Un altre article sobre les Balances fiscals,
anomenades darrerament per confondre l’enemic, comptes públics territorialitzats, que
són un treball creatiu
de l’equip de l’Angel de la Fuente, sota les ordres del ministre Montoro.
El tal de la Fuente és trampós de motu propi
però també té ordres de fer trampa. Ha viscut uns quants anys a Catalunya i s’ha
anat convertint en un anti-independenista a ultrança, a no ser que fos
genètic. Per què s’ha tornat anti-independentista? Ho hauríem de saber llegint
els seus articles més o menys periòdics a El País, que jo ho penso fer, i
hauríem de tenir accés als sobres que li hagin pogut anar arribant de la FAES,
del PPSOE, de C’s, de Podemos, etc. En sentirem a parlar!
De tota manera el Gobierno continua jugant amb les
cartes marcades, ja que, com sempre:
·
té informació confidencial,
·
no sabem si les dades que va
passar a la Generalitat, a partir de les quals el conseller Mas-Colell ha fet
els seus càlculs son bones o falses,
·
i a més està presentant només les
balances basades en el mètode de flux-benefici quan tots els economistes de tot el
mon, començant pel ColIectiu Wilson expliquen que l’únic mètode vàlid en un
país pseudofederal és el del flux monetari!
·
I embolica que hase fuerte!
Com a darrera opinió podríem dir que el temps
de fer malabarismes
amb les balances fiscals ja ha passat, que el poble de Catalunya ja està unes
quantes pantalles més endavant i que la il·lusió que tenim no es modifica amb un maquillatge més
o menys barroer; avui un comentarista es pregunta si és un maquillatge o una operació de cirurgia estètica...
Aprofitem per introduir per primer cop una
tira d’en Jordi Soler en Sísif, que apareix diàriament a El Punt/Avui.
La tira d’avui parla de les Balances Fecals...
D’altra part caldria que no ens deixéssim
entabanar amb disquisicions sobre mètodes diversos que només fan perdre temps, i
seguíssim el nostre camí. Tal com deia fa poc l’economista Elisenda Palouzie:
'El debat és si volem un estat independent,
i no pas sobre balances fiscals'
Dijous
24.07.2014 06:00
Autor/s:
Núria Orriols
Els trucs de Montoro en les balances fiscals
La professora Marta Espasa explica com han fet els
càlculs els experts del govern espanyol per reduir el dèficit fiscal
El
govern espanyol ha presentat batalla per les xifres del dèficit fiscal. Ahir,
finalment, va
publicar els comptes públics, ideats per l'economista Ángel de la Fuente, director
executiu de FEDEA. Segons els càlculs
resultants, el dèficit fiscal català es rebaixa a 8.500 milions d'euros --un
4,35% del PIB--, per bé que, emprant el mateix mètode, la Generalitat va
calcular que era d'11.000 milions. Marta Espasa, professora d'economia política i hisenda pública
de la Universitat de Barcelona, ens indica on són els paranys dels comptes del
Ministeri d'Hisenda espanyol.
Els 8.500 milions de
dèficit fiscal català són la diferència entre els 9.365 milions
d'euros que l'estat va recaptar a Catalunya i els 910 milions
que s'hi va gastar, segons aquestes dades. El dèficit fiscal de les comunitats
autònomes respecte de l'administració de l'estat s'ha calculat mitjançant el
mètode del flux
del benefici, i s'ha passat per alt l'altre mètode, el del flux monetari.
La Generalitat, quan calcula les balances fiscals, fa servir tots dos mètodes.
Dades divergents amb les de la Generalitat
Aquestes
dades, referides al 2011, contrasten amb les que va publicar recentment la
Generalitat per al mateix any, que assenyalaven un dèficit d'11.000 milions d'euros, un 5,7% del PIB, amb
el mateix mètode de càlcul, el de flux del benefici. Amb l'altre mètode,
el del flux monetari, el dèficit fiscal pujava fins a 15.000 milions d'euros,
el 7,7% del PIB.
Un càlcul 'sospitós'
Ahir el
president de la Generalitat Artur Mas va dir en la sessió de control del
parlament que considerava 'sospitós' que l'equip de Montoro només hagués
utilitzat un mètode de càlcul, el que ofereix una xifra més baixa del dèficit
fiscal. 'S'han
oblidat mètodes de càlcul per un interès purament polític', va
dir. Per una altra banda, el conseller Andreu Mas-Colell va explicar: 'El govern espanyol
considera que el dèficit fiscal de Catalunya, calculat amb una metodologia
càrrega-benefici, és d'un 25% inferior a la que calculem des de Catalunya. Per
respecte acadèmic, ho analitzarem línia per línia, hipòtesi per hipòtesi, i
explicarem aquesta discrepància.'
Quina diferència hi ha entre els dos mètodes de
càlcul?
Hi ha dos
mètodes diferents de càlcul, el de flux monetari i el de flux del benefici.
Tots dos són plenament vàlids en l'àmbit acadèmic, però responen a preguntes
diferents:
·
Si volem
saber la diferència entre els diners que l'estat recapta d'una comunitat autònoma
i la despesa que hi fa, utilitzarem el mètode del flux monetari. Així només
computarem com a despeses de l'administració estatal aquelles que faci en el
territori de la comunitat en qüestió.
·
En canvi,
amb el mètode del flux del benefici, es comptaran com a despeses de l'estat en
una comunitat autònoma també aquelles que fa en uns altres territoris. Per què?
Perquè amb aquest mètode es considera que hi ha serveis centrals de l'estat,
com els ministeris, que, malgrat concentrar-se en un territori concret, beneficien
tots els ciutadans. L'exemple típic és que, segons aquest mètode, el Museu del
Prado beneficia de la mateixa manera tots els ciutadans de l'estat espanyol,
per més que sigui a Madrid i que l'activitat econòmica que genera beneficiï la
capital espanyola.
Segons
la Generalitat, el primer mètode, el del flux monetari, explica millor
l'impacte de la despesa de l'administració de l'estat en les economies
receptores que no pas aquest. En canvi, l'equip que ha elaborat els comptes
presentats ahir és del parer contrari. I ni tan sols va presentar els comptes amb el mètode del flux
monetari.
Els
càlculs, tanmateix, tot i fets amb el mateix mètode, presenten diferències
respecte dels de la Generalitat. Per això surten resultats diferents: en un
cas, 11.000 milions;
en un altre, 8.500.
Hipòtesis arbitràries
La
professora Marta Espasa explica que el mètode del flux del benefici serveix per a
calcular a qui beneficia la despesa pública, i per tant, s'han d'establir
criteris per a cada programa de despesa que fa l'administració de l'estat, per
saber com valorar-la. Per exemple, el Museu del Prado, a qui beneficia? Es
poden establir hipòtesis diferents per a calcular-ho, diu Espasa: 'els que
viuen més a prop', 'tots els ciutadans' o 'segons la renda', perquè hi ha
estudis que demostren que les persones amb més poder executiu gasten més en
béns culturals. Quin criteri es pot escollir? El que es cregui convenient.
'La hipòtesi és arbitrària', diu, car
la computació de la despesa depèn dels criteris adoptats, llevat de les
transferències directes, com les pensions. En canvi, el flux monetari, explica, 'és molt més objectiu',
perquè s'hi
comptabilitza la despesa allà on es fa.
Si
l'administració de l'estat inverteix una quantitat a Catalunya, amb el mètode
del flux monetari aquesta despesa s'imputa a Catalunya; per contra, amb el del
flux del benefici aquesta imputació es calcula segons el criteri establert
prèviament en el programa de despesa per valorar a qui beneficia, deixant de
banda la comunitat autònoma receptora.
'Jo, això, no ho havia vist mai'
Marta
Espasa explica que una de les novetats dels comptes públics territorialitzats és
que els imposts
cedits a les comunitats autònomes i a les corporacions locals s'incorporen als
ingressos de l'administració central. Per exemple, l'impost de
transmissions patrimonials, IBI dels ajuntaments, successions, patrimoni i
vehicles.
'Jo això no ho he vist mai', diu
Espasa. D'aquesta manera, el govern espanyol 'desdibuixa la balança
fiscal; per això no en parla, estrictament, sinó que en diu comptes públics
territorialitzats'.
La neutralització del dèficit
Els ingressos que recapta
l'administració de l'estat no abasten a cobrir totes les despeses; per tant, hi
ha un dèficit --la diferència entre les despeses i els ingressos-- que es
finança a través de l'endeutament. Què és neutralitzar? Tenir en compte aquesta
variable. Espasa explica que tant la Generalitat com l'estat han neutralitzat,
en el càlcul de les balances fiscals, però els criteris que han fet servir a
l'hora de calcular la part del deute que assumeix Catalunya són diferents.
Per una
banda, segons el Departament d'Economia s'ha de considerar que els catalans
assumeixen la seva part del deute de l'administració de l'estat segons la
participació de Catalunya en el conjunt d'ingressos de l'administració
espanyola (un
18%). 'És clar que el deute s'haurà de pagar a través d'impostos
futurs', diu Espasa. I, per una altra banda, el govern espanyol distribueix
l'assumpció d'aquest deute segons criteris de població (16% pel que fa
Catalunya).
El parany dels imposts que paguen els turistes
Una altra de les paradoxes que
assenyala Espasa és que els comptes d'Hisenda no inclouen els imposts pagats
pels turistes --bàsicament IVA i imposts especials-- com a ingressos provinents de
les comunitats autònomes. Això afecta especialment Catalunya, el País Valencià i les
Illes.
És a dir, els imposts que paguen els
turistes a Barcelona, per exemple, no els assignen com a ingrés provinent de
Catalunya, sinó que ho distribueixen equitativament a tot el territori. Per
quina raó?
Aquests imposts no els paguen els residents. Espasa ho donaria per bo si aquest
ajust també s'apliqués en les despeses. I posa un exemple: de la inversió que
pot fer l'estat a l'aeroport del Prat, una part també beneficia els turistes, i
això no ho descompten de les despeses que rep Catalunya.
En definitiva, explica Marta Espasa,
amb aquests ajusts, en el càlcul del govern espanyol es disminueix el total
d'ingressos que surten de Catalunya, perquè el dèficit fiscal sigui
menor.
Joan
A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada