Encertats consells de Jordi Pujol en la
reflexió De la il·lusió i del lideratge.
En la primera part de la reflexió parla de la il·lusió.
En la segona part parla del lideratge.
Hi ha unes quantes paraules clau que s’han
potenciat a Catalunya en els darrers 3 o 4 anys: comencen amb la superació
d’antigues lloses que ens aixafen, la sensació de perill greu, la preocupació per la crisi social i
econòmica, la
preocupació per l'ofec financer que ens imposa l'Estat. I per més
motius.
Però també hi ha il·lusió, molta il·lusió.
Corroborant el neguit d’en Pujol avui
surt al diari que un corrent intern o àmbit d’ICV, anomenat Fet Nacional va constatar 'les febleses d'ICV en relació a la resposta a les dues
preguntes de la consulta, que li poden fer perdre l'oportunitat d'omplir
l'espai d'emancipació nacional d'esquerres que altres partits sobiranistes no
han assumit plenament'. Aquests militants d'ICV defensen que
sumant la formació al vot independentista del sí-sí 's'obre
la porta a un procés destituent i transformador de l'statu quo'.
Consideren que 'només des de la defensa del doble sí
es pot defensar el
model d'estat social, igualitari i solidari que ICV propugna. I que l'Àmbit
treballarà decididament en aquesta direcció'...
A Europa diuen que «En pocs
llocs d'Europa, quasi en cap, no hi ha el clima d'il·lusió que veiem a
Catalunya». I per contra
diuen «A Europa
ens falta entusiasme. I il·lusió».
Si ho recordeu és exactament la mateixa
exclamació que un amic espanyol li va dir a la Pilar Rahola fa uns mesos i que en un article del dia 31 de
desembre de l’any passat de títol La
Il·lusió, la Pilar explica
aquest mateix sentiment (o antisentiment?) de manca d’il·lusió:
Blas de
Otero aseguraba que España era madre y
madrastra, a la vez miserable y hermosa, y mostraba su dolor por una idea
que amaba y sin embargo despreciaba. Ese mismo sentimiento dual me expresaba un
conocido periodista de la Villa y Corte: "El problema de España es que no nos hace ilusión". Y añadía que esa era la gran baza de los catalanes: "Vosotros tenéis un proyecto llamado
Catalunya que os ilusiona, nosotros no sabemos cuál es el proyecto de España, y
lo que parece no hace ninguna gracia".
En la segona part reflexiona sobre el
lideratge i diu que en aquesta etapa final ens cal: Un
lideratge realment compromès. Molt compromès. Fort de caràcter. Capaç d'aguantar
empentes. Que no s'espanti. Que no s'enroqui. Que no enganyi. Capaç d'assumir
les responsabilitats que el bé del país reclama encara que personalment, o com
a grup, desgastin.
Un país ha de tenir dirigents així.
Personals i com a grup. Sempre. Els necessita pel dia a dia. Però sobretot quan
el país s'enfronta a reptes molt grans. Com el que ara té Catalunya.
Per si no ho sabíem, ara ja ho sabem. Ens cal
un lideratge que mogui muntanyes. El president Pujol ens ho recorda i ens
exhorta a tirar endavant
De la il·lusió i del lideratge
03/07/14
02:00 - Jordi Pujol
En un debat recent a favor o en contra de la independència un dels
participants va explicar bé com molta gent que mai no havia estat
independentista ara ho és, amb aquestes paraules: «la llosa històrica que hem aconseguit
treure'ns en part de sobre en aquests anys està tornant a tancar-se sobre
nosaltres. I això en tots els terrenys. El de les institucions i el poder
polític. El de la identitat. El de la iniciativa econòmica. El de la llengua i
la cultura. El de la capacitat de crear un sòlid estat del benestar i el de la
cohesió social». Concloïa:
«Si malgrat el risc i
la dificultat de l'aposta optem per la independència no és per avantatges
idíl·lics, sinó per evitar un retrocés històric».
I és
això –la
sensació de perill greu– el que dóna una força i una consistència
grans a l'actual reivindicació d'independència.
Però a això cal afegir-hi un component
potent d'il·lusió. A Catalunya hi ha preocupació per la crisi social i
econòmica. I per l'ofec financer que ens imposa l'Estat. I per més motius. Però
també hi ha il·lusió. Ens ho comentaven fa pocs dies funcionaris de la Unió Europea. De
Brussel·les i d'Estrasburg. No precisament favorables al sobiranisme català.
Més aviat, reticents. Però sorpresos i admirats. I varen dir: «En pocs llocs
d'Europa, quasi en cap, no hi ha el clima d'il·lusió que veiem a Catalunya». Una
il·lusió que no es manté tancant els ulls a la crisi social, ni dimitint de la
responsabilitat del Govern i de les organitzacions socials del país. Es manté
malgrat la gravetat dramàtica d'algunes situacions i el desgast que la situació representa per a
alguns sectors polítics i socials.
La
il·lusió es manté. I ens manté. Fins a impressionar funcionaris de Brussel·les.
Que per distància i formació són gent difícil d'impressionar. Però que diuen: «A Europa ens falta
entusiasme. I il·lusió».
Nosaltres,
a Catalunya, en tenim. Enfrontats a una situació difícil. Però en tenim.
Aquesta
sensació de perill, però també aquesta il·lusió, i l'energia que tot això allibera
són armes molt potents. Són les armes que han donat a la reivindicació de Catalunya
una força que ha sorprès molta gent. A Espanya i a Europa. Que es resisteixen a
treure'n conseqüències, a admetre que passa quelcom de molt seriós, i de molt
arrelat en el sentiment i en la realitat de Catalunya. I en la relació entre
Catalunya i Espanya. I que per això no ajuden a trobar solucions o acostaments.
Però
arribarà un moment en què aquesta actitud esdevindrà insostenible i poc
responsable. Per
això cal que a Catalunya el moviment polític i popular persisteixi.
Pacíficament, serenament, respectuosament. I amb molta potència.
L'actual
moviment català de reivindicació –de reivindicació política i nacional, social
i econòmica i de tracte just– ja ha batut unes quantes bones marques. De mobilitzacions
molt i molt massives, i pacífiques. De respecte a la convivència ciutadana. De capacitat
integradora i de diversitat participativa. És un moviment que
combina l'èxit participatiu, l'esperit pacífic i una forta vocació
convivencial. És per això que sense violència i sense fractura va fent el seu
camí. I això és
el que finalment no podrà ser ignorat per ningú.
I serà
un gran èxit. Fins i tot fora de Catalunya. Perquè haurà posat de manifest la
tremenda força que pot tenir un moviment pacífic i constructiu.
Perquè això sigui possible cal, com dèiem, que el moviment sigui capaç de durar, i de ser sempre pacífic i d'avançar metòdicament. I ordenadament. I per això cal planificar i liderar. De vegades cal que un procés s'acceleri, que les coses es precipitin. Però no per impaciència o espontaneisme impulsiu. O per protagonisme d'uns o d'altres. En moviments així un lideratge potent és indispensable. Un lideratge realment compromès. Molt compromès. Fort de caràcter. Capaç d'aguantar empentes. Que no s'espanti. Que no s'enroqui. Que no enganyi. Capaç d'assumir les responsabilitats que el bé del país reclama encara que personalment, o com a grup, desgastin.
Perquè això sigui possible cal, com dèiem, que el moviment sigui capaç de durar, i de ser sempre pacífic i d'avançar metòdicament. I ordenadament. I per això cal planificar i liderar. De vegades cal que un procés s'acceleri, que les coses es precipitin. Però no per impaciència o espontaneisme impulsiu. O per protagonisme d'uns o d'altres. En moviments així un lideratge potent és indispensable. Un lideratge realment compromès. Molt compromès. Fort de caràcter. Capaç d'aguantar empentes. Que no s'espanti. Que no s'enroqui. Que no enganyi. Capaç d'assumir les responsabilitats que el bé del país reclama encara que personalment, o com a grup, desgastin.
Un país ha de tenir dirigents així.
Personals i com a grup. Sempre. Els necessita pel dia a dia. Però sobretot quan
el país s'enfronta a reptes molt grans. Com el que ara té Catalunya.
Aquest
article és el mateix que es publica en el butlletí electrònic del Centre
d'Estudis Jordi Pujol
Joan
A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada