Benvolguts,
Recordant amb satisfacció el 3-4 d’ahir a l’estadi Santiago Bernabeu, avui
va d’acudits.Primer recordarem qui era el tal Santiago Bernabeu, segons la Viquipèdia:
Durant la República, Bernabéu va simpatitzar amb membres de la CEDA.
Amb l'esclat de la Guerra, Bernabéu es va fer voluntari de
l'exèrcit franquista. Després d'estar un temps amagat
a Madrid perquè
estava a la llista negra del Partit Comunista, va traslladar-se a la Zona
Nacional i d'allí, fou destinat com a Caporal al Front
d'Aragó, al Cuerpo de Ejército Marroquí, i a la Divisió
150 de Muñoz Grandes.
El 26 de març de 1938 van ocupar Fraga, per després passar a Lleida, Balaguer i Tremp. Aleshores fou
condecorat amb la Medalla de la Campanya de l'Exèrcit Franquista i
participà en l'assalt a Berga i en la desfilada triomfant de l'exèrcit franquista a
l'ocupació de la ciutat de Barcelona.
Va ser titllat sovint d'anticatalà
i, de fet, va deixar per a la història diverses frases com aquesta: "No están en lo cierto quienes dicen que no quiero a
Cataluña. La quiero y la admiro a pesar de los catalanes". Murcia
Deportiva 27 de Juliol de 1969, segons Sàpiens nº 5 Març 2003
Aquesta breu semblança d’enemistats provocades
lliga amb la història següent:
Durant el franquisme la provocada enemistat
entre Madrid i Barcelona, entre catalans i castellans, amb el Real Madrid al que
se li deia “l’equip del règim” i el Barcelona que se’n sortia com podia va
portar a situacions xungues. Recordem el cas Di Stefano que el va fitxar el
Barça quan ja tenia Kubala i que per decisió administrativa (gaudíem d’una
Democracia Organica, de los órganos, vaja) va anar a parar al Real Madrid.
Aquesta enemistat, va fer néixer en la
imaginació popular gran quantitat d’històries, acudits (en dèiem “xistes” o “xistos”).
Un dels més coneguts, que corria de boca a orella era aquest:
En un programa de ràdio en que Bobby de Glané, un
presentador xilè afincat a Espanya i que va adoptar tots els trets de l’Espanya
franquista, va entrevistar Mary
Santpere la genial còmica catalana, que va haver de treballar gairebé tota
la vida en castellà i de la que se’n sabia l’agudesa i rapidesa de les seves
contestes, va ocórrer la següent facècia:
-Bobby de Glané: Es verdad que
los catalanes cuando hablais pareceis perros?
-Resposta al microsegon de Mary Santpere: Pués no sé, pero lo que sí sé es que en Cataluña a todos los
perros les llamamos Bobby!
Com veieu Mary Santpere va guanyar
dialècticament Bobby de Glané, o sigui en l’imaginari popular el Barça li va fer un gran gol al
Madrid...
Joan
A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada