Avui us presentem un article de Dolors Feliu a
l’ARA.
Dolors Feliu 1964, llicenciada en dret per la UB, mestratge en Dret
Públic de Catalunya per la UAB i postgrau en Hisenda Autonòmica i Local per la
UB. Ha estat durant 12 any professora associada de Dret Constitucional a la UPF
i és autora de nombrosos articles sobretot al Singular Digital. Ha estat
advocada de la Generalitat durant 15 anys davant del TC i va participar en la defensa
de l’Estatut del 2006. Autora d’un llibre Manual
per la independència del que n’he tret aquestes notes.
Magnífic i entenedor article! La Dolors Feliu ens diu amb les lleis a la
ma el que en Sala i Martin explica
irònicament que els tenedors de deute de l’Estat espanyol quan vencin els terminis
i vulguin recuperar el dinerets se n’aniran a cobrar allà on diu el paper que
tenen que porta una
capçalera de “Gobierno
de España”.
També aquest argument fou exposat per l’Albert Pont en el seu llibre Delenda est Hispania. Està molt be l’explicació de Catalunya com a subjecte emissor de deute autonòmic, que pot negar-se a admetre si l’Estat español no negocia amb “bona fides”, i també el fet que Catalunya és deutora al Reino de España dels fons de liquiditat autonòmic (FLA) que procedeixen bàsicament d’emissions de deute públic espanyol. Si el Reino de España es nega a negociar ordenadament els actius i passius de cada part separada i es nega a negociar amb Catalunya la sortida i reentrada immediata a la UE, Catalunya podria considerar que una part o tot d’aquest deute podria quedar cancel·lat si s’apliqués la balança fiscal negativa d’un cert període de temps previ a la secessió (recordem que en aquest moment segons la sectorial d’Economistes per la independència, el deute acumulat des del 1986 al 2012, sense interessos) del Reino de España a Catalunya és de 214.000M€.
Vegem ara els interessants arguments de la
Dolors Feliu:
La trampa del deute
DOLORS
FELIU | Actualitzada el 22/03/2014 00:00
Fa unes setmanes el govern britànic va
manifestar que, en cas que Escòcia optés per la independència en el referèndum
que està previst per al setembre del 2014, el cent per cent de l’actual estoc de deute públic seria
assumit pel Tresor britànic i acte seguit s’iniciarien negociacions amb el
futur estat escocès perquè assumís el compromís de fer front a la part que li
correspongués en el repartiment de béns, drets i obligacions.
D’aquesta manera els tenedors (o posseïdors) de bons de l’estat britànic no
haurien de suportar una substitució del subjecte obligat al pagament
d’interessos i capital. Aquest compromís ha estat elogiat en mitjans
sobiranistes catalans com a exemple de responsabilitat a la vegada que
d’acceptació de la necessitat de conduir el procés per la via de la negociació
i l’acord.
En realitat, el govern de Cameron no té més remei que fer el
que va dir que faria. Des d’un punt de vista jurídic no es podria esperar que
els propietaris dels bons acceptessin una substitució de l’emissor, ja fos
parcialment mitjançant la segregació de cada títol de la part corresponent a
Escòcia, o bé mitjançant l’adjudicació d’una part dels bons ja emesos al nou
estat escocès. Si considerem, com sembla, que després
de la secessió una de les entitats resultants es considerarà hereva de l’estat
previ, mantenint el mateix nom i personalitat jurídica internacional, totes les
obligacions contractuals seguiran vives i hauran de ser satisfetes per aquest
mateix estat, ara amb unes fronteres modificades i el seu territori
i població disminuïts.
La conseqüència més espectacular d’aquest fet
és que, en un procés de secessió, com més importància relativa tingui el territori que se
segrega més hauria de ser l’interès de l’estat d’origen (la Gran Bretanya o
Espanya) a afrontar el procés a través de la negociació de bona fe.
Això és així perquè el volum de deute es mantindrà invariable, mentre
que la capacitat
per fer front a aquest deute es reduirà significativament, cosa que
crearà un risc
d’insolvència. Per al nou estat una secessió traumàtica, sense cap negociació, tindria
molts efectes negatius, cert, però també un enorme avantatge: el nou estat
naixeria sense endeutament, amb el que això representa en les
condicions financeres actuals.
En el cas d’Espanya i Catalunya, la situació
és encara més complexa per dos fets:
1.
En primer lloc perquè la
Generalitat és
subjecte emissor de deute autonòmic. Sembla evident que, fins i tot
en el pitjor dels escenaris de ruptura de relacions, el futur estat català
assumiria com a propi el deute de la Generalitat davant del mercat financer,
tot i que aquest deute estaria, de fet, emès per una entitat, la Generalitat,
que, en realitat, desapareixeria com a tal un cop consumada la independència. La substitució pel
nou estat català seria previsible per la coincidència en territori i població,
però no es derivaria de cap successió jurídica sinó que seria més aviat una
decisió política per presentar una imatge de credibilitat i fermesa davant els
mercats de cara a futures emissions de deute del nou estat català independent.
2.
El segon fet rellevant que cal
tenir en compte és que, en l’actualitat, el principal creditor de la Generalitat de
Catalunya és l’estat espanyol, a través de les aportacions del fons de
liquiditat autonòmic (FLA). Aquesta circumstància fa encara més
necessària la negociació. Si no hi hagués negociació, Catalunya potser podria fer els seus propis
números i considerar que una part o tot aquest deute podria quedar cancel·lat
si s’apliqués la balança fiscal negativa d’un cert període de temps previ a la
secessió. Si la secessió es produís sense reconeixement del nou
estat català per part d’Espanya, difícilment aquesta podria fer valer els seus
drets sobre un deute emès en realitat per una entitat subnacional pertanyent de
dret a l’antic estat comú.
Per a Espanya aquesta situació agreujaria
encara més la seva posició financera. Els diners del FLA procedeixen bàsicament d’emissions de
deute públic espanyol. Si el nou estat català no reconeix el deute
de la Generalitat amb l’estat espanyol, quedaria sense contrapartida en el
balanç d’Espanya, cosa que crearia un desequilibri que en l’actualitat ja
suposa més de dos punts percentuals del PIB espanyol actual. Caldria afegir-hi
el fet que amb la secessió Espanya perdria quasi un 19% del seu PIB.
Les grans preguntes d’aquest procés segueixen
estant del cantó de la política:
·
S’avindrà finalment l’estat
espanyol a negociar?
·
S’aconseguiran des de Catalunya
les grans majories que legitimin la independència?
·
Hi haurà en algun moment
intervenció de la Unió Europea?
No ho sabem. El que sí que sabem és que si la voluntat de
la ciutadania catalana és ferma i es manifesta de manera clarament majoritària,
arribarà un punt en el qual Espanya s’enfrontarà a un abisme econòmic que ni el
mateix Estat ni la Unió Europea podran assumir. La fragilitat de la
prima de risc, i fins i tot l’equilibri de l’euro, es podria posar en perill.
Així doncs, no sembla que hi hagi altre camí, tard o d’hora, que entrar en un
procés de negociació. En aquesta negociació es determinaran les bases de les
relacions amb el nou estat, inclòs el seu reconeixement i manteniment o
reincorporació urgent a la UE i a la unió monetària. Per part de
Catalunya queda clar que s’haurà d’afrontar igualment des de la bona fe, i
assumint la part que correspongui dels béns, drets i obligacions com a part que
hem estat de l’estat espanyol.
DOLORS
FELIU
Joan
A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada