20/03/14. *. PRESÈNCIA. Miquel Riera. Secrets per sempre. A diferència del que passa a les democràcies més avançades, a l’Estat espanyol els secrets oficials ho són per sempre. I com més va, pitjor.

DOSSIER PRESÈNCIA

Secrets per sempre

A diferència del que passa a les democràcies més avançades, a l’Estat espanyol els secrets oficials ho són per sempre. I com més va, pitjor.

Miquel Riera

● Com passa amb molts altres aspectes de la vida democràtica, Spain is different també pel que fa a la transparencia de l’administració i a la desclassificació dels documents secrets oficials. Així, a diferència del que és habitual en les democràcies occidentals avançades, com els Estats Units, Alemanya, el Regne Unit, Suècia o, fins i tot, el Brasil, on els documents oficials reservats es desclasifiquen de manera automàtica –sempre amb matisos–quan han transcorregut entre vinti-cinc i cinquanta anys, a l’Estat español els secrets ho són per sempre. I això és així malgrat la recent llei de transparència –en vigor des del desembre passat–, que, en el seu article 12, proclama de manera solemne “el dret d’accés a la informació pública”. Paraules que esdevenen ràpidament paper mullat perquè només dos articles més endavant s’especifica que aquest accés podrá ser limitat quan suposi un perjudici, entre d’altres àmbits, per a la seguretat nacional, la defensa, les relacions exteriors, la seguretat pública, els interessos econòmics i comercials o la política econòmica i monetària. Tot un reguitzell de limitacions que, de fet, no fan gaire res més que seguir, curiosament, els preceptes d’una llei franquista: la Llei 9/1968 de Secrets Oficials, modificada per la Llei 48/1978. És a dir, dues normes franquistes que són les que, actualment, regulen l’accés a la informació española classificada. Tot un despropòsit que cap govern socialista ni popular ha sabut esmenar des de llavors. Una inanició que ha posat en peu de guerra investigadors i historiadors, molt crítics amb una política que, com enuncia l’historiador Borja de Riquer en l’article Arxius i identitat de l’últim número de la revista L’Avenç, suposa que “a bona part dels arxius espanyols es respectin ben poc les recomanacions del Consell d’Europa sobre l’accés a la documentació”. “Persisteixen les arbitrarietats a l’hora d’interpretar quines són les dades personals que poden realment afectar a la seguridad, al honor de las personas, a la intimidad privada y familiar y a la propia imagen”, afirma Riquer, per a qui tampoc queda clar quan predomina “l’interès històric, científic i cultural i el dret a la informació i quan no”, la qual cosa fa que molts arxivers hagin d’actuar massa sovint com a censors. Arbitrarietats que, contràriament al que seria normal, s’han agreujat els últims temps amb dos episodis que afecten més de 10.000 documents del Ministeri de Defensa referents a nombrosos afers entre els anys 1936 i 1968 –des de la Guerra Civil fins a la independència de Guinea Equatorial–i a la pràctica totalitat de la documentació dels arxius del Ministeri d’Afers Estrangers, amb fons que van des del segle

XVI fins al segle XX!

DE CHACÓN A MARGALLO

En l’afer s’hi entrecreuen –independentment de la nefasta política espanyola en transparència i desclassificació de documents secrets– els camins de quatre ministres i exministres: els actuals titulars de Defensa i Exteriors, els populars Pedro Morenés i José Manuel García-Margallo, i els seus predecessors en el càrrec, els socialistes Carme Chacón i Miguel Ángel Moratinos.

D’entrada, cal retrocedir fins a l’octubre de l’any 2010. En concret, fins al dia 15 d’aquell mes, quan el Consell de Ministres presidit per José Luis Rodríguez Zapatero va aprovar un acord secret –que no es va fer públic fins al 2012 després que ho denunciessin diferents historiadors– sobre política de seguretat de la informació del Ministeri d’Afers Estrangers, pel qual es classificaven “determinades matèries”, d’acord amb la franquista llei de secrets oficials. Les “determinades matèries” són tan àmplies i variades que, a la pràctica, suposa el vet total a la consulta de la documentació històrica del Ministeri d’Afers Estrangers. Així, al·legant que “la revelació no autoritzada d’aquests documents pot posar en risc la seguretat i la defensa de l’Estat”, es consideren secrets, per exemple, tots els que facin referència a “posicions bàsiques de l’Estat i estratègies en negociacions polítiques de seguretat, econòmiques i comercials”, la “informació sobre posicions espanyoles en conflictes internacionals” o la relativa “a les qüestions que afectin la sobirania, independencia i la integritat d’Espanya o de països amics i a les posicions sobre contenciosos d’índole territorial interestatals o intraestatals”. No cal recordar quin és el principal contenciós “intraestatal” que ha d’afrontar ara mateix l’Estat espanyol. Els investigadors van trigar uns mesos a detectar el canvi oficial de criteri. Van ser dos historiadors de la Universitat Complutense de Madrid (UCM), Álvaro Jimena i Carlos Sanz, els que ho van descobrir, el març del 2011, quan el ministeri els va denegar l’accés a documents sobre les relacions espanyoles amb la Xina, el Japó i les Filipines d’entre 1975 i 1982 i les hispanoalemanyes d’entre 1970 i 1982. “De seguida vam veure que hi havia molta més documentació vetada. Fins i tot, fons que havien estat consultats abans”, explica Sanz, professor d’història a la Complutense i un dels impulsors d’un manifest fet públic l’any passat en què es denuncien els fets i que han signat més de tres-cents investigadors d’arreu del món. “A l’estranger no hi entenen res. Estan atònits i estupefactes”, diu l’historiador, que apunta que ara l’Estat espanyol “podrà presumir de posseir l’arxiu diplomàtic més secret del món”. En el manifest els investigadors denuncien que l’actitud d’Afers Estrangers “degrada la qualitat de la democràcia espanyola” i “l’allunya dels stàndards europeus i internacionals de protecció de drets bàsics com el de llibertat d’informació i investigació, l’accés al patrimoni i a la cultura i el control i el fet de retre comptes per part del govern i l’administració pública”. Però no solament la queixa no ha estat escoltada, sinó que, com a resposta, Afers Estrangers ha dispersat, des de setembre del 2012, els seus fons entre l’Archivo Histórico Nacional i l’Arxiu General de l’Administració, centres que no tenen, segons el diputat d’Esquerra Unida i Alternativa (EUiA) al Congrés Joan-Josep Nuet, “ni els recursos humans ni materials perquè aquests documents hi puguin ser consultats”. Justament, Nuet va defensar el 18 de febrer passat una proposició no de llei, presentada pel grup d’Izquierda Plural, a la comissió d’exteriors del Congrés dels Diputats, en la qual es demanava al govern espanyol que rectifiqués la seva política actual d’accés a documentació histórica i que fos derogat l’acord secret de l’octubre del 2010. La resposta del Partit Popular va ser negar que es vulgui obstaculitzar els treballs dels investigadors i adduir que si no es pot accedir a la documentació d’Exteriors, és perquè cal temps per reorganitzar-ho tot plegat als arxius de destí. “Com si estiguéssim de mudances”, va dir la diputada popular Gema Conde Martínez, que va culpabilitzar l’anterior executiu socialista de l’actual situació, va recordar el compromís del ministre Margallo de revisar i elaborar un nou acord i no es va estar de dir que el govern español compleix la normativa legal i respecta l’accés a la informació. 

ELS SECRETS DE DEFENSA

La proposició no de llei d’Izquierda Plural també feia referència a l’altre episodi que fa sortir de polleguera els investigadors i que posa en relleu la restrictiva política espanyola d’accés als documents oficials classificats. En aquest tema cal anar també enrere en el temps, concretament fins a l’octubre del 2011 i fins a la seu del Ministeri de Defensa. Carme Chacón, llavors titular d’aquesta cartera, hi tenia gairebé enllestida la desclassificació d’uns 10.000 documents, provinents de diferents arxius militars i datats entre els anys 1936 i 1968. Es tractava de documentació –vegeu peça a la plana 5– que els historiadors fa anys que esperen amb candeletes amb expedients, entre altres coses, sobre desertors i desterrats, activitat censora, batallons de treball, camps de concentració, espionatge, plans de resposta a invasions estrangeres o la construcció de la famosa línia de fortificació dels Pirineus. Però la que havia de ser la desclassificació més gran en la història de l’Estat espanyol va quedar bloquejada pel canvi de govern. Chacón no va voler responsabilitzar-se’n ja que deixava Defensa i la pilota va quedar al teulat del nou ministre, Pedro Morenés, que, ben aviat, la va deixar aparcada. “La difusió de determinada informació podria perjudicar les relacions diplomàtiques del nostre país i fer mal a tercers”, es va afanyar a aclarir el ministre. I els documents van continuar essent secrets, la qual cosa irrita historiadors com Carlos Sanz: “Són documents propis d’una dictadura com l’espanyola en el context internacional, a més de contenir dades sobre la repressió. Per això, és inevitable preguntar-se si de veritat es pot afirmar que les relacions diplomàtiques de l’Espanya actual podrien resultar perjudicades per la difusió d’aquests fons. O els perjudicats serien determinats servidors de l’Estat, en cas que sortissin a la llum les seves activitats durant la dictadura?” El diputat Joan-Josep Nuet també creu que el lligam del PP amb el franquisme és el culpable de les grans dificultats que hi ha per accedir a la documentació històrica. “El PP ha de tallar el cordó umbilical que el lliga amb aquella època històrica, facilitant als historiadors que es conegui tota la veritat, malgrat que aquesta tregui a la llum noms i dades relacionats amb aquest partit”, va dir Nuet durant la comissió del Congrés que va debatre el tema. Nuet, però, responsabilitza també el PSOE del tema, sobretot, per no haver treballat, quan era al govern, per regular d’una vegada per totes la desclassificació de documents secrets oficials. “El sentit d’estat del PSOE és tan elevat” que acaba sent perjudicial per a la recuperació de la memoria històrica, considera Nuet. El diputat de CiU Jordi Xuclà, que va intervenir també en el debat al Congrés, destaca que, amb la seva política restrictiva, l’Estat espanyol està incomplint els seus compromisos internacionals, en concret, el conveni del Consell d’Europa sobre accés a documents públics del 2009. “No entenem tampoc la contradicció en què incorre el PP, que, d’una banda, impulsa una llei de transparència i que, de l’altra, no permet al món acadèmic l’accés a informació històrica. Tampoc podem obviar la responsabilitat del PSOE en tota aquesta qüestió”, afirma Xuclà. El diputat va, però, més lluny i no s’està tampoc de culpabilitzar la monarquia de l’opacitat actual, i denuncia pressions directes del rei als ministres de Defensa perquè no desclassifiquin documents. Pel que fa al PSOE, el diputat Àlex Sáez culpabilitza el PP de bloquejar la desclassificació dels documents històrics del Ministeri de Defensa i d’haver paralitzat també la llei de memòria històrica, tot i reconèixer que l’acord pres pel govern Zapatero l’octubre del 2010, “era, segurament, massa restrictiu”, segons va dir al Congrés. I el PP què hi diu? Doncs, continua llançant pilotes fora. Segons Gema Martínez, el govern espanyol només es limita a complir la franquista llei de secrets oficials. “No vegin fantasmes on no n’hi ha. Només és qüestió de temps i de disposar de recursos materials i de personal”, afirma. Però, mentrestant, els documents classificats d’Exteriors i de Defensa continúen classificats. Per l’historiador Xavier Díez, la resposta a tot plegat és ben simple: “Espanya té massa cadàvers als armaris. Per això els tanca amb pany i forrellat. Per això, com altres societats europees perifèriques i de passat autoritari com Turquia, nega el genocidi. Sap que el coneixement de la veritat el fa vulnerable enfront de l’opinió pública internacional. I quest, precisament, és un dels principals arguments que avalen la independència catalana. 

Raons polítiques contra la ciència

La nefasta política espanyola d’accés a la documentació històrica és una anomalia en el panorama democràtic europeu que perjudica la investigació científica. L’historiador Borja de Riquer ho diu ben clar. “Negar el coneixement lliure del passat és una violació directa dels drets humans, d’uns drets tan bàsics i elementals com qualsevol dels altres que conformen una democracia plena”, escriu Riquer a L’avenç, abans de reclamar que, davant les pretensions “d’apropiació de la informació històrica per part del poder, cal exigir la democratització de les condicions de la consulta de la documentació històrica”. Una opinió que comparteix el professor Carlos Sanz. “Allò ideal és el que passa a d’altres països. Es diuen quins documents sortiran, s’assenyala un termini de desclassificació i, el que és més important, és un organisme independent qui decideix”, diu.

Arran d’un acord

secret del govern
de Zapatero, s’ha
vetat l’accés a
tota la
documentació
històrica del
Ministeri d’Afers
Estrangers, amb
fons que van des
del segle XVI fins
al segle XX
 

A finals del 2011

s’havien de
desclassificar
uns 10.000
documents de
Defensa d’entre
els anys 1936 i
1968, però
l’operació s’ha
paralitzat
al·legant raons
d’estat

Documents secrets de defensa

Comissions i juntes

interministerials sobre
temes de defensa
Documentació anterior a 1968
provinent del quarter general de
l’Estat Major de la Defensa.

Plans de contingència
per a la defensa
Documents d’entre 1939 i 1955
també del quarter general de
l’Estat Major.

Guerra Civil
Documents sobre organització i
desplegament d’unitats, ordres
de batalla, operacions, organització
defensiva, camps de concentració,
arrestos, denúncies,
desercions, sospitosos i sabotatges.
Són a l’Arxiu General Militar
d’Àvila.

Vaixells italians i
alemanys a Espanya
Noms i nombre dels vaixells alemanys
i italians que van aturarse
en ports espanyols entre els
anys 1940 i 1946.
DOCUMENTS SECRETS DE DEFENSA
Hitler i Franco.
Entre els documents
encara secrets hi ha referències a la
Segona Guerra Mundial. PRESÈNCIA

Presoners republicans

al Castell de
Montjuïc. MHC

PRESÈNCIA 5

16.-.03.-.2014