Benvolguts,
Article dispers, amb una certa trampa, escrit per un
articulista a qui admirem molt, però que estripa tot el que troba (en aquest
article estripa ERC). Barreja
Pressupostos amb Margallo. La candidatura a l’Ateneu Barcelonès amb el 9-N...
Tanmateix val la pena comentar algun paràgraf. En el primer
explica que s’anirà
veient que som en un país ocupat,
però en realitat cal constatar que sóm en un país ocupat des del 1939:
·
A mesura
que les dinàmiques que van agrupar Ordre&Aventura es consolidin, s’anirà veient que un país en el qual Salvador Sostres necessita marxar a escriure en
castellà per tenir una vida digne és un
país ocupat i que l’única solució és que, a
partir d’ara, a Catalunya, les normes de convivència les posem els catalans.
En el segon confirma el que diem, que som en terra
conquerida, en país ocupat, pels franquistes com l’Exèrcit espanyol i com la
munió de falangistes i Fragas:
·
Si
Catalunya no fos terra conquerida com deia Fraga fa uns anys, l’exministre Margallo no hauria hagut d’hipotecar el
prestigi d’Espanya demanant favors
de dictadura bananera, i encara
confessar-ho en públic per justificar-se. I així, un llarg etcètera que frisem
per poder anar comentant.
Vegem l’article:
OPINIÓ
La guerra que hi ha en marxa
Enric Vila
Barcelona. Divendres, 24 de març de 2017
Amb l’aprovació dels
pressupostos, la guerra per aturar el Referèndum
passarà a un nivell de pura desesperació. Veurem membres de l’antiga CiU demanant que no es vagi a votar pel
bé de Catalunya. Veurem
l’expresident Mas multiplicar la gesticulació per intentar fer creure a Rajoy
que és ell qui dirigeix encara l’independentisme. Veurem els espanyols proferint grans amenaces i
mentides.
Mas va necessitar
tanta energia per trencar Junqueras i demostrar que controlava el país que no
va comptar que, quan dos es barallen, sempre hi ha un tercer que treu partit de
la situació.
Ordre&Aventura [L’Enric Vila formava part de la
candidatura d’en Bernat Dedeu!], la candidatura que va revolucionar
les eleccions de l’Ateneu, tant sols
és una petita expressió de les poderoses noves aliances que han imposat el Referèndum quan tothom el donava per
perdut.
ERC i PDeCAT emeten el seu
discurs en una longitud d’ona que cada vegada arriba a menys adeptes i ja no
tenen capacitat per frenar el discurs de l’autodeterminació. Colau ha fracassat en la seva missió de neutralitzar
la CUP, i fins i tot Fachin ha posat
en evidència que el partit de l’Anna Gabriel és l’únic que es manté realment
fidel als principis del 15-M. Jordi Pujol i el seu fill Oriol fan bé de
preocupar-se pel que ha passat a l’Ateneu.
Des del 27-S, els espanyols s’han tirat un tret al peu amb cada
jugada. No van aconseguir mantenir Mas, ni tombar la majoria absoluta
independentista; tampoc no van aconseguir trencar la CUP ni l’han pogut portar
cap a la desobediència folklòrica. El fantasma d’unes autonòmiques s’ha esvaït
i el darrer truc per intentar mitificar el 9-N és aquesta idea
boja que ha sortit de crear una assemblea d’electes “per si de cas el
Referèndum no es pot fer”.
L’única manera que l’Estat té d’aturar el Referèndum és
aplicar la força física el mateix dia que se celebri la votació i aquesta és
l’única excusa que els partits catalans podran posar als seus electors. Els propers mesos es veurà que els discursos legalistes
eren fets de fum i que les amenaces de Madrid contra l’autodeterminació són com
les que van intentar prohibir l’exhibició d’estelades a la final de la Copa del
Rei.
L’única cosa que s’interposa entre Catalunya i
la llibertat és el trauma dels catalans que
han col·laborat amb l’ocupació i que, en el fons, tenen por que la seva
vida, curulla d’accions petites i mesquines, esdevingui incomprensible en
un marc que no sigui repressiu. Hi pensava mentre veia el vídeo aquest
del parlament, en el qual Raúl Romeva acusa Fernando Tomás de Páramo de trobar-se a gust
amb falangistes.
El que falla de la
resposta de Romeva és que només el defensa a ell. El conseller d’Exteriors es defensa a ell, com
van fer sempre els convergents que abans tant criticava, perquè creu que
defensar el país és massa perillós.
En un
país normal, Romeva li hauria recordat a Páramo que, de català, no en té res,
que només és un noi de Málaga que ha trobat en l’opressió espanyola un negoci
per omplir-se les butxaques i satisfer la seva vanitat.
D’aprofitats com Páramo, la meva família n'ha
vist passar per Catalunya des dels temps dels Tercios, i fa molta gràcia
veure que Ciutadans acabarà sent un partit cantonalista, si no hi ha el
Referèndum. L’unionisme està tan fotut que ha de fer passar joves
estrangers per catalans, per ajudar els dolentots de la Tercera Via. El país és tan fort que Arrimadas ha estat premiada
amb un càrrec a Madrid perquè començava a empatitzar massa amb Catalunya de tant passejar-se per
Ripoll.
Jo cada dia penso més
en aquella dedicatòria que Josep Pla li va fer a Cruzet en ple franquisme parlant
de “vèncer la catàstrofe amb les pedres
disperses del nostre esperit.” Sense violència, la força dispersada es
torna a concentrar i les formes d’amor i col·laboració no poden
controlar-se. A
mesura que les dinàmiques que van agrupar Ordre&Aventura es consolidin, s’anirà veient que un país
en el qual Salvador Sostres necessita marxar a escriure en castellà per tenir
una vida digne és un país ocupat i que l’única
solució és que, a partir d’ara, a Catalunya, les normes de convivència les posem els
catalans.
En aquest sentit,
el PP ha fet bé de canviar la metàfora del xoc de trens per la del cotxe que va
en contra direcció. Si mires la història, Espanya només ha pogut vincular el
Principat amb el concurs dels bascos i l’ajut de les potències estrangeres. A
mesura que l’autodeterminació dilueixi el dret a decidir es veurà que els qui
van en contra direcció són els espanyols; aquests que, com el jove diputat
Páramo, intenten mantenir els vells privilegis que l’Estat ha repartit fins
ara per la força.
Al País Valencià, la
demanda d’estudis en català no para de créixer. La Vanguardia informava l’altre
dia que el jugador rossellonès de Handbol Ludovic Fàbregas no vol anar al París
Saint Germain perquè se sent català i prefereix jugar al Barça.
Enric Vila
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada