El directe.cat
hostatja Blocs diversos. Avui comentem el de Miquel Estruch, un badaloní provocador
i fatxenda que no vol publicar el seu perfil, però que té un discurs que he trobat molt
escaient. I estem parlant amb el rerefons de Jordi Pujol i els seus
mariatxis!
El seu menfotisme el porta a escriure:
·
Al menys a mi tant se me’n fot dels calés que tingui, ni on els tingui.
Fins i tot us diré que em preocupa poc d’on li pervinguin (que no és el
mateix que dir que no em preocupa..., o sigui que sí), ni que sigui dels foscos
negocis del seu pare i dels seus propis. I què, eh?
que trobo equivocat. A Miquel
Estruch, com a ciutadà, que suposo que paga els seus impostos i que està immers
en el merda estat
de benestar actual l’ha de preocupar i molt d’on venen els fons que
remena el senyor Pujol o el clan Pujol, per ser més clars, i amb quin dret no
atén o atenen les seves obligacions fiscals com tothom hauria de fer. O sigui com s’ho ha
muntat per exercir d’evasor fiscal durant desenes d’anys i mai cap inspector d’hisenda
l’ha inquietat...
En un altre paràgraf deixa anar:
- Aquest “ENS” de la primera persona del plural que em posava a mi, en tant que català, al sac de les seves culpes, em va catapultar cap a la pantalla amb les mans enlaire, irat com una mona: “ENS??? I una merda! A mi no em fiquis en els teus merders!!”.
I en aquest cas
com hem explicat adés cal tenir present que Pujol pertany a l’època dels estadistes que se
sentien pares i deus dels seus súbdits (que es creien ciutadans). Eren
uns gurus,
uns falsos deus
però molta gent de la secta ja s’hi trobava bé, com explicava ahir en Josep
M. Pasqual!
directe!cat
Dilluns,
28.7.2014. 14:07 h
Vagin-se'n a la merda!
No en volia parlar, de debò
que no. Però al
final no me n’he pogut estar.
Jo no sóc ni he estat mai convergent però si que és cert que en el meu entorn social, i fins i tot familiar, aquesta mena de religió no hi és aliena. Tinc molts amics i alguns parents que la professen, alguns amb devoció militant.
Per respecte a ells i a la seva candidesa no vull fer llenya del seu Déu caigut. Poca broma quan mor un déu! Sobretot si cau dels altars per la pitjor i més cruel de les ignomínies: la hipocresia.
Deien d’en Pujol que era el Déu del peix al cove. Recoi si el tenia de farcit el seu, de cove! Però tant hi fa això. Al menys a mi tant se me’n fot dels calés que tingui, ni on els tingui. Fins i tot us diré que em preocupa poc d’on li pervinguin (que no és el mateix que dir que no em preocupa..., o sigui que sí), ni que sigui dels foscos negocis del seu pare i dels seus propis. I què, eh?
Tot això forma part del seu àmbit privat i ens pot semblar més o menys reprovable o més o menys tolerable, però pertany a la seva realitat personal i allà cadascú amb les seves misèries, que tots en tenim.
Però cadascú les seves i només les seves.
I aquí arribo on vull anar. Si una cosa m’indigna i m’esparvera en aquesta vida és que em facin partícip de culpes alienes. Jo ja en tinc prou amb les meves o sigui que, sisplau, no m’emprenyin amb les dels altres. Mai no ho he tolerat ni ho penso fer.
El meu tarannà essencialment advers a les injustícies em va dur a manifestar-me molt precoçment rebel. Res em feia enrabiar més que sentir-me ferit per la més lleu de les injustícies. La primera paraula que vaig aprendre a dir va ser “merda”. No en sé la raó, segurament un simple fruit de l’atzar. Però el cas és que al meus germans grans els deuria fer gràcia la primera vegada i em deurien animar. Al menys fins que es va convertir en un problema de convenció social: “Com et dius maco?” deia la senyora Angeleta aturant la mare que em duia de la mà. “Merda!” era la resposta que jo donava invariablement a totes les senyores angeletes, davant la desesperació de la mare. Naturalment, em renyava. “Aquestes coses no es diuen, lleig, més que lleig!” La meva reacció era furibunda: “Merda, merda i MERDA”. Només faltaria!
Al llarg de la meva vida, aquesta tan excelsa paraula de la nostra llengua ha estat sempre present en el meu lèxic més habitual. Malparlat com sóc, és com una mena d’additiu o espècie lingüística que faig servir per adobar-ho gairebé tot.
Ja sé que divago, ja ho sé! Però deixeu-me anar una mica.
Deia que m’emprenya molt que em carreguin els neulers dels altres. I aquest és el pitjor dels retrets que li he fet tota la vida al president Pujol. Des d’aquells ja llunyans anys vuitanta en que li recordo un discurs abrandat, si no vaig errat, des del balcó del Parlament, adreçant-se a una concentració de devots i de mitjans de comunicació, en el que donava resposta a la demanda que el PSOE de Felipe González li havia interposat pel cas Banca Catalana. Jo el vaig veure per la tele. En un moment del discurs va deixar anar una frase que em va fer saltar d’un bot de la cadira. Va dir, referint-se al demandants: “Ens volen prendre l’honorabilitat”.
Aquest “ENS” de la primera persona del plural que em posava a mi, en tant que català, al sac de les seves culpes, em va catapultar cap a la pantalla amb les mans enlaire, irat com una mona: “ENS??? I una merda! A mi no em fiquis en els teus merders!!”.
Aquesta insistent cantarella tan pujoliana que es va convertir en un dels dogmes convergents d’assimilar la cosa pròpia com a la característica més genuïna i defindora de la catalanitat és la base de la meva aversió al pujolisme i a les seves sigles.
El cas és que aquest dogma va fer fortuna i va quallar molt bé no només entre la població catalana, sinó especialment entre les classes dirigents, polítiques i els mitjans de comunicació espanyols en una primera fase i, després, a una majoria de la seva població. La fatal seqüència deia: Catalunya és Convergència i Convergència és Pujol, ergo, Pujol és Catalunya. Bé, seré una mica més condescendent: Catalunya és Convergència + el Barça + la Caixa. La Santíssima Trinitat dels catalans d’ordre i barretina. Si tens els dos carnets i la llibreta, ja tens guanyat un setial a la dreta del pare.
Ara, davant l’hecatombe divina i prenent aquest dogma com si fos plausible, les forces vives de la caverna espanyola , tot fregant-se les mans i bavejant, afirmen eufòrics: Ja els tenim! I afegeixen: Caigut el Déunostrosenyor Pujol, amb la mare Caixa revertida en puta barata i l’esperit culé convertit en mercenari apàtrida, què els queda als catalans?
La resposta és tan fàcil que ni se’ls acut, obcecats com estan en el seu fanatisme nacionalista:
Jo no sóc ni he estat mai convergent però si que és cert que en el meu entorn social, i fins i tot familiar, aquesta mena de religió no hi és aliena. Tinc molts amics i alguns parents que la professen, alguns amb devoció militant.
Per respecte a ells i a la seva candidesa no vull fer llenya del seu Déu caigut. Poca broma quan mor un déu! Sobretot si cau dels altars per la pitjor i més cruel de les ignomínies: la hipocresia.
Deien d’en Pujol que era el Déu del peix al cove. Recoi si el tenia de farcit el seu, de cove! Però tant hi fa això. Al menys a mi tant se me’n fot dels calés que tingui, ni on els tingui. Fins i tot us diré que em preocupa poc d’on li pervinguin (que no és el mateix que dir que no em preocupa..., o sigui que sí), ni que sigui dels foscos negocis del seu pare i dels seus propis. I què, eh?
Tot això forma part del seu àmbit privat i ens pot semblar més o menys reprovable o més o menys tolerable, però pertany a la seva realitat personal i allà cadascú amb les seves misèries, que tots en tenim.
Però cadascú les seves i només les seves.
I aquí arribo on vull anar. Si una cosa m’indigna i m’esparvera en aquesta vida és que em facin partícip de culpes alienes. Jo ja en tinc prou amb les meves o sigui que, sisplau, no m’emprenyin amb les dels altres. Mai no ho he tolerat ni ho penso fer.
El meu tarannà essencialment advers a les injustícies em va dur a manifestar-me molt precoçment rebel. Res em feia enrabiar més que sentir-me ferit per la més lleu de les injustícies. La primera paraula que vaig aprendre a dir va ser “merda”. No en sé la raó, segurament un simple fruit de l’atzar. Però el cas és que al meus germans grans els deuria fer gràcia la primera vegada i em deurien animar. Al menys fins que es va convertir en un problema de convenció social: “Com et dius maco?” deia la senyora Angeleta aturant la mare que em duia de la mà. “Merda!” era la resposta que jo donava invariablement a totes les senyores angeletes, davant la desesperació de la mare. Naturalment, em renyava. “Aquestes coses no es diuen, lleig, més que lleig!” La meva reacció era furibunda: “Merda, merda i MERDA”. Només faltaria!
Al llarg de la meva vida, aquesta tan excelsa paraula de la nostra llengua ha estat sempre present en el meu lèxic més habitual. Malparlat com sóc, és com una mena d’additiu o espècie lingüística que faig servir per adobar-ho gairebé tot.
Ja sé que divago, ja ho sé! Però deixeu-me anar una mica.
Deia que m’emprenya molt que em carreguin els neulers dels altres. I aquest és el pitjor dels retrets que li he fet tota la vida al president Pujol. Des d’aquells ja llunyans anys vuitanta en que li recordo un discurs abrandat, si no vaig errat, des del balcó del Parlament, adreçant-se a una concentració de devots i de mitjans de comunicació, en el que donava resposta a la demanda que el PSOE de Felipe González li havia interposat pel cas Banca Catalana. Jo el vaig veure per la tele. En un moment del discurs va deixar anar una frase que em va fer saltar d’un bot de la cadira. Va dir, referint-se al demandants: “Ens volen prendre l’honorabilitat”.
Aquest “ENS” de la primera persona del plural que em posava a mi, en tant que català, al sac de les seves culpes, em va catapultar cap a la pantalla amb les mans enlaire, irat com una mona: “ENS??? I una merda! A mi no em fiquis en els teus merders!!”.
Aquesta insistent cantarella tan pujoliana que es va convertir en un dels dogmes convergents d’assimilar la cosa pròpia com a la característica més genuïna i defindora de la catalanitat és la base de la meva aversió al pujolisme i a les seves sigles.
El cas és que aquest dogma va fer fortuna i va quallar molt bé no només entre la població catalana, sinó especialment entre les classes dirigents, polítiques i els mitjans de comunicació espanyols en una primera fase i, després, a una majoria de la seva població. La fatal seqüència deia: Catalunya és Convergència i Convergència és Pujol, ergo, Pujol és Catalunya. Bé, seré una mica més condescendent: Catalunya és Convergència + el Barça + la Caixa. La Santíssima Trinitat dels catalans d’ordre i barretina. Si tens els dos carnets i la llibreta, ja tens guanyat un setial a la dreta del pare.
Ara, davant l’hecatombe divina i prenent aquest dogma com si fos plausible, les forces vives de la caverna espanyola , tot fregant-se les mans i bavejant, afirmen eufòrics: Ja els tenim! I afegeixen: Caigut el Déunostrosenyor Pujol, amb la mare Caixa revertida en puta barata i l’esperit culé convertit en mercenari apàtrida, què els queda als catalans?
La resposta és tan fàcil que ni se’ls acut, obcecats com estan en el seu fanatisme nacionalista:
Als catalans, senyors
meus, ens queda Catalunya. I amb això en tenim prou i de sobres. Tan prou i de
sobres que fins i tot ens podem permetre l’espaterrant luxe de prescindir dels
nostres Déus i l’immens plaer de prescindir d’Espanya.
Deixem ara al devots convergents uns dies de dol per enterrat el seu Déu caigut i respectem-los el dolor.
Aprofitem aquests dies de dol per escoltar els brams d’ase que ens canten les absoltes i els insults dels imbècils integrals que comparen el nostre desig de llibertat amb pegar a les dones. Escoltem-los per refermar-nos encara més, si això és possible, en la nostra determinació.
S’ha acabat l’era dels Déus i ara comença l’era dels homes i les dones lliures.
Deixem, doncs, que les campanes gemeguin a morts perquè d’aquí a pocs dies ens cridaran a tots al sometent del vots.
Votarem per treure’ns del damunt una pàtria falsa i per refer un nou país sense falsos déus. Deien els vells anarquistes: Ni Pàtria ni Déu! No anaven del tot desencaminats. De fet, l’única pàtria i l’únic Déu que necessitem de debò els catalans és que no ens toquin més el collons o la figa.
I pel que respecta a mi, per tot això de voler-me encolomar gripaus que no són de la meva bassa, pels molts insults rebuts injustament, per les incomptables faltes de respecte, pels innombrables abusos als que ens m’han sotmès, per la seva prepotència i la seva arrogància, per la seva absurda vanitat d’espantalls, pels tres-cents anys d’ignomínia, pels meus morts, pels meus vius i pels meus encara no nats, saben què els dic?
Els dic allò que el meu admirat i enyorat poeta aragonès ja els va dir des de la tribuna (quina enveja!) i jo els repeteixo ara de la més primària i essencial de les meves expressions, honor que faig als meus orígens com a ésser humà i des del fons de l’ànima (si és que en tinc):
“Vagin-se'n a la merda!”
Deixem ara al devots convergents uns dies de dol per enterrat el seu Déu caigut i respectem-los el dolor.
Aprofitem aquests dies de dol per escoltar els brams d’ase que ens canten les absoltes i els insults dels imbècils integrals que comparen el nostre desig de llibertat amb pegar a les dones. Escoltem-los per refermar-nos encara més, si això és possible, en la nostra determinació.
S’ha acabat l’era dels Déus i ara comença l’era dels homes i les dones lliures.
Deixem, doncs, que les campanes gemeguin a morts perquè d’aquí a pocs dies ens cridaran a tots al sometent del vots.
Votarem per treure’ns del damunt una pàtria falsa i per refer un nou país sense falsos déus. Deien els vells anarquistes: Ni Pàtria ni Déu! No anaven del tot desencaminats. De fet, l’única pàtria i l’únic Déu que necessitem de debò els catalans és que no ens toquin més el collons o la figa.
I pel que respecta a mi, per tot això de voler-me encolomar gripaus que no són de la meva bassa, pels molts insults rebuts injustament, per les incomptables faltes de respecte, pels innombrables abusos als que ens m’han sotmès, per la seva prepotència i la seva arrogància, per la seva absurda vanitat d’espantalls, pels tres-cents anys d’ignomínia, pels meus morts, pels meus vius i pels meus encara no nats, saben què els dic?
Els dic allò que el meu admirat i enyorat poeta aragonès ja els va dir des de la tribuna (quina enveja!) i jo els repeteixo ara de la més primària i essencial de les meves expressions, honor que faig als meus orígens com a ésser humà i des del fons de l’ànima (si és que en tinc):
“Vagin-se'n a la merda!”
Joan
A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada