Benvolguts,
Mentre escrivíem l’apunt anterior Que gane el diálogo, que las urnas decidan, hem trobat els mots que
fan frisança als espanyols “de cualquier pelaje” que diuen ells. Aquests mots o
conceptes són: anomalia,
no acceptació de “l'altre” i en consequència
el maldar per destruir tot allò que és diferent.
Us suggerim de llegir l’apunt El
Català i el País dels cecs que ens sembla molt definitori d’aquesta
característica dels espanyols!
Vegem diversos escriptors, polítics, periodistes, i vegem com cada
un dóna la seva versió del problema:
· Jordi Pujol,
parlant de com en els darrers anys el Gobierno ataca Catalunya: Com si
pensessin que «ara és l’hora, ara o mai», d’esborrar aquesta anomalia que és Catalunya.
· L’Albert Om parlant
de Dyango, em fa recordar a mi que també recordo una entrevista al novel·lista Juan Marcé, que
va explicar que ell era una
anomalia, ja que fill de catalans,
nascut a l’any 33, havent viscut la guerra i la trista postguerra castellana, i
per això era una anomalia. Va explicar que ell sense la guerra i sense en Franco
hauria sigut un escriptor català normal i ara és un escriptor castellà anòmal...
· Liz Castro citant
Suso de Toro que diu: Els escriptors
en una altra llengua que no sigui el castellà som com polissons en aquest
vaixell. O, a tot estirar, viatgem amb els paquets a la bodega. És el nostre
lloc, no n'hi ha cap més sinó aquest. Som una anomalia tolerada.
· La Marta
Rovira diu: . El Regne Unit és una democràcia sòlida, de llarga
tradició, i votar no representa cap anomalia. Votar
és l'expressió màxima de la democràcia, votar és democràcia.
· En Vicent
Partal en un article titulat Genocidi cultural contra els
valencians, cita un comentari d’un lector que diu: El PPCV
necessita construïr per al seu electorat el relat d'aquesta nova oposició
que li cau al damunt, precisament per a poder senyalar-lo com a enemic a les
properes eleccions, botant –de passada– a sobre de les expectatives del PSPV,
assimilant 'federalisme' a 'nou estat de les autonomies',
una anomalia clara en el procés de
recentralització espanyola. el poble valencià.
· En Vicent
Partal a l’article L’Espanya que menysprea cita les “qualitats”
d’aquesta Espanya i diu que és la que considera
Portugal una anomalia històrica que
caldria canviar...
· En Joan
Tardà explicant la llei d’amnistia espanyola diu: Perquè
aquesta llei del 2007 fa dues coses que són una anomalia en el món: no reconeix jurídicament les víctimes
com a víctimes (si fossin reconegudes, podrien denunciar l'estat als
tribunals), i declara legals els tribunals militars i els tribunals
excepcionals franquistes. D'acord amb aquesta llei, les sentències
que es van dictar eren legals i, per tant, no es poden anul·lar. Per
això la sentència de Companys i de tants republicans afusellats només han estat
declarades il·legítimes,
però no pas il·legals.
· L’Antoni
Segura en l’article El rerefons de la llei Wert expressa
que: El català és pels espanyols una anomalia, una no-acceptació de la pluralitat lingüística i
cultural de l'Estat espanyol
i la forja
al llarg de la història d'una concepció d'Espanya lligada i hereva d'una sola
nació: Castella...
· En Jordi
Graupera. En el biòpic Torres-Dulce és el fill d’un jutge
delTribunal de Orden Público, l’òrgan de repressió del
franquisme, diu que: Hi ha moltes maneres d’explicar la carència de democràcia
i divisió de poders a Espanya, però una de les més boniques és recordar que el
TOP es va convertir en l’Audiència Nacional sense cap minut de silenci i,
excepcionalment, per decret. Una
altra anomalia de la democràcia
setanta-vuitesca. El mateix dia que es dissolia el primer, es constituïa el
segon. Per no canviar, no van tocar ni els cartells de les sales de jutjar.
Jutges i funcionaris --que recordem, eren al TOP per decisió pròpia i explícita-- van mantenir els llocs de
feina, inclòs Torres-Dulce pare. Que el seu fill acabi destituint delirantment
el fill d’un ex-procurador de les Corts franquistes per uns comentaris de sucre
sobre Catalunya indica fins a quin extrem Espanya és un destí tràgic per tothom
que li vol ser lleial amb un lliri a la mà o amb voluntat de síntesi.
· En l’article La
nova Espanya que ve, Germà Capdevila diu: Espanya
és un país unitari i centralista, la qual cosa no és ni bona ni dolenta, és un
fet que descriu una manera de concebre l'organització política de l'estat. Espanya sent
que va haver de fer concessions dures i doloroses per aconseguir un mínim
consens democràtic durant la Transició, amb enormes sacrificis com l'acceptació
de la centrifugació de competències cap a la perifèria. L'estat de les autonomies és una anomalia. Quan Madrid accepta la creació dels
Mossos d'Esquadra o cedeix algun impost, ho fa per una conjuntura electoral
desfavorable, en cap cas per convicció...
· En Vicent
Sanchis ens recorda l’endemà de les eleccions del novembre del 2011
que: al País Basc la suma de vots del PNB i Amaiur ha superat la del
PSE i la del PP. I que a Catalunya el Partit Popular no deixa de ser una anomalia situada fora de la centralitat...
Cada un dels autors considera una anomalía
cada fenòmen o situación que cita
Joan A.
Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada