Avui es commemoren els 100 anys del naixement de Joan Vinyoli, i com a preàmbul al meu comentari sobre l'òbit de Peire Bèc adjunto un pensament d'en Vinyoli, que m'ha enviat el company del GOAL, en Sergi, que es dol també com l'autor i en Peire Bèc mateix del "que hem posseit i vàrem perdre"...
"Què som? Tan sols una memòria
d'allò que hem posseït i vàrem perdre,
canvi constant i resignat adéu
al temps que fuig amb pas irreparable."
Joan
Vinyoli (Barcelona 1914-1984)
Avui en l’espai Vilaweb hi ha l’interessant
article Las leiçons del mèstre Bèc, a les que hi he afegit les meves
disquisicions sobre l’occità...
L’apunt en memòria del gran occitanista Peire Bèc traspassat fa pocs dies als
92 anys ens explica les relacions històriques, socials i polítiques entre l’occità
i el català. I es dol que l’occità no es conegui i es reconegui més a la universitat
catalana...
L’article està escrit en occità (recordem que
TV3 emet diàriament un telenotícies en el nostre occità que és l’aranès).
Al començament dels anys 60 jo vaig tenir molt
interès en l’occità gràcies a l’amistat amb el malaguanyat Jordi Ventura que en
aquella època deien que era el català que sabia més occità. Amb ell vaig
participar en unes jornades d’agermanament catalano-occità a Bedarriu, prop de
Besiers on hi havia en Rafael Tasis, en Tomàs Garcés i altres escriptors
catalans i occitans. Jo deia en referència a Jordi Ventura que:
les seves dèries de sempre,
o almenys ho eren des dels anys 60 quan jo el vaig freqüentar més: Occitània, Catalunya i el poder que la
sinèrgia de la seva unió o almenys el propi reconeixement d’un passat comú, amb
la cultura dels trobadors occitans i el poder comercial i de domini dels mars
dels catalans podia haver fet florir.
Poders que la croada contra els
albigesos, molt ben dissenyada pel papa Innocenci III (mireu quin nom es va
triar el paio!) va escapçar d’origen, gairebé abans de néixer.
Un altre dia parlarem d’una altra llengua
romànica, el retoromanx, amb el que havíem tingut algun contacte...
He triat de comentar aquest article ja que
crec que és positiu que ens el llegim, ni que sigui com a exercici, per
trobar-hi les similituds amb el català. I que us esperoni a entrar una mica més
en la nostra història comuna. I al final agafareu consciència com jo vaig fer
fa més de 50 anys del terrible trencament que les potències del mal de l’època,
el Vaticà i el poder franc, ens varen produir: La croada (us recorda res aquest mot
en la nostra història recent?) contra els albigesos, anomenats també els “bons
homes”, súbdits en aquella època del regne catalano-occità, amb la seqüela de
la mort de Pere el Catòlic (quina
ironia que el Papa organitzés una croada contra un rei català a qui prèviament
havia atorgat el títol de Catòlic!), i el traspàs del poder català al poder
francès de les terres occitanes. D’aquí a “soyez propres, parlez français” hi va un pas!
Bé jo ja m’he esplaiat, amb les meves dèries,
com en Jordi Ventura...
Si voleu conèixer més referències sobre
aquests temes cerqueu Ventura en el
meu Bloc.
Si voleu conèixer el llinatge de Pere el
Catòlic, està molt ben explicat gràficament a:
I sabreu quelcom més sobre el pare de Jaume I el Conqueridor...
Molesteu-vos a llegir aquest article en occità i entre el que
queda escrit i el missatge subliminal us quedarà un bon record!
03.07.2014
Las
leiçons del mèstre Bèc
Marçal
Girbau
Peire
Bèc representa una figura clau non solament de l'occitanisme del sègle XX, mas
tanben de la lingüistica catalana
Diluns
passat nos daissèt un autre dels grands: l'intellectual, l'escrivan, lo
filològ, lo militant occitanista Pèire Bèc. Als sieus 92 ans, Bèc representa
una figura clau non solament de l'occitanisme del sègle XX, mas tanben de la
lingüistica catalana, de las relacions occitanocatalanas e de la romanistica en
general. Pròva de la transcendéncia de la siá figura es que lo govèrn catalan
li autregèt lo primièr Prèmi Robèrt Lafont l'an 2010, liurat pel Vice-president
de la Generalitat de Catalonha de l'epòca, Josep-Lluís Carod-Rovira, e
l'exsecretari de Politica Lingüistica, Bernat Joan.
Malgrat
la dimension extraordinària de Bèc, la nòva de la siá mòrt es passada,
malastrosament, tròp inapercebuda dels dos costats dels Pirenèus. Aquesta es la
rason d'aqueste article: far un pichòt omenatge, que servisca a l'encòp per
difondra la vertadièra figura de Bèc e per explicar perqué la siá òbra es
tanben capitala per la lingüistica catalana.
Aital
coma o disiam, Bèc èra d'aquela mena d'intellectuals umanistas que tocavan
fòrça botons, totjorn amb una precision de relotgièr soís. Un òme de letras
integral, medievalista e especialista de la literatura dels trobadors, escrivan
de poesia e pròsa, president de l'Institut d'Estudis Occitans pendent 18 ans,
President d'Onor de l'Acadèmia Occitana – Consistòri del Gai Saber, romanista
convencut, autor de mai d'un vintenat d'òbras entre literàrias e academicas. De
las siás òbras, ne soslinhariái lo sieu Manual practic de filologia romanica
(1973) o La lenga occitana (1963), que son encara uèi d'òbras de referéncia
basica. Cal remembrar Bèc, tanben, per èsser un dels eretièrs e continuators
dels trabalhs d'estandardizacion de la lenga occitana, endralhats per Loís
Alibèrt pendent la primièra mitat del sègle XX. Mas Bèc non trabalhèt pas sol
l'estandardizacion de la lenga, mas qu'o faguèt, justament, al costat d’autors
coma Robèrt Lafont –lo sieu amic e companh de lutas a qui, siam clars, França a
volgut calar e, encara uèi, cinc ans après la siá mòrt, li deu tanben un
omenatge e una reconeissença coma cal.
Una de
las vinculacions de Bèc amb Catalonha es la Val d'Aran. En acòrd amb la siá
volontat de contribuir a un procès d'estandardizacion e de normalizacion de la
lenga occitana, l'an 1982 Bèc foguèt un dels tres lingüistas que faguèt partida
de la Comission de Normalizacion Lingüistica de l'Aranés, qu'establiguèt las
nòrmas ortograficas de la varietat aranesa, oficializadas lo 1983. Mai
recentament, fa qualques meses, Bèc aviá acceptat de participar a la
constitucion de l’Institut d’Estudis Aranesi, coma nòu organisme academic de la
lenga. Per malastre, la siá mòrt, li empacharà de veire realizat aqueste
procès.
Mas lo
prigond ligam de Bèc amb Catalonha e la lingüistica catalana va plan mai al
delà de la siá collaboracion amb l'estandardizacion de la varietat aranesa. Se
tracta d'una vinculacion militanta, òc, mas tanben academica e scientifica, que
la màger part de lingüistas catalans de uèi encara desconeisson o non an pres
pro en consideracion. Bèc èra un grand coneisseire de la lenga catalana e non
ne volguèt jamai demorar a costat. Sens anar mai luènh, per exemple, l'òbra de
Bèc prepausa una solucion per ensajar de resòlvre lo famós –fals– debat sus
l'apartenença del catalana a la familha de las lengas iberoromanas o de las
galloromanas. A las annadas 70, Bèc afirmava "Es malaisit, en mai, de
separar lo catalan de l'occitan se non fasèm çò meteis amb lo gascon que (...)
presenta una originalitat vertadièrament remarcabla. Sembla quitament que lo
catalan siá mai dirèctament accessible a un occitanofòn mejan que cèrts
parlars gascons coma los de las Landas e dels Pirenèus. Tot classament, de
fait, es arbitrari e depend dels critèris triats. Tot ven mai simple
s'inscrivèm lo catalan, coma o fasèm nosautres, dins l'ensems occitanoromanic
mai flexiblament definit e intermediari, per definicion, entre lo galloromànic
pròpriament dit (lenga d'oîl) e l'iberoromanic (espanhòl e portugués).".
Es a dire, lo catalan e l'occitan formarián un sol diasistèma lingüistic
pròpri, nomenat occitanoromanic o occitanocatalan. Per Bèc, l'estudi dels
parlars occitans deviá anar, tanben, intimament ligat a l'estudi dels parlars
catalans. Aital coma o disiam, tot fa a pensar que, fins auèi, las paraulas de
Bèc non an pro retronit encara dins las facultats de filologia catalana dels
Païses Catalans, ont l'estudi de l'occitan demòra completament anecdotic. Cossí
es possible que fabriquem de filològs catalans que coneisson a pro pena
l'existéncia de l'occitan, al delà de la lenga dels trobadors e encara..?
Mas açò
non es pas nòu. Fa gaireben trenta cinc ans, lo tanben grand lingüista e
dialectològ catalan Joan Veny escriviá "Dins lo domeni lingüistic, per
contra, es estat desparièr, car òm non a pres totjorn en consideracion la valor
comparativa de l'occitan, tan ancian coma modèrn, per afrontar los problèmas
diacronics de la nòstra lenga. (...) Voldriái soslinhar que non se pòt bastir
una lingüistica istorica (las originas del catalan, l'inventari etimologic, una
gramaticiana istorica) d'esquina a l'occitan. Dins aqueste domeni, non nos
podèm barrar en cò nòstre, mas cal obrir de fenèstras cap a l'exterior e, quand
l'exterior es l'espaci occitan, cal que sián de fenestrals perque, quand mai de
lum intrarà, nos sentirem guidats amb mai de seguretat per çò qu'es de las
nòstras recèrcas diacronicas e las perspectivas seràn mai interessantas".
Veny se planhiá basicament a rapòrt dels estudis diacronics. Ieu aniriái un
pauc al delà e diriái que non podèm contunhar de formar de filològs catalans
que desconegan del tot la lenga occitana: es urgent que los estudis de
filologia catalana incorpòren l'estudi de l'occitan ancian e modèrn coma una
"valor comparativa, per afrontar los problèmas diacronics e sincronics de
la nòstra lenga". Una granda partida dels debats lingüistics e academics
qu'avèm uèi en cò nòstre se poirián resòlvre fòrça melhor se se faguèsse un còp
d'uèlh a l'occitan, la nòstra lenga bessona. E çò meteis pels estudis de
l'occitan.
Aquela,
segurament, seriá una de las grandas leiçons que nos caldriá aprene del mèstre
Bèc. Soi segur que se Bèc aguèsse viscut qualques quilomètres mai al sud, seriá
estat un dels savis homenots de Josep Pla. Mas a l'epòca de Pla, sabètz, las
frontièras que nos impausavan pesavan fòrça. Ara, totun, avèm lo rèpte de las
far tombar. Lafont, Bèc e Veny segur que nos mercejaràn.
Joan
A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada