Benvolguts,
Aprofitant el 40è aniversari de la tornada de Josep Tarradellas
a Catalunya diversos autors han elucubrat sobre el possible capteniment d’en Rajoy
si hagués sigut en Suárez i viceversa. L’article d’en Torrent intenta
esbrinar-ho. Al mateix temps en Cotarelo també ha fet un
article semblant.
I ara fem algun comentari. D'entrada hem de dir que estem molt d'acord amb en Torrent. Ara bé, si Suàrez va permetre que la legalitat republicana de Tarradellas substituís la seva legalitat franquista, per què va acceptar
de colocar el rei sense demanar permís al poble? I per què no va retornar a
Catalunya l’Estatut de Catalunya del 1932, que el franquisme li havia anul·lat
el 1938? I per què no es va retornar l’Estatut d’Euskadi als bascs? I per què
no es va muntar un règim que mantingués els estatuts que les diverses nacions
havien demanat o obtingut (Catalunya, Euskadi i Galicia) el 1936 quan el Franco
i els altres militars varen revoltar-se contra el Govern republicà, i no haver
promocionat a nacions territoris que mai no havien demanat aquestes condicions?
Si fullegeu els comentaris a l’article d’en Cotarelo de nom Resposta de Rajoy a la carta catalana,
pot ser que s’us aclareixin encara més les idees sobre com actuaria en Rajoy si
hagués estat en Suárez!.
Vegem l’article d’en
Torrent:
Tarradellas, entre Suárez i Rajoy
"El greu conflicte institucional
actual, aquest xoc de trens que ningú sap com acabarà té en la figura de Josep
Tarradellas el seu iniciador voluntari i involuntari"
per Josep M. Torrent 21/03/2017
Si l’any 1977
Espanya hagués tingut un president que es digués Mariano Rajoy m’estranyaria
molt que enguany es pogués commemorar el 40è aniversari del retorn del President de la Generalitat Republicana a l’exili, Josep
Tarradellas. Si el 1977 l’inquilí de la
Moncloa hagués estat Rajoy, s’hauria aferrat a la legalitat
de l’època --convé recordar-ho i
valorar-ho, legalitat
preconstitucional, per tant franquista-- per justificar la impossibilitat que una
institució republicana, la Generalitat, i el seu president a l’exili --també
republicà-- es reinstaurés. Si
l’elegit per conduir el trànsit de l’Espanya de la dictadura a l’Espanya
democràtica hagués estat Rajoy segurament hauria dit allò tant seu de “la llei
no m’ho permet” i no hauria reconegut el president a l’exili i hauria enviat
la fiscalia de l’època a lluitar contra el roig separatista de Tarradellas. Sortosament, l’any 1977, Rajoy solament tenia 22 anys,
li faltava un any per acabar la carrera i no estava per aquestes coses. Estic dient o
insinuant que Rajoy era franquista? Evidentment que no. [???]
Adolfo Suárez, l’home que va fer possible el retorn del
president Tarradellas, que va reinstaurar la Generalitat republicana i que va
entendre que els problemes polítics solament es poden solucionar amb la
política, sí que era un home criat i
fet a l’ombra del franquisme d’on va a arribar a ser Director General de Radiotelevisió
Espanyola (1969) i ministre Secretari General del Movimiento (1975). Ell, però, no va moure cap fil per empresonar un polític del
bàndol perdedor de la Guerra Civil retornat a l’Estat espanyol procedent de la
República. En canvi, amb 40 anys de democràcia a les esquenes Espanya es permet inhabilitar tot un expresident de la
Generalitat, Artur Mas, per posar unes urnes per escoltar
l’opinió dels catalans. Estic dient, per
tant, que Suárez era un demòcrata de tota la vida? Està clar que no. [???]
Ni Rajoy és un
franquista, ni Suárez era un demòcrata de tota la vida. Ara bé, Rajoy és un home, en el fons, políticament covard sense una dimensió
històrica de la cosa pública i Suárez era un
home valent, agosarat que va saber entendre que la millor solució per Espanya
era fer un gest que trencava amb el franquisme, amb els poders fàctics de
l’Estat i amb l’antic règim. [???]
El greu conflicte
institucional actual, aquest xoc de trens que ningú sap com acabarà té en la
figura de Josep Tarradellas el seu iniciador voluntari
i involuntari. Voluntari perquè
ell sempre va voler preservar la figura de la institució --la Generalitat republicana--, mantenir-la viva i retornar-la al seu legítim espai. I involuntari perquè el retorn de
la figura del president de la Generalitat a l’exili servia als més grans per recuperar l’orgull del somni trencat per una Guerra Civil, i
als més joves per descobrir una part de la història
recent i no explicada del país, la qual cosa donava peu a
descobrir també la trajectòria de tot un país i de les seves institucions. Josep
Tarradellas, amb tots els seus clars i obscurs, va obrir els ulls de tota una generació que, de sobte, sentia que estava recuperant les
seves arrels més identitàries. I la feina de Tarradellas, amb estils diferents, ideologies
diferents i discursos diferents, la van continuar els presidents Jordi Pujol,
Pasqual Maragall, José Montilla, Artur Mas i ara, Carles Puigdemont.
L’exemple de
Tarradellas, adaptat als nous temps, ha de servir pels pròxims dies que seran
claus per al futur del procés. El vell republicà va ser un home amb caràcter, tossut però amb
paciència i sentit d’Estat. Com explica molt bé Manuel Ortínez en el seu llibre de
memòries “Una vida entre burgesos”, Tarradellas s’emmirallava en De Gaulle i en els francesos en la manera
de fer política, en la posta en escena, en el control del tempo per evitar errar a l’hora
de moure la peça adequada. La pressa, la urgència, la precipitació, el neguit
desestabilitzador que la CUP intenta
traslladar a l’actual govern cada vegada que pot és el que Tarradellas mai
hauria abraçat, i és el que potser en algun moment caldrà dir: “Prou”. La constància, la
tossuderia i l’estratègia negociadora sí que eren les armes que feia servir el
president republicà.
Tarradellas, però, ja
no hi és i són els seus hereus els que han de fer front a aquest nou
desafiament. Ell
sabia que és això d’enfrontar-se amb l’Estat. Ell va viure de primera ma
l’onada també aniquiladora de la Segona República contra les competències
estatutàries de Catalunya igual que ho han viscut Pujol, Maragall, Montilla,
Mas i Puigdemont. Els polítics han de tenir vocació
de servei i no trair el seu poble; han de saber detectar el tempo polític i social; han de
saber escoltar el carrer i com deia Tarradellas, no poden fer el ridícul.
El que no va dir Tarradellas és que la història la fan
els prudents però valents, els de cap fred però decidits.
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada