Continuar remenant en el web de l’INH és sempre reconfortant. Ahir
parlavem de l’Àlex Sendra i del
magnífic, genial i indispensable treball sobre la metodologia que l’ha portat a
poder afirmar que tots els llibres del Siglo de Oro castellà són primàriament escrits en
català, traduïts i cremats els originals catalans.
Avui parlem de Cervantes amb l’article de José
Luís Riera que col·labora també
amb l’Institut Nova Història (i que, per cert, té un magnífic Bloc http://www.codic.cat/ de carácter tècnic però també
d’investigació històrica). El tema que exposem avui amb data del 2010 és: El Quixot és una mala traducció de
l'original en català. De fet aquesta investigació està en la línia de
demostrar el que deia l’Àlex Sendra,
la terrible
tergiversació de la història ( en Bilbeny en diu la destrucció de la història) que
la Inquisició i el nacionalisme agressiu espanyol (com bon país imperialista i
per tant colonitzador a ultrança) han perpetrat.
Ja sabem que el Quixot és la novel·la que tothom diu que ha
llegit, però que poquíssims ho han fet...
2010-05-01 PROJECTE SERVENT
El Quixot és una
mala traducció de l'original en català
José Luís Riera ens fa un recull de diferents
parts de les investigacions que l'Institut Nova Història porta a terme amb el
projecte de recerca sobre Cervantes/Servent.
Diuen alguns estudiosos d'Universitats Espanyoles,
que Cervantes va escriure el Quixot en català, perquè el va imprimir a
Barcelona i després a València i a Portugal i a Anvers. I el propi Cervantes
diu a la segona part del Quixot: ".y
a mi se me trasluce que no ha de haber nación ni lengua donde no se
traduzga." Diuen els mateixos estudiosos que en aquells moments, gairebé
tot el que s'escrivia a les terres de parla catalana s'escrivia en català i
s'hi intentava imprimir.
El fet és que Cervantes
era de pares catalans i era el català, la seva llengua materna, com veurem tot
seguit:
Les còpies que es conserven en castellà són una
mala traducció del català, atès que estan plenes de "catalanades", de
frases fetes catalanes, traduïdes literalment i per això no tenen gaire sentit
en castellà. A més de la gran quantitat de paraules soltes també catalanes,
paraules aquestes que encara avui no existeixen al Diccionari de l'Acadèmia de
la Llengua Espanyola. I és molt estrany que l'Acadèmia de la Llengua Espanyola
no prengués com paraules castellanes aquelles que va fer servir Cervantes en el
llibre més important de la literatura castellana (espanyola).
Clar que, si haguessin
sabut que son "catalanades" i que el llibre que llegien era una mala
traducció de l'original en català, s'entendria que aquests Mestres de la
Llengua Castellana: "Acadèmia de la Llengua Espanyola", no haguessin
agafat mai, aquestes "catalanadas" com paraules castellanes.
Senzillament perquè no ho
eren. "Curioso
menester de jurados juzgando a tamaño libro con tantas catalanadas que alguien
le diera tanto favor y acogiera como propio aquello que apenas entiende
leyéndolo del derecho y mucho menos leyéndolo del revés".
Penso que el llenguatge castellà d'Avellaneda (em
refereixo a l'idioma), és castellà de llei. Comparant el castellà de Cervantes i el
d'Avellaneda, el d'Avellaneda és or i el de Cervantes estrany".
Si algú vol llegir el Quixot d'Avellaneda, es trobarà amb un idioma castellà,
on ja s'usa la "h" en lloc de la "f" arcaica. On la
composició de les frases és la normal, no hi ha frases fetes catalanes, canvia les
"b" per "v" i viceversa, es llegeix fluidament, no com la traducció del
Quixot de Cervantes que és difícil de llegir en molts dels seus passatges.
"Voto a
Zeus", diría. "Que tanto honor no mereciera quien tan poco supiera, debiendo
saber más que cualquiera". Això mento i remento després de
llegir ambdues històries llegides i narrades.
Per això els espanyols de parla castellana per a
entendre el Quixot haurien de comprar-se, sense remei, un diccionari català,
per a comprendre el que els va dir l'autor d'aquest llibre. És impressionant.
I diuen aquests mateixos
estudiosos, que el Quixot és la lluita del poble català contra l'opressor. És la lluita contra
els abusos de poder de l'Església i dels Monarques. Castes privilegiades que no
volen acceptar els canvis dels temps, volen perpetuar els seus privilegis
trepijant als altres, sobretot als qui comencen una nova vida de treball i de
superació i sobretot amb els dogmatismes que pretenen perpetuar el seu poder
avasallant als més febles i pobres. Els que pateixen la injustícia del poder
són els que sempre es rebel·laran.
Cervantes s'explica a si mateix i al món, des de
la bogeria del Quixot, aquestes injustícies les explica amb anècdotes
aparentment jocoses i dramàtiques i les dirigeix als Poders Castellans, a la Inquisició i a
l'Església Catòlica que anul·len al ser humà reduint-lo a poc menys que un
esclau o un animal..
En un moment del llibre, Cervantes diu que és
impossible viure el cristianisme autèntic en aquelles terres tacades per la
maldat. (Parla de Castella).
L'Església i la seva Inquisició és la que tortura
més sofisticadament, diu que hi ha un Déu amor, però que aquest Déu et
torturarà si no segueix cegament als Senyors i Bisbes grossos de fatuos
banquets, plens de semen per expulsar. A ells, els grossos rics, el Déu de la
Inquisició els permet tot i als pobres, aquest mateix Déu no els permet res,
sempre els amenaça amb més tortures i els Senyors i Reis de cada situació i
circumstància estan prests per a executar-les, la desobediència es paga amb
l'excomunió, la presó i la mort.
La pitjor injustícia és que, faci el que faci, el
pobre mai farà lo suficient per a salvar-se, sempre serà condemnat, així obra
el Poder Castellà i el poder de l'Església Inquisitorial i aquesta situació, no
es pot aguantar ni suportar més ..
A València, Catalunya i a
Aragó hi va haver moltes revoltes populars exigint justícia, però només va
servir per a ser castigats amb molta més duresa.
Es prohibeix escriure i
editar en català, per decret real. (La Pragmàtica). Es castiga fins i tot amb
la mort la desobediència d'aquesta llei. La pena mínima és la presó. Miguel de
Cervantes va a la presó. i a la presó aprèn com ha d'escriure a partir d'ara. Aprèn
com es pot parlar amb la Inquisició, amb l'Església i amb els Reis i s'inventa un
personatge: L'"Enginyós Hidalgo Dom Quixot", que pel fet d'habitar a
la mateixa "taca" que ells, els parlarà des d'ells, per a ells. sense
que s'en adonin que no és dels seus.
El Quixot es torna boig per poder denunciar. És
l'ancestral lluita del ser humà que es rebel·la contra tot allò que li impedeix
canviar la seva condició i vol ascendir a lo més sublim i lluita contra tot el
que li impedeix ser i créixer.
Si jo fós escriptor potser, també, desitjaria el
mateix que Cervantes. Em guardaria tots els records a la memòria, com va fer
ell i començaria per desconfiar de tothom fins i tot dels propis, per salvar la
memòria. No fora que trobés alguns homes dolents - els "malandrines" .
La gent està terriblement fastiguejada de tantes
falsedats i de tantes mentides, veu les realitats, veu les solucions i veu que les autoritats
només premien al dolent, al que destrueïx, als seus els hi perdonen tot i als
contraris els culpen per haver nascut.
Començaré a narrar algunes històries d'aquest món
al revés.
El cavaller ja no ho és, l'exèrcit és un home sol
i no hi ha enemics, perquè els canvia per gegants, per odres, per molins o
tàpies de convents. Així ningú se sent ofès. Beneïnt els dies i les nits,
jura per tot.. maleint a qui enxampa davant seu. Manifesta el seu enamorament
per una falsa dama que ningú li enveja. Es torna boig i així ningú es ficarà
amb ell, encara que tots se n'enriguin, ningú l'atacarà, perquè ell mateix fa
que l'ataquin "malandrins" i que uns altres el cusin a bastonades i
així els censors se n'aniran a dormir la migdiada.
Fent-ho així, des de la
bogeria, mai veuran que està maleint els ossos dels Inquisidors i dels Bisbes i
dels Papes, dels Mandataris, dels Reis i dels Poderosos d'aquest món infecte i
"tacat » de tanta ignomínia.
Només així s'explica que hagi pogut existir la
motivació i l'emoció necessària per provocar la pròpia teràpia emocional. Es venç a l'enemic
poderós que té armes: exèrcits, excomunions i terribles morts a les fogueres:
ESCRIVINT. Una bona ploma és, moltes vegades, més poderosa que
el més fort dels acers. La "ploma", que va dir Cervantes.
En el mateix pròleg diu
Cervantes de si mateix que "més que pare de la seva obra n'és
padrastre", de tants retocs i correccions que ha de fer, per culpa i per
imposició dels censors del Rei.
El mateix Cervantes diu a un altre llibre: "pueden callar una lengua
pero no pueden callar una pluma, esa pluma será aún más libre, hablará más que
la lengua muerta, porque no se puede matar un alma". Això els
diu als que li van fer canviar la llengua del Quixot. I ho aconsegueix, la
ploma ha parlat més que la llengua canviada. L'han fet parlar els que volien matar-la.
L'Enginyós és En
Miquel, Dom Quixot és el boig. Necis som tots els altres.
No hi ha hagut llibre més injuriat a la història
de la humanitat que el "Quixot". És incomprensible com va aconseguir En Cervantes burlar a
tots els censors del Rei fins i tot al mateix Rei. Inconcebible. SENZILLAMENT
GENIAL.
Lope de Vega incitava
als lectors castellans que cap fos tan neci de llegir el Quixot de Cervantes. Això és tenir visió de la jugada!.
Els Cátars van de dos en dos, els Templers també
hi van, l'"Enginyós Hidalgo" va sol. Sol, boig i pobre no preocupa a
ningú, ara l'escriptor Miquel de Cervantes pot vèncer amb la ploma i amb el seu
personatge el que abans no van vèncer els exèrcits . A fe meva que ho ha
aconseguit.
Tot té sentit si es llegix
el Quixot des de la visió catalana. Només així té sentit, només així es
pot entendre a Cervantes..
No oblidem que el boig era
el Quixot, no En Cervantes.
El mateix Cervantes diu en el segon llibre del
Quixot: "qui
sap quantes obres escrites per ell o per altres com ell, s'estaran veient als
teatres arreu del món, sense la signatura autèntica de l'autor original!."
Diuen els biògrafs d'un actor molt cèlebre. que
mai va escriure les obres que representava, que les comèdies les aprenia de
memòria just abans de sortir a escena i diuen que van ser els seus companys,
actors també, els que van transcriure al paper aquelles comèdies representades
i apreses de memòria, ideades per no se sap qui.
Qui els hi dictava a aquest actor famós? Ningú pot
creure que les pensés aprenent-les de memòria al mateix temps, és necessari un
altre procés. La ment necessita un referent. També aquest actor famós va
necessitar a algú que creés aquestes obres que després ell memoritzava.
Si ens atrevim a llegir
altres obres de Cervantes, ens adonarem que ni el ritme ni el fons argumental
tenen res a veure amb el Quixot. Altres obres atribuïdes a la seva autoria no
tenen aquest fil d'or conductor. Sembla que no siguin del mateix cervell, ni de
la mateixa mà, ni de bon tros del mateix cor.
Si algú vol analitzar el fons de recursos, el
Quixot sembla ser el resum de molts fets i anècdotes diverses que la mà hàbil
de l'autor aconsegueix unir amb gran enginy. Cap anècdota té més valor que el
d'aquesta denúncia concreta, però Cervantes aconsegueix donar-els-hi una
seqüència espectacular. Semblaria que les haguès estat preparant durant
anys perquè encaixessin. Sense l'enginy de Cervantes no tindrien sentit,
estarien desllavassadas, sense cap missatge.
L'enginy de l'autor
consisteix en aconseguir que una col·lecció d'anècdotes dispars, s'acabin unint
forjant un sens fi de despropòsits genialment units, fent que el que era
l'explanació de ràbies acumulades des de molt temps, acabi formant una genial
trama novelada i narrada. Perquè el Quixot té trama i argument però
sobretot té finalitat, perquè cada frase té una intencionalitat que no es pot
preparar, perquè, o surt de l'ànima espontàniament, o mai no s'arribarà a
escriure .
La primera ironia radica en el propi títol:
"L'Enginyós Hidalgo Dom Quixot."
L'Enginyós és En Cervantes
i ho diu des de la portada del llibre a tot el món, és ell l'autor qui té
enginy, no Dom Quixot. Literalment se'n riu de tothom. Hi ha qui,
encara avui, en el llibre només hi ha vist a Dom Quixot, no a En Cervantes. L'Enginyós
Cervantes, escriu la seva obra al revés, des de la bogeria i no de front, amb
ironia els diu que va néixer en un lloc de la Manxa el nom del qual no vol
recordar. I no el vol recordar perquè és una terra on viu la maldat,
per això no vol recordar ni el seu nom, no s'adonen que constantment diu a
moltes pàgines que els Castellans són malvats, de baixa ralea, homes dolents,
malandrins, cares de cul. No diu el mateix d'altres persones d'altres terres. Mai ni un sol elogi
de res que sigui castellà.
En el pròleg diu. . . ".sota la meva capa al
Rei mato."
Per als catalans nomès té elogis. "Los
corteses catalanes. se adelantan a si mismos y así adelantan a los demás
países del mundo".
De Catalunya només en diu excel·lències:
"Barcelona, archivo de la cortesía, albergue
de los estranjeros, hospital de los pobres, patria de los valientes, venganza
de los ofendidos y correspondencia grata de firmes amistades y, en sitio y en
belleza, única"
Com és possible que no
s'entengués abans tot això que està escrit lletra a lletra, paraula a paraula?.
No puc creure que els Insignes Professors i els molt Il·lustres Catedràtics de
Literatura no hagin llegit mai aquests textos, però menys encara puc creure
que, havent-los llegit, no els hagin entès.
Mai en tot el llibre diu res de bo ni de Reis, ni
de Prínceps, ni de Bisbes, ni de Cardenals. De ningú que sigui castellà en diu
una sola cosa bona. Com és possible que no s'entengués abans?. Com és
possible que li diguin a En Cervantes que és tan excels, sent ell el que els
diu tals barbaritats?
Cada vegada que parla dels Castellans els diu
coses terribles per escrit i no se'n assabenten. O és que no han llegit mai el llibre, el segon
més editat de la història de la humanitat?..
Com s'entén que sigui el millor llibre de la
literatura castellana parlant tan malament de Castella i dels Castellans?. Som
tots necis?. Sempre hem sigut tant necis?. O. és que no sabem llegir?.
Qué hagués sigut d'aquest país sense la
Inquisició, sense les persecucions dels Poderosos?. Podria existir un nou món.
Cervantes detesta totes les intromissions de les Institucions eclesiàstiques o
públiques a la vida de les persones. I en moltes pàgines de la seva obra es
queixa d'això amargament.
El Quixot és una Epopeia d'un home que lluita pel seu
alliberament. Aquest alliberament només es produeïx quan Dom Quixot arriba a
Barcelona.
Diu
Cervantes, literalment, que per caminar per Terres de Castella cal estar boig
(vegi’s a la tassa l’equivalent modern d’aquesta
expressió!).
Que a les terres de Castella no s'hi pot viure
cristianament.
Només en arribar a
Barcelona és possible recobrar la lucidesa.
Així ho narra. Així ho
significa. Així ho explica. Així ho escriu.
No interessa a ningú
aquest fet? Poca gent dels que han llegit aquest llibre, l'haurà entès. Però em
nego a creure que ningú no l'hagi entès mai.
Han tret documentals per televisió, on grans
experts mundials han dit i argumentat atribuint-li misteris de la càbala, en
lloc d'entendre'l des d'una traducció del català. No hi ha càbales, les càbales
nomès són possibles sobre textos originals, on les seqüències de lletres
tindrien algun sentit.
I per això aquests grans
experts mundials (que no saben que existeix el català) s'han d'inventar alguna
cosa estranya, perquè si no, no podrien semblar autèntics experts. El que són
és. ignorants de l'idioma original: el català i ignorants de l'autor que
el va escriure: un Cervantes català.
Si En Miquel de Cervantes
haguès sigut castellà mai hauria tingut la desesperació ni la necessitat
d'escriure el Quixot.
Mai un castellà de l'època
hagués gosat escriure tal cosa. Mai, pro mai.
Era impossible que un castellà tingués aquesta
motivació, no ho podien ni imaginar. Vivien en un altre context històric i sobretot social. i
sense causa no hi ha efecte.
Falsifiquen la seva partida de naixement, fent creure
als ciutadans d'Alcalá d'Henares, que tenen un fill Il·lustre. I no és que
Cervantes no sigui Il·lustre, que si que ho és, però és que no hi va néixer!.
El que passa és que només tenen un mal somni. Aquest mal somni només se'l
podran treure amb la veritat. Aquest mal somni els durarà mentre romanguin en
la més completa ignorància sobre aquest tema, però no és culpa seva. S'ho van creure
perquè així els-ho van dir.
No voler veure la veritat no fa que la mentida
sigui més veritat, només fa que la cara de ___ sigui més gran quan el temps
acabi dient i demostrant la veritat.
Als d'Alcalá d'Henares els han enganyat. Els han
ensenyat una partida de naixença on es llegeix: CarVantes, en comptes de CERVANTES i el nom de Miguel
està al marge esquerre, fora del cos de l'escrit i amb cal·ligrafia
diferent, senzillament un afegit, un pèssim arranjament.
Si durant tants anys la Inquisició i els Papes han
manipulat, tergiversat i mentit sobre les autories dels llibres de la Bíblia (i
són molts llibres). Què no farien amb un sol llibre: el Quixot?.
Com podien permetre que seguís endavant el
Quixot, sense retocar-lo i sense llevar-li el component d'Epopeia d'un poble,
per deixar-lo només com un quiméric cavaller desgraciat..
Aquest és el missatge del Quixot: que es pot
guanyar al Maligne, denunciant-lo estant boig, al mateix temps que es camina
cap al seny, marxant a veure el mar a Barcelona. Allà es perden totes les
paranoies, es guanya el seny, ja els hi ha dit el que havia de dir als Reis
Castellans, als Clergues, a l'Església, a la Inquisició.
Abans s'acabarà aquesta Església i la seva
Inquisició, com ja en van acabar d'altres. i aquest poble, el de En Cervantes,
seguirà mirant els segles i les cultures assegut a la porta de casa seva .
Sempre passen i acaben abans els Déus, les
Esglésies i les Inquisicions que alguns pobles.
Així ho diu Cervantes en el Quixot, tant dels
romans, com dels grecs com dels egipcis, com dels fenicis, com d'altres tants
pobles, tots ells van ser molt importants, però ara ja no existeixen ni ells ni
els seus déus.
I creieu que a la Castella
d'aquells temps hi havia molins com els que es descriuen en el llibre? A
València sí que n'hi havia. Assecaven terres humides. Hi havia a Castella
aiguamolls pantanosos per assecar? A Mallorca també n'hi havia. llavors i ara..
Però el sentit del llibre. aquest si que l'hem
entès, és de la nostra casa, és de la nostra ànima, són els nostres sentiments.
Aquesta és
l'ànima Catalana, l'ànima del Quixot, explicada en el genial llibre pel genial
Miguel de Cervantes.
El Quixot només és la
marioneta de guinyol, que entreté a tothom, per a poder-els-hi dir a aquests
Reis que no són dignes i a aquesta Església Inquisitorial que no és digna. I a
aquest Papa que és indigne.
De vegades, només estant boig es pot sobreviure i
quan et tornes entenimentat, és nomès per a morir, perquè si no et mors, et
tornes boig de debò, un altre cop.
Tan dura és la realitat
que el Quixot només accepta entrar en seny quan torna a casa nostra, prop del
mar, a Barcelona, com han fet tants d'altres.
Ara sí que pot tornar a tenir seny. Ara si. Ara
pot, finalment, morir entenimentat. Va sortir de la "Mancha" (taca) i
dirigint-se a "Leste". (l'este). va tornar on neix la llum del sol,
la llum del nostre mar Mediterrani.
Ja havia viscut i
trepitjat totes les "taques" dels regnes "tacats", ja havia
dit on era la "taca" del deshonor, la "taca" de la
"sinrazón", les "taques" de Clergues, Reis, Bisbes i
Esglèsies Inquisitorials.
Allà, a aquelles terres on
només regnava la iniquitat, allà, està boig. I continua boig per continuar
dient i proclamant les injustícies. i descrivint les bestials i licenciosas
vides de Senyors Importants, com el Dom "Fernando" que viola a la
noia d'aquell llogaret després de prometre-li el cel. Hi entra
de nit, la viola, la deshonra i la deixa mitg morta, fugint dels crits dels
seus pares, escapa covardament i s'escalabra contra uns arbres en el bosc
proper. (Així va morir "Don Fernando", el Catòlic, a la vida
real, fugint de Barcelona, fugint del seu propi regne, va morir pel camí anant
cap a Castella, cap a "la Manxa", escalabrat, durant la nit, a un
bosc).
Després de la mort d'Alonso Quijano, Dom Quixot,
alguns pobles van començar a despertar, alguns ho fan ara. Uns altres segueixen
adormits. Cal
tornar a llegir el llibre d'En Cervantes. Cal conèixer l'ànima de qui el va
escriure.
A Itàlia, a Nàpols, on va estar En Cervantes
diverses vegades mentre feia de soldat per a l'armada, li diuen
"Quixote" al personatge, traduït del català "Quixot". Mai
li diuen "Quixot".
".Llegando
a escribir el traductor desta historia este quinto capítulo, dice que le
tiene por apócrifo, porque en él habla Sancho Panza con otro estilo del que se
podía prometer de su corto ingenio, y dice cosas tan sutiles, que no tiene por
posible que él las supiese; pero que no quiso dejar de traducirlo, por cumplir
con lo que a su oficio debía; y así, prosiguió traduciendo."
(Notes marginals del copista traductor.
IMPRESSIONANT. Traducció
del castellà al castellà., clar).
En el mateix Capítol V acaba dient:
".Todas estas
razones que aquí va diciendo Sancho son las segundas por quien dice el
traductor que tiene por apócrifo este capítulo, que exceden a la capacidad
de Sancho. Y así prosiguió traduciendo."
(I aquest traductor segueix traduint.. !!!!!
IMPRESSIONANT !!!!! Sembla que van oblidar esborrar les notes marginals en
el llibre traduït, encara que s'hagi fet servir la metàfora del manuscrit
original de Cide Hamete Benengeli)
José Luís Riera
Joan
A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada