20/07/14. Albert Pont. Partir peres amb Espanya. Ara el risc no és sortir d'Espanya, és quedar-s’hi. Òbviament l'escenari de la secessió pactada plantejat pel CATN és més amable, tant per a les parts, com per als creditors, els mercats i els inversors...

Benvolguts,

L’Albert Pont ens va sorprendre molt agradablement a finals del 2012 quan va plantejar el seu llibre Delenda est Hispania amb el repte implícit del deute a negociar i sobretot al repartiment d’actius i passius quan ens independitzem, repte que ja havia llençat en les conferències que havia fet i en les taules rodones en que havia participat. Al mateix temps havia passat de ser un desconegut per gran part dels catalans a publicar el llibre, a entrar a formar part del Consell d’Administració del CCN, a esdevenir-ne Vicepresident i a passar a President, tot això en poc temps...

Avui parla precisament d’aquest repte, que coneix molt bé i ho fa des d’una absoluta tranquilitat ja que, per exemple, com ell diu Espanya no pot negar que estem en un procés de secessió. I, per tant, la venda d'actius públics situats a Catalunya (Aena...) serà nul·la de ple dret. Suposo que en aquest cas ens fa veure que Espanya no pot fer amb Catalunya el que fan les empreses desaprensives que en una compra-venda de la societat intenten fer desaparèixer els actius de més valor (aixecament de bens)...

Llegint l’article ja es veu que la valoració d’actius i passius, com en una compra-venda d’una societat és una premissa bàsica per les negociacions Catalunya-Espanya. L’Albert Pont, des del primer dia que el vaig conèixer i vaig conèixer els seus plantejaments de política econòmica demostra una gran tranquilitat. I la traspassa al lector!

Per exemple deia en una conferència del juny del 2012 ressenyada a: http://reflexionsjafores.blogspot.com.es/2012/06/benvolguts-ahir-vaig-tenir-el-gust.html

 el següent:

o   “Ara el risc no és sortir d'Espanya, és quedar-s’hi.

o   En una secessió, les dues parts s’han de repartir els actius i els passius del territori i si Espanya ha de cedir el patrimoni o l’obra d’infraestructura feta a Catalunya, nosaltres hauríem d’acceptar assumir el deute proporcional del Reino de España corresponent (segons un determinat criteri, PIB, població...). El següent argument era que com que Espanya no voldria cedir el patrimoni català, al final s’hauria de pactar, entre iguals. I sobretot va aclarir que per a Europa, tenir deute català serà sempre més positiu que deute espanyol, ja que Espanya no és viable i no podrà pagar mai el seu deute i Catalunya sí que n’és i sí que podria pagar-ho! Per tant Europa ens ajudaria!

I finalitza aquest article dient:

Òbviament l'escenari de la secessió pactada plantejat pel CATN és més amable, tant per a les parts, com per als creditors, els mercats i els inversors. Però això ara ja només depèn de l'Estat espanyol. I si de cas, que vagin tremolant.

 

Vegem l’article i assimilem-lo:

Partir peres amb Espanya

20/07/14 02:00 - President del Cercle Català de Negocis - Albert Pont email protegit

Fa poques setmanes, el ministre d'Afers Estrangers espanyol va fer pública la posició del govern central respecte del repartiment del deute espanyol. L'informe Margallo afirmava que Catalunya haurà d'assumir 170.000 milions d'euros de deute de forma directa (sense negociacions ni condicions). I ens adverteix que encara hi haurem d'afegir el deute de la Generalitat, malgrat que ja estava inclòs en el de l'Estat i, per tant, ens el computin dues vegades.

D'entrada, ja sabem que la nostra no serà una secessió pactada. Per tant, Rajoy no farà com Cameron. No sortirà a “tranquil·litzar” els mercats i els creditors internacionals comprometent-se públicament amb el pagament de tot el deute, almenys fins que no arribi a un acord amb Catalunya. Però no passa res. L'haurà d'assumir igualment. La transmissió del deute només pot respondre a una manifestació formal de la voluntat de les parts. I els creditors, que tremolin, deu pensar Rajoy. Doncs que tremolin.

Recentment, el Consell Assessor per a la Transició Nacional (CATN) ha fet públic l'informe sobre el repartiment d'actius i passius amb l'Estat espanyol, i ha establert la posició catalana al respecte. Analitzant el seu contingut, veiem la complexitat de la qüestió en extreure algunes conclusions.

·       En primer lloc, Catalunya no ha d'assumir deute d'altres comunitats autònomes, ni ajuntaments d'altres comunitats.

·       Tampoc té l'obligació d'assumir deute de l'Estat contret amb particulars. Això inclou:

o   el rescat de la banca,

o   el deute tarifari amb les elèctriques,

o   el rescat d'autopistes de Madrid,

o   l'emissió de deute públic espanyol,

o   el deute a proveïdors, etc.

·       L'Estat català tampoc tindrà l'obligació d'assumir deute contret per fer obres, serveis i infraestructures fora de Catalunya.

·       Ni haurà d'assumir el cost íntegre d'unes infraestructures realitzades a Catalunya que ja hem contribuït a finançar, perquè aleshores ens ho estaria cobrant dues vegades.

L'informe del CATN incorpora algun element força interessant que sí que hauria de fer tremolar possibles inversors oportunistes, com és el fet que Catalunya tampoc té l'obligació de respectar la privatització de béns públics espanyols en territori català. Després de la publicació de l'informe Margallo, Espanya no pot negar que estem en un procés de secessió. I, per tant, la venda d'actius públics situats a Catalunya (Aena...) serà nul·la de ple dret.

Finalment, i encara que no ho digui l'informe del CATN:

·       Catalunya tampoc té l'obligació d'assumir deute ni de respectar obligacions contretes per l'Estat espanyol que vulnerin la legalitat vigent,

·       ni els sobrecostos injustificables d'algunes infraestructures.

·       A més, al deute que assumeixi Catalunya li haurem de restar el deute de l'Estat contret amb la Generalitat.

I doncs, què ens queda?

·       A més del deute de la Generalitat i el dels ajuntaments catalans, hauríem d'assumir una part proporcional del deute no territorialitzable de l'administració central de l'Estat, com per exemple el del Ministeri de Defensa. Aquest sí que és comú a tots els espanyols i, per tant, ens correspondria assumir una part equivalent al nostre pes demogràfic.

El problema és que, en tal cas, l'Estat espanyol estaria obligat a complir almenys dues condicions:

·       primer, ens hauria de transferir els actius associats al deute que Catalunya es comprometés a assumir.

o   No ens poden fer pagar el preu d'un submarí nou de trinca i donar-nos-en un de vell.

o   I nosaltres per a què volem un submarí? Us preguntareu. No el volem per a res. Però hem de fer veure que el volem. Quan més interès mostrem, millor. Molt probablement serà l'Estat espanyol el que es negarà a transferir-nos-el. Al cap i al fi, no en té l'obligació. En tal cas tampoc ens podrà transferir el deute corresponent a un actiu que ens nega.

·       En segon lloc, si Catalunya assumís una part del deute no territorialitzable, Espanya també hauria de transferir a Catalunya una part equitativa dels actius no territorialitzables:

o   reserves del Banc d'Espanya,

o   comptes corrents,

o   títols d'empreses,

o   productes financers,

o   patrimoni nacional,

o   la part proporcional d'un inexistent fons de reserva de la Seguretat Social, etc.

Molt probablement Espanya no voldrà complir cap de les dues condicions. Tanmateix, només cal que n'incompleixi una perquè estigui obligada a quedar-se tot el deute.

Òbviament l'escenari de la secessió pactada plantejat pel CATN és més amable, tant per a les parts, com per als creditors, els mercats i els inversors. Però això ara ja només depèn de l'Estat espanyol. I si de cas, que vagin tremolant.

Darrera actualització ( Diumenge, 20 de juliol del 2014 02:00 )

Joan A. Forès

Reflexions