Divine
i dels neutres en política (no podies escollir) i simulacres
de votacions a tercios sindicales,
municipales o familiares... votacions de la “democracia orgànica (de los
órganos)”
En Samaranch era a l’època, procurador en les
Corts franquistes pel denominat "tercio familiar", Eduardo Tarragona representava
l'alternativa diguem-ne "menys oficial" a l'oficialisme franquista a
ultrança de Juan Antonio Samaranch,
un home del Movimiento més ranci i repatani.
Bé, aquesta introducció em porta a trobar-hi analogies
amb la situació actual. Fa cinquanta anys, en ple franquisme (que semblava
etern) els cantautors deixaven veure que hi havia una certa joventut,
completament integrada, Tarragona, Samaranch, tercios familiares, però que en la
intimitat, amb la mamà, quan no hi havia gent de visita, parlaven sempre en
català!
L’analogia que hi puc trobar és que avui a
Catalunya, gràcies
als esforços i les lluites de tots nosaltres, la situació és
completament diferent i estem fent l’sprint final per arribar a la
independència inexorablement. Avui ja no es tracta de parlar en català a casa,
sinó de parlar en català a tot arreu. Avui ja no es tracta de tenir una bandera
estelada amagada a dins de casa sinó de fer-a onejar al balcó. D’aquesta
posició en altres escrits n’hem dit: sortir de l’armari!
El que cal és que sortim de l’armari, que posem
en un costat de la balança la por i en l’altre la dignitat, que no tinguem l’estelada
a dins de casa sinó al carrer a la vista de tothom!!!
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada