Benvolguts,
En aquests darrers dies dues plumes notables han parlat del feixisme sense parafernàlia externa...
Ens enfrontem al
feixisme
"La història en
va plena, dels milions de persones torturades o massacrades en nom de totes
dues tendències al llarg del temps"
per Víctor Alexandre 26/02/2017
Una de les
conseqüències d’haver patit el jou del feixisme, especialment si aquest règim
ha durat molts anys, és que després, un cop vençut oficialment, es fa molt
difícil de reconèixer-lo en tot allò que no siguin els seus elements
iconogràfics, com ara uniformes, braços alçats, himnes o simbologia
diversa. Aquest feixisme antic és diàfan. Però si es tracta d’un
feixisme actual, disfressat i sibil·lí, tendim a confondre’l amb una simple
ideologia de dretes, cosa que el perpetua indefinidament.
Això és nefast, perquè
no sols impedeix que identifiquem aquesta dreta amb la ultradreta, sinó que, a
més, fa que oblidem que el terme ‘feixisme’, com la demagògia, no és patrimoni
d’una ideologia forçosament dretana. També hi ha feixisme d’esquerres.
La història en va plena, dels milions de persones torturades o massacrades en
nom de totes dues tendències al llarg del temps. I és que el terme ‘feixisme’,
científicament parlant, no defineix només una ideologia, també defineix un
comportament, la qual cosa fa que hi hagi persones feixistes més enllà de la
seva opció política; i, per identificar-les, no cal pas cap estudi en
profunditat; n’hi ha prou de parar l’orella i escoltar què diuen.
Un altre aspecte de la
qüestió és que, tot sovint, ja sigui per covardia, per manca de reflexió o per
encegament, l’individu feixista, racista o masclista no es reconeix com a
tal. Si li ho preguntem, sempre dirà que ell no és res d’això.
Però... Sempre té un ‘però’ a punt. Sempre té un matís que, segons ell,
justifica tota actitud arbitrària basada en un principi d’autoritat, o que
justifica un rebuig a determinats orígens perquè entre els refugiats i els
immigrants “s’hi infiltra algun terrorista”, o que disculpa l’agressió a una
dona adduint que “alguna cosa devia fer per provocar-lo”. En tots aquests casos
serà difícil que trobem algú que reconegui la violència de la seva
personalitat. El torturador, per exemple, no té consciència de fer res de
dolent, ja que la vida de la víctima, per a ell, té menys valor que la d’una
mosca. La víctima és un ésser inferior, i pretendre acusar-lo de violent per
torturar-la o matar-la seria com si algú fos portat davant d’un tribunal per
haver matat una mosca. Tampoc el maltractador masclista té consciència de ser
violent. Simplement tracta la dona com ell creu que s’han de tractar les dones.
I de la mateixa manera tampoc no trobarem cap espanyolista que es reconegui com
a feixista per considerar que el poble català és un poble inferior, un poble
que no té dret a decidir el seu destí, un poble que ha de ser criminalitzat per
gosar rebel·lar-se contra la ‘veritat suprema’ que suposen aquests ‘principis
sagrats’.
Significa això que
ser català espanyolista és ser feixista? No, és clar que no. L’espanyolisme pot ser perfectament democràtic. Tot
depèn de l’individu en qüestió. No és pas el mateix ser un presoner vocacional,
que accepta que altres companys vulguin fugir, que el que es revolta contra
ells fent valer la llei del segrestador, una llei que, en cap cas, no permet la
llibertat dels segrestats. Feixisme, diguem-ho en termes científics, és
“l’actitud autoritària, arbitrària, violenta, etc, amb què hom s’imposa a una
persona o a un grup”.
El problema, com
dèiem abans, és que la víctima d’aquesta violència autoritària no sigui capaç
d’identificar-la com a feixisme.
És a dir que, havent interioritzat que el feixisme, per ser considerat com a
tal, ha de lluir símbols feixistes, no sigui capaç de reconèixer-lo si es
disfressa de demòcrata i s’empara amb tribunals polítics. Tanmateix, què hi ha
més feixista que dir que “el poble català no existeix, perquè només hi ha poble
espanyol”? Què hi ha més feixista que empresonar un poble adduint que no té
dret a ser lliure?
El Comitè d’Activitats
Antiamericanes de McCarthy era un comitè feixista; la ideologia de
Donald Trump amb relació als immigrants és una ideologia feixista;
l’assassinat policial, amb bales de goma i gasos lacrimògens, de quinze
immigrants mentre nadaven per arribar a la costa espanyola, és un crim
feixista; la prohibició del dret inalienable de Catalunya a celebrar un
referèndum d’autodeterminació és una prohibició feixista; la persecució amb
sancions econòmiques astronòmiques a entitats com Òmnium Cultural o l’ANC, per
tenir idees desafectes al Règim és una persecució feixista; el judici a Mas,
Ortega, Rigau i Homs, per posar les urnes, o el judici a Carme Forcadell,
presidenta del Parlament de Catalunya, i a Corominas, Simó i Barrufet, membres
de la Mesa, per haver permès que els parlamentaris parlamentin, són judicis
feixistes. Fixem-nos, a més, com tots aquests feixismes s’emparen en la llei.
Una llei feta a mida que justificaria les accions repressores i de càstig. I en
tots els casos, també, s’estigmatitza la víctima en el sentit que constitueix
una amenaça: l’amenaça comunista, l’amenaça terrorista, l’amenaça
independentista, l’amenaça del qui ve a robar el pa dels autòctons... Malament
rai, quan l’empara de l’autoritarisme és la llei. Una llei no és res,
absolutament res, si no és democràtica. I una llei que criminalitza les urnes i
els polítics que les posen per tal que la ciutadania decideixi el seu destí no
és llei ni és res. És només la llei de l’amo blanc que nega al negre tota
possibilitat d’equiparar-se-li en drets. Pur feixisme.
En el cas espanyol,
aquest feixisme es fa ben palès en el fet que no hi ha cap llei que digui que
el poble català no pot celebrar un referèndum d’independència. Cap ni una. I els qui, mancats
d’arguments, branden aquesta suposada llei, menteixen vilment. Hom pot dir que
es basen en els articles 2 i 8 de la Constitució espanyola, que parlen de
“pàtria comuna i indivisible” i atorguen a les Forces Armades l’atribut de
“garantir” aquesta indivisibilitat. Però, ben analitzats, són articles
feixistes, perquè ningú no té dret a encadenar una col·lectivitat en nom de la
indivisibilitat. A la vida, si s’és respectuós amb la llibertat aliena, tot és
divisible, absolutament tot. A més, quina indivisibilitat més feble aquella
que, per mantenir-se, necessita amenaçar amb l’ús de la força.
Cal, doncs, abandonar
el bonisme. El bonisme podia tenir sentit en aquella Catalunya que es
conformava a ser un ‘fet diferencial’, però ara que som al llindar de la
independència i que l’Estat espanyol està desplegant tot el seu poder
totalitari i contrari als drets humans per impedir-la no en té cap. Ens
enfrontem al feixisme, i si no el denunciem a les instàncies internacionals
dient-lo pel seu nom, no farem res més que legitimar-lo. El feixisme és tan
fàcilment identificable com la democràcia. David Cameron o el diputat Joan Josep
Nuet són dos exemples paradigmàtics de democràcia. Cameron, amb relació a la
independència d’Escòcia, va dir: “Podria haver prohibit el referèndum, però sóc
un demòcrata”; i Nuet, amb relació a Catalunya, ha dit: “Jo no sóc
independentista, però sí que sóc demòcrata, i, com a demòcrata, deixaré la meva
vida, si cal, per defensar que en una democràcia es pugui parlar de tot”.
Queda clar, doncs,
que un demòcrata pot no ser favorable a la independència d’un poble. Però si veritablement és demòcrata no
impedirà mai que aquell poble decideixi per si mateix. Un feixista, en canvi,
és algú que eleva la seva voluntat a la categoria de dogma, un dogma en virtut
del qual un poble com Catalunya no pot ser lliure.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada