Ja coneixeu en Joan Lluís Lluís. Considero que
les seves reflexions són importants ja que afirma que el concepte de la nació catalana
(hem de suposar que essent de la Catalunya del Nord entén el significat de nació catalana
com aquella que va de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó), no és només patrimoni
dels catalans del principat sinó de tots els catalans, de tots els territoris i
de totes les ètnies, com s’escau a un país d’al·luvió. De fet està usant aquell
raonament que diu que l’important no és d’om venim sinó on anem!
També m’ha semblat interessant aquest article
per altres diverses raons:
Primer, una cita poètica interessant i
primerenca:
·
Víctor Català al seu dietari, el 1923: 'M'oblidava de dir-ho: ja fa dies que oneja
per l'Escala, sense ésser importunada per ningú, la bandera separatista,
fulgurant al sol les seves barres de sang i or, encarant la immaculada blancor
de la seva estrella solitària vers la terra, però encara tremolant pels aires
com si acabés de desprendre's del firmament'
Segon, l’articulista es planteja per què havent-hi una senyera, cal
una estelada i després de pensar-s’ho en treu una conclusió:
·
El procés, en el meu cas, ha estat lent; el procés d'adonar-me que l'estelada afirma
una cosa de nosaltres, el catalans, que la senyera potser només podia deixar
intuir. I això és que el país que volem construir va més enllà de
l'estricta nació
catalana, si és entesa només com una herència immaculada vinguda del
fons dels segles. O, més precisament, que la nació no és formada només pels qui
se senten descendents de Guifré el Pelós, sinó també per aquells que,
malauradament, ara per ara encara no saben qui era Lluís Companys, però que
volen participar en la construcció d'un país independent.
·
La
remarcable originalitat del projecte català és que evidencia que amb una pàtria
no n'hi ha prou per a construir un país lliure, també cal un projecte de societat i un pacte social,
els quals projecte i pacte han d'incloure qui vulgui, sigui qui sigui.
I en Joan Lluís Luís acaba:
·
És aquesta visió no etnicista, al capdavall postnacionalista,
que ens fa ser tan forts, i que emboira la capacitat d'anàlisi dels espanyolistes,
que pensen en les graelles del segles XIX i XX. La Catalunya a construir
necessitava uns colors que permetessin a tothom d'identificar-s'hi i de
confluir-hi amb total independència dels propis orígens, uns colors capaços de
simbolitzar a l'encop una emoció i un pragmatisme, el passat d'aquest país i el
seu futur. L'estelada
compleix amb escreix aquesta missió i per això és una font de goig i
d'esperança.
Joan-Lluís
Lluís
21.07.2014Missió, goig i esperança de l’estelada
http://www.vilaweb.cat/mailobert/4204677/missio-goig-esperanca-lestelada.html
Durant anys vaig ser un independentista
sense estelada. La bandera del meu país, deia, és la senyera, i el meu país és prou
sòlid per a no necessitar cap variació de colors en l'ensenya. Trobava estrany
que l'independentisme català pensés que era necessari d'afegir a la bandera un
estel i un triangle --dels colors que fos-- mentre que els independentistes
d'altres pobles en tenien prou enarborant la bandera nacional. És clar, sabia
que l'estelada no era pas una bandera nascuda llavors mateix, com ho demostra
una imatge col·leccionable que vaig comprar en un mercat de vell de Trullars i
que fa part d'una sèrie publicada als anys trenta per la xocolata Juncosa.
Il·lustra la celebració de l'Onze de Setembre de 1932, amb l'ofrena a l'estàtua
de Rafael Casanova (núm. 112-D de la sèrie 'Història de Catalunya'). El text al
revers de la imatge diu: 'Aquest homenatge al conseller Casanova va contrastar
amb els temps dictatorials, en els quals només s'hi anava a rebre cops de sabre
de la policia.' En la imatge s'hi veuen senyeres, banderes espanyoles
republicanes i, al primer pla, una estelada. Aquesta va ser la primera a
punxar-me el cor. Ho hauria fet, també, si en aquells anys hagués conegut
aquest text, que esmenta Víctor Català al seu dietari, el 1923: 'M'oblidava de dir-ho:
ja fa dies que oneja per l'Escala, sense ésser importunada per ningú, la
bandera separatista, fulgurant al sol les seves barres de sang i or, encarant
la immaculada blancor de la seva estrella solitària vers la terra, però encara
tremolant pels aires com si acabés de desprendre's del firmament'
('Víctor Català, una biografia insòlita', de Lluís Albert i Rivas, ed. Brau,
2012).
El procés, en el meu cas, ha estat
lent; el procés d'adonar-me que l'estelada afirma una cosa de nosaltres, el
catalans, que la senyera potser només podia deixar intuir. I això és que el
país que volem construir va més enllà de l'estricta nació catalana, si és
entesa només com una herència immaculada vinguda del fons dels segles. O, més
precisament, que la nació no és formada només pels qui se senten descendents de
Guifré el Pelós, sinó també per aquells que, malauradament, ara per ara encara
no saben qui era Lluís Companys, però que volen participar en la construcció
d'un país independent. La remarcable originalitat del projecte català és que evidencia que
amb una pàtria no n'hi ha prou per a construir un país lliure, també cal un projecte de
societat i un pacte social, els quals projecte i pacte han
d'incloure qui vulgui, sigui qui sigui. És aquesta visió no etnicista, al
capdavall postnacionalista, que ens fa ser tan forts, i que emboira la
capacitat d'anàlisi dels espanyolistes, que pensen en les graelles del segles
XIX i XX. El projecte aglutinador català, resumit en la ja famosa frase 'No importa d'on
véns, sinó on vols anar', és d'una extrema modernitat perquè defuig
l'essencialisme i tot allò que podria tenir a veure de lluny o de prop amb la
sang. Un projecte
per a tornar a ser allò que mai no hauríem hagut de deixar de ser, però sense
excloure ningú. Per això aquest projecte obre un espai
d'oportunitats que cap altre independentisme recent, enlloc del món, no sembla
aconseguir igualar.
Així
doncs, el projecte català havia de tenir un emblema que anés més enllà de les
estrictes quatre barres històriques, que ja retrobaran el seu lloc d'honor quan
onegin en solitari al Palau Presidencial de la República catalana i amb tantes
altres a les Nacions Unides. La Catalunya a construir necessitava uns colors
que permetessin a tothom d'identificar-s'hi i de confluir-hi amb total
independència dels propis orígens, uns colors capaços de simbolitzar a l'encop
una emoció i un pragmatisme, el passat d'aquest país i el seu futur. L'estelada compleix
amb escreix aquesta missió i per això és una font de goig i d'esperança.
Joan
A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada